El cafè amb la Degana

02/02/2021

Aquesta és una entrevista a un col·lega i amic, segurament la persona amb la que he treballat de forma més estreta durant tot un plegat d’anys. Això – conec força bé el que fa i el que pensa – i el fet que haguem de fer una entrevista ràpida a l’aire lliure, pandèmia obliga, aprofitant el seu pas amb la seva petita família a prop de casa – per tant, res de cafè, tot està tancat – fan que paradoxalment senti que l’entrevista és massa breu, que moltes coses queden al tinter. Però vista després la seva extensió sobre el foli, no és així. Ja sabem que això de les percepcions és molt subjectiu.

La primera pregunta és obligada: Com vas arribar a la Facultat? En Ferran situa el moment decisiu en l’estada que realitzà a Jordània per a perfeccionar el seu àrab, en el marc dels seus estudis a la Facultat de Traducció de la UAB, on complementava aquesta llengua semítica amb el francès. L’agost del 1990 la veïna Iraq havia envaït Kuwait, i al gener una coalició internacional va iniciar una guerra contra Saddam Hussein que durà uns pocs mesos i fou “retransmesa” per televisió en un context de fi de la guerra freda. En aquells dies va seguir els esdeveniments, va viatjar per la regió (el coneixement in situ de Palestina li impactarà fortament) i es va anar endinsant en els complexos factors polítics i socials d’Orient Mitjà. Un dia, m’explica, ja acabada la carrera, es va trobar al tren amb la Bet Mañé, una amiga de la seva ciutat, Sabadell, que ja treballava al Centre d'Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB) i li va comentar que hi havia molts instituts que els trucaven perquè buscaven gent que els hi poguessin explicar aquella guerra llunyana. Va ser així com va iniciar la seva col·laboració amb aquest centre situat en ple centre de Barcelona i dedicat a la política internacional. Durant un any vaig viure d’això, em diu, i poc després em van proposar formar part d’un grup d’estudis sobre món àrab que s’havia creat cap a finals del 1989. Aquell petit grup estava format per gent molt jove que just acabava els seus estudis en diverses disciplines, algun periodista i un tècnic de l’Ajuntament de Barcelona..., gent molt diversa que tenia algun tipus d’interès o vincle amb el món àrab. Cal recordar que en aquells moments, Amèrica Llatina, per història i tradició era l’àrea sobrerepresentada a centres i universitats i el món àrab i la Mediterrània quelcom de molt exòtic, com si la colonització del Marroc i del Sàhara Occidental, finalitzada en el darrer cas no feia gaire, no haguessin tingut mai lloc. Recordem molt breument aquells dies, i aquell grup, que va ser l’ocasió per conèixer-nos. Aquestes experiències el van convèncer de la necessitat de formar-se millor i estudiar Ciències Polítiques, menció en Relacions Internacionals. La traducció havia quedat definitivament enrere.

Era un moment en què a la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia de la UAB només es podia cursar un segon cicle. El curs 1992-1993. Recorda aquells anys d’estudi amb un gran afecte. “Van ser fantàstics. En aquell moment no érem conscients de la sort que tens de poder estudiar, del luxe que és seure a una cadira i que t’expliquin coses. Una oportunitat irrepetible. Tampoc érem conscients de la importància d’un bon currículum i de tenir un bon expedient”. Aconsella doncs aprofitar al màxim aquests anys. “Quant més t’esforces, millor t’ho passes”. En ser estudis de segon cicle, els companys i les companyes eren gent ja amb certa experiència i estudis previs; un nucli d’una vintena de persones que col·laboraven molt i estaven molt ben avinguts. En el seu cas, el bon expedient li va servir per a obtenir una beca del Ministerio per a realitzar la seva tesi doctoral. Just a temps, doncs per edat ja estava al límit de poder optar-hi.

Poder fer la tesi amb una beca va ser un altre luxe. Et donen un salari per llegir i fer recerca, i a més sobre temes que t’interessen. Li pregunto que per què va escollir el cas de Palestina. I la narració torna de nou a aquells dies a Jordània, i a la importància que en aquells moments tenia la problemàtica de l’aigua en l’agenda. També des d’aquell moment va estar relacionat amb un moviment de solidaritat amb aquesta terra. “És un tema que encara avui en dia fa mal”. La col·laboració més estreta, sobretot fent xerrades per aquí i per allà, va ser amb la Xarxa d’Enllaç amb Palestina, i la coordinadora d’entitats Amb Palestina al Cor, i ara se centra sobretot en la campanya Boicot, Desinversions i Sancions (BDS). Les estades de la tesis les va fer al King’s College de Londres (si bé sobretot s’hi va estar a la London School of Economics, LSE; i a l’Institut d’Estudis Politics –Sciences Po– de París), en una època en què aquelles estades s’aprofitaven per fer algun contacte, però sobretot per recollir materials a les biblioteques que no teníem a la nostra. “Tornaves amb la motxilla ben plena”.

Fruit dels contactes amb d’altres doctorands de l’estat espanyol va sorgir la idea de crear el Fòrum d'investigació sobre el món àrab i musulmà (FIMAM), iniciativa en la que, afegeixo, vam col·laborar en el seu moment. Un concepte que ha estat molt exitós: una xarxa molt horitzontal i poc formalitzada d’intercanvis, debat i col·laboració entre investigadors/es joves sense participació dels sèniors. La seva primera trobada anual va tenir lloc a Castelló l’any 1995, i des de llavors ha reunit sempre a més d’un centenar de persones. La Junta d’aquest Fòrum la segueixen formant doctorands i investigadores joves, i ha estat una plataforma fonamental per al desenvolupament dels estudis sobre aquesta àrea en el nostre país, que s’han caracteritzat per la col·laboració entre grups de recerca i la interdisciplinarietat.

El 2003 en Ferran Izquierdo va llegir la seva tesi Guerra y agua : objetivos y actitudes de los actores en el conflicto por Palestina, dirigida per la catedràtica de Relacions Internacionals Esther Barbé Izuel. A partir d’aquí va anar enllaçant diferents contractes que li van permetre impartir docència a la Facultat: des de les pràctiques quan era doctorand, als contractes d’associat, ajudant, lector, i professor visitant. Va aconseguir la plaça estable d’agregat el 2011 només 2 mesos abans de què es congelessin les convocatòries degut a la crisi econòmica. De nou va anar pels pèls. Molta de la seva docència l’ha desenvolupat ensenyant Relacions Internacionals als grups de primer. I aquí em fa una reflexió sobre l’evolució aquests anys. “Estàvem malament i vam adoptar Bolonya a cost zero, i després vam passar a una retallada brutal amb la crisi econòmica. Que la xifra per poder subdividir un grup sigui de 100 alumnes és una vergonya. I aquesta situació ha acabat explotant amb la COVID, que visualitza que és impossible fer docència amb unes condicions mínimes”. A Catalunya, el reforç de professorat per les escoles en la situació de pandèmia ha estat una xifra irrisòria, un 0,9% a cada centre educatiu, del tot insuficient, i de les universitats ni se n’ha parlat.

La seva concepció de la recerca com un treball en xarxa ha marcat també la seva producció acadèmica. En Ferran Izquierdo va desenvolupar des del 2008 la formulació de que ha anomenat Sociologia del poder, tal i com va presentar al seu assaig en forma de llibre Poder y Felicidad, una propuesta de sociología del poder, on defensava la necessitat d’analitzar l'estructura de poder de les societats analitzades, amb la identificació de la tipologia dels actors i la seva rellevància, les dinàmiques que regeixen les relacions entre aquests, els recursos de poder de què disposen, així com el seu respectiu pes en la societat. Tot això emmarcat amb una mirada global del conjunt del sistema internacional (Izquierdo, Ferran; Etherington, John. Poder global: una mirada desde la sociología del poder. Ediciones Bellaterra, 2017).

Aquest esquema de treball s’ha anat aplicant, més sofisticat, a diferents llibres editats en el marc del grup de recerca de la UAB IRMENA (Relacions Internacionals de la regió MENA-Orient Mitjà i Nord d’Àfrica), adscrit al Grup de recerca reconegut (SGR) InterÀsia i finançats gràcies a diferents projectes de recerca consecutius concedits pel Ministeri d’Economia i Competitivitat. Arribats a aquest punt li pregunto sobre el fet que s’hagi centrat més en aquest tipus d’obra que en fer articles acadèmics –que també el té–, més valorats per les agències d’acreditació de la recerca. Em respon que aquestes obres suposen un gran esforç de coordinació i edició, requereixen temps i dedicació, però permeten aprofitar un capital de coneixement molt ampli i anar avançant en un coneixement acumulatiu. La clau es troba, em diu, en fer un treball de discussió entre les autores durant l’elaboració de l’obra, redactar unes bones introduccions i conclusions que responguin a les troballes de la recerca, i divulgar després els resultats amb l’accés obert i amb articles específics dels autors a revistes indexades. Aquest treball acumulatiu es va iniciar amb l’anàlisi de les estructures de poder nacionals (Izquierdo Brichs (ed.). Political regimes in the Arab World: Society and the exercise of power. Routledge, 2012; aplicat també a Àsia Central: Izquierdo, Ferran; Serra, Francesc. Political Regimes and Neopatrimonialism in Central Asia. Palgrave, 2020); aspectes identitaris i ideològics (Izquierdo, Ferran; Etherington, John; Feliu, Laura (eds.). Political Islam in a time of revolt. Springer, 2017; o Feliu, Laura; Izquierdo, Ferran (eds.). Communist Parties in the Middle East: 100 Years of History. Routledge, 2019); mobilització social (Feliu, Laura; Mateo, Josep Lluís; Izquierdo, Ferran (eds.). Un siglo de movilización social en Marruecos. Edicions Bellaterra, 2019, que ha estat traduït i publicat en àrab); i actualment el treball sobre actors i xarxes transnacionals en l’actual projecte.

Per últim evoquem en aquesta conversa el treball sindical que ha desenvolupat a la UAB. Prèviament m’evoca la seva vinculació amb el món polític, iniciada uns quants anys abans d’aquella estada decisiva a Jordània. Va ser durant la seva època a l’institut, en la que es va polititzar en el context de la transició, en un centre molt mobilitzat i organitzat. Va militar a les joventuts comunistes, per passar posteriorment al PSUC i a Iniciativa per Catalunya Verds. Ja molt més tard, la pràctica política la va desenvolupar durant 4 anys com a regidor d’Entesa per Sabadell, la candidatura municipalista que se situava a l’esquerra del PSC a les eleccions de juny de 2001 com plataforma cívica-política que volia defugir la fórmula de la coalició de partits i postulava una nova forma de fer política. L’alcaldia la va obtenir finalment el socialista Rafael Bustos, amb el suport de CiU i ERC. En Ferran no estalvia adjectius pejoratius per qualificar aquest mandat socialista, però malgrat tot valora positivament l’experiència amb Entesa, des de la preparació d’un programa pensat per governar amb ganes de canvi, el treball quotidià de seguiment de la política municipal... fins a les llagues a l’estómac en veure l’oportunitat política perduda.

Des d’aquest interès polític i social, en Ferran Izquierdo ha fet durant molts d’anys de delegat de Comissions Obreres (CCOO) al comitè d’empresa del personal laboral a l’Autònoma, amb l’objectiu de “lluitar per millorar situació laboral del personal contractat”. Preguntat sobre com valora la política dels diferents equips de govern al respecte, em contesta que “hi ha hagut de tot”. Les paraules elogioses se les reserva per darrer equip de la rectora Arboix, i la figura del vicerector de Personal Acadèmic, Francisco Morente, que és “dels que més han treballat amb nosaltres per solucionar problemes”. En aquest sentit valora l’actitud per anar a negociar i solucionar problemes junts, i no adoptar una negociació dura empresa-treballadors. Els problemes són de tots, em diu, no depenen en general de la pròpia universitat i per tant és absurd no anar tots plegats. Arribats aquí el diagnòstic sobre la situació de la universitat és demolidor: l’elevada mitjana d’edat del PDI estable que ja s’apropa als 60 anys, fruit d’haver congelat durant tant de temps les contractacions; la manca d’oportunitats que ha fet que es perdés una generació d’investigadors molt ben formats que van llegir tesis boníssimes, i ara o bé s’han anat fora o, la majoria, han abandonat el camp acadèmic. Són esforços i inversions perduts. L’altre gran problema, em diu, són les condicions del PDI associat, un col·lectiu enorme en condicions de precarietat molt dures. La solució ha de ser treure noves places per rejovenir el personal, però hi ha molt poques disponibles, la reposició actual és insuficient, i continuem amb una Catalunya sense pressupostos, sense un govern efectiu i amb un capítol 1 congelat a les universitats, i per tant sense capacitat d'ampliar les plantilles docents. “La situació actual la patim tots”. Em comenta la sentència recent que permet al PDI associat demanar trams de recerca o docència, però que ja l’AQU ha dit que no aplicarà. A la pràctica i degut la situació actual, molt PDI associat està fent o voldria fer carrera acadèmica. Haurien de sortir moltes places de lector ja, i ara ho fan amb comptagotes. És necessari un programa de prejubilacions, com estan fent altres sectors com el bancari.

Finalitza aquesta conversa doncs, amb un nova valoració negativa de la conjuntura actual. Però jo em quedo en una altra vessant que també traspua aquest cafè amb la degana: que les persones i la natura dels seus projectes importen a l’hora de transformar les coses.

Laura Feliu

Degana