El cafè amb la Degana

22/12/2020

Aina Tarabini-Castellani Clemente. Candidata al Premi a l’Excel·lència docent de la UAB i premi a la Facultat 2020

El darrer cafè amb la degana de l’any, i el primer que el faig en format no presencial, és amb la professora del Departament de Sociologia Aina Tarabini-Castellani Clemente. El format no té res a veure amb l’estona que passàvem al despatx del deganat davant d’una tassa fumejant, per molt que jo me n’hagi col·locat una al costat de la pantalla. Què hi farem! Però també és veritat que després d’una estona m’oblido de la distància física per endinsar-me en una interessant conversa. L’Aina Tarabini va ser escollida a començaments d’aquest 2020 candidata per la Facultat al Premi a l’Excel·lència docent UAB. L’any anterior, la primera edició, l’havia guanyat la Sònia Parella, del mateix Departament. Un bon reconeixement per la seva tasca i també pel professorat d’aquesta Facultat. L’Aina va acceptar la candidatura sabent que havia poques possibilitats que tornés a recaure en algú del nostre centre. Si bé no el va guanyar, l’equip de deganat, que ja havia establert com un dels seus objectius prestigiar més la bona docència com a mèrit rellevant, va establir un recorregut de la candidatura que li donés visibilitat: proclamació a la Junta de Facultat, entrevista al Butlletí, discurs a la cerimònia de graduació. I enguany s’ha donat un pas més i hem decidit que la persona que sigui candidata cada any, sigui també Premi a l’Excel·lència docent de la Facultat.

Comencem la conversa parlant del perquè de la Sociologia i potser hauríem d’haver parlat de psicoanàlisi. L’Aina Tarabini és filla del sociòleg mallorquí Antoni Tarabini-Castellani i de mare mestra, i ella s’ha dedicat a la Sociologia de l’educació. Aquesta combinació que no sembla gens casual l’atribueix en part a fets fortuïts i en part a forces potser més profundes de reproducció o d’influència social difícils de determinar. Els seus pares tenien clar que, com moltes altres joves mallorquines, li seria profitós marxar a estudiar a Barcelona com un mitjà de creixement. Era necessari volar més enllà de l’illa de la seva infància. La seva vocació es decantava pel periodisme, però quan va marxar a Barcelona no va entrar a la Facultat de Comunicació per dues dècimes. En aquell moment recorda que es va sentir com si se li enfonsés el món, i va haver d’apuntar-se a la que era la seva segona opció: Sociologia a la UAB, tot esperant que després de completar el primer cicle pogués canviar.

Una vegada a la Facultat va tenir com a professor a en Salvador Cardús, a l’assignatura de Sociologia general i es va enamorar de les ulleres per veure el món de la Sociologia. M’ho vaig creure, em diu. Això era l’any 1998. De fet, considera que són les persones, i les formes d’educació que fan servir, les que t’influeixen més; i així ha estat a la seva trajectòria acadèmica inicial, potser més que consideracions sobre àrees de coneixement. En aquest punt apareix un segon nom, el del professor Xavier Bonal, que l’apropà a la Sociologia de l’educació. Li va agradar la seva forma de connectar amb l’alumnat i transmetre, i això es va plasmar a la molt bona nota final. Com que no hi ha un itinerari al grau de Sociologia sobre educació, va pensar que el millor fora fer un punt intermedi entre els itineraris de cultura i polítiques socials. Posteriorment va decidir continuar els estudis. En aquella època el que es feia eren dos anys de cursos teòrics que preparaven pel doctorat. La coincidència de nou amb en Xavier Bonal li va permetre ser candidata a una beca a un nou projecte I+D dirigit per ell, que va obtenir. La tesi sota la seva direcció la va fer sobre les relacions entre educació i pobresa, que abordava també l’estudi de com els organismes internacionals marquen l’agenda educativa a l’Amèrica del Sud. L’estudi de camp el va desenvolupar a les faveles del Brasil. La va llegir el 2008 (Educación, pobreza y desarrollo. Agendas globales, políticas nacionales, realidades locales).

Una vegada finalitzada aquesta etapa es va adonar que mai havia fet recerca a Catalunya, i de que, potser, era important fer-la on es viu per tal de poder entendre el que s’estudia. I, per altra banda, tenia la certesa que volia fer una recerca que interpel·lés a la comunitat educativa. Aquestes consideracions han guiat la seva trajectòria posterior, tant com a contingut com a focus, i han dictat també la seva disposició a fer formació de professorat o a participar en debats als mitjans de comunicació. El 2012 per primer cop va sol·licitar un projecte I+D al Ministerio com a investigadora principal, dedicat a l’abandonament escolar. Aquesta temàtica permetia continuar amb l’estudi de la desigualtat educativa, però des d’una altra vessant. L’Aina Tarabini ha estat interessada sobretot en fer una sociologia de l’educació que interpel·li el que passa dins de l’escola, com s’estableix el currículum o les implicacions de les pedagogies. Tot un repte en el nostre entorn. La recerca feta mirava molt cap a fora (per exemple sobre la mercat de treball, etc), i calia examinar més a l’interior dels centres. El projecte va analitzar les decisions, motivacions i estratègies educatives dels joves que abandonaven els estudis. De nou, el 2016, va obtenir un segon projecte que finalitza enguany, aquesta vegada centrat en les transicions educatives i l’impacte de les escoles en la trajectòria educativa dels joves. En aquesta ocasió es tracta de resseguir els itineraris i l’especialització dels joves i com creixen dins del sistema. L’Aina reflexiona sobre la dificultat d’interpel·lar sociològicament el que passa a les escoles, de fer una sociologia de la pedagogia que inclogui aspectes com l’estudi de com es construeixen les identitats dels alumnes. En el seu treball, i de forma natural, la sociologia de l’educació s’havia de connectar amb una sociologia de la joventut. Per últim m’apunta el seu interès per un altre eix: els temes de justícia. S’ha d’identificar de quina forma es reprodueixen les diferents formes de justícia. Pensar en possibles opcions de canvi i aportar-les. Això l’ha dut cap a una recerca qualitativa, que no descarta les aportacions quantitatives. L’objectiu és entendre els processos a través dels quals es construeixen aquestes desigualtats, especialment a través de relacions dels actors educatius.

La conversa es dirigeix ara cap a la seva trajectòria a la UAB. En part ella se sent una privilegiada perquè va poder accedir a una posició estable en un moment favorable. És ben cert que va fer els deures que calia quan calia. Ja abans de finalitzar la tesi li van proposar una plaça de professora ajudant, que si bé la va endarrerir en l’elaboració de la tesi, l’experiència docent li va permetre acreditar-se com a lectora. En aquest punt em fa una reflexió entorn a la construcció dels discursos sobre la meritocràcia que obliden les condicions que envolten les trajectòries i expressen una visió individualista. L’Aina Tarabini se sent amb sort per haver treballat en un grup de recerca, el GEPS (Globalització, Educació i Polítiques Socials), que ha optat per una forma col·laborativa, amb xarxes de suport.

En aquest punt li pregunto per la trajectòria docent a la UAB, específicament sobre què li aporta el fet d’impartir classes a dues facultats ben diferents: la nostra i la d’Educació. De nou la resposta traspua una combinació d’influències creuades, en equilibri. Per ella l’educació aportada als sociòlegs és fonamental com a mitjà clau per explicar les desigualtats socials i per entendre els seus mecanismes. Poder contribuir a obrir el cap dels estudiants em sembla molt rellevant, em diu. Per la seva banda, els futurs mestres de primària o secundària no necessàriament tenen ulleres sociològiques, i la contribució de l’Aina (i de la sociologia) és ajudar a fer-los pensar sobre ells mateixos o la seva institució i quin paper tenen en la generació de desigualtats. Considera que aquesta docència té un component molt bonic: imaginar-te dins d’una aula; aquest és l’element de canvi en la pràctica quotidiana. Inevitablement li pregunto sobre les diferències entre l’alumnat d’una i altra facultat i em fa referència al background institucional diferent. En general, em diu, les alumnes tenen ganes de ser interpel·lades i, quan ho fas, responen. Els joves tenen ganes d’aprofitar els espais on estan. El perfil de l’alumne de Sociologia a tercer sol tenir una base teòrica més forta, i aquestes ulleres sociològiques saben que la visió és analítica i no normativa. Hi ha alumnes que no se senten empoderats, se senten en una competició per saber qui sap més, o per mostrar-se més crític. El repte és mostrar a aquests alumnes com aportar i que sentin que tota experiència és vàlida. Per la seva banda, l’alumnat de la Facultat d’Educació és tradicionalment més normatiu, tenen clar el que està bé i el que està malament, i la feina és donar-li la volta a tot això. Es tracta de que es facin altres preguntes, el perquè les coses són així.

Com a premi d’excel·lència docent de la Facultat li demano que valori un reconeixement d’aquest tipus. I em diu que aquest és molt rellevant perquè en el model de carrera té més pes simbòlic la recerca. I això és una errada. La recerca i la docència no competeixen, sinó que han d’interaccionar. Creu que ella fa una bona docència perquè fa recerca, i això li permet incloure exemples del treball de camp, és un valor afegit. De totes totes, s’ha de posar en valor la docència. La docència ha de formar i ha d’ajudar a moure’t del lloc on estaves. L’Aina sap que si fa una bona docència és perquè s’ho creu. Cal preparar bé les classes, les coses surten bé perquè hi ha una feina darrera. I després cal interpel·lar. Tornem doncs a l’inici de la conversa, a la importància que té com es transmet el coneixement. Per l’alumnat l’experiència ha de ser satisfactòria. La dicotomia entre esforç i gaudi és falsa. L’esforç es fa diferent si li dones sentit, em diu. L’experiència ha de ser aprendre, no només ser-hi. Si els interpel·les els hi arriba. Després hi ha coses del dia a dia que han de ser tingudes en compte, com tenir cura de l’estudiant. Cal ser conscient que tens persones al teu davant, i cal acompanyar-les.

Finalitzem la conversa abordant la situació actual, que res feia preveure quan vam tenir les nostres converses, tot començant l’any amb motiu de la candidatura. Es lamenta que els estudiants ho estan passant molt malament. La situació pels docents també és complicada, però nosaltres tenim autoritat pedagògica, un altre paper i marc. Elles i ells estan a casa amb unes condicions materials molt radicals: conviuen amb pares, mares, companys; estan tancats i amb mala connexió a internet. Això condiciona la possibilitat de seguir les classes no presencials. Es difícil per elles distingir on aprenc i on faig oci. Tot es barreja en el mateixos moments. I a més perden el grup d’iguals, que és molt important per l’aprenentatge; estar separats els afecta. I el procés d’interpel·lació que apareix, com es veu, com fonamental en el discurs pedagògic de l’Aina Tarabini, és diferent. La gran majoria de l’alumnat no connecta les càmeres per motius molt diferents (no tinc prou connexió, hi ha la família darrera, porto pijama). Es pregunten per què encendre la càmera si no se’ls demanarà res. Quant al model híbrid pel que ha optat la Facultat, creu que no acaba de funcionar. No són només els elements tecnològics, sinó que la lògica de les 2 modalitats (presencial i per Teams) són diferents i és complicat compaginar-les. No és molt gratificant. Funciona si les classes són unidireccionals. Creu que és millor que l’alumnat que es queda a casa faci una altra cosa, encara que això suposi més feina pel professorat. Cal pensar en l’alumnat. Una opinió argumentada per part d’algú que reflexiona de forma constant sobre les formes de la docència i que per tant que cal escoltar. A aquestes qüestions dedicarem la sessió de reflexió sobre la docència del futur i la Jornada de docència del proper febrer en les que també hi participarà la professora Aina Tarabini (veure noticia). I aquí finalitza una conversa que a més d’entretinguda i afable, té molt d’educativa.