El café amb la degana

09/10/2019

En el moment en què es publiqui aquesta secció, la Virgínia ja no serà a la Facultat. Han estat molts anys sense moure’s de Gestió Acadèmica, però sembla que això ha canviat darrerament. Ja el 2017 va passar a ser Cap de Gabinet de l'Ajuntament de Sabadell en comissió de serveis sota l’alcaldia de Maties Serracant. I ara que s’havia reincorporat a la UAB, ha guanyat unes oposicions que la porten al rectorat, als serveis centrals, per a ocupar-se de qüestions acadèmiques (a la Unitat Tècnica de Processos Acadèmics de l’Àrea d’Afers Acadèmics) des de l’altre extrem del telèfon, com diuen per aquí. Estem doncs tranquils de saber que qui agafarà l’aparell a l’altre costat de la línia serà una persona professional, treballadora, coneixedora profunda dels processos i de la nostra Facultat; però no ho estem tant pel fet d’haver “perdut” a la Virgínia, a qui esperàvem amb candeletes que tornés del seu pas per “la política”.

Què hi farem! Per a la petita història de la Facultat, aquesta de rostre humà que s’escriu en aquests butlletins, cal refer el camí que ens ha portat fins aquí. Intentaré doncs descriure les vàries vides de la Virgínia, tasca no gens fàcil de resumir: treball a l’administració, activisme polític i social, i interès per la formació acadèmica.
La Virgínia Domínguez es llicencià en Antropologia a la UAB. Pel camí van quedar els plans d’estudiar Periodisme que va descartar mentre feia COU –si bé sempre ha conservat aquest interès per la comunicació, com bé hem comprovat quan s’ha ocupat amb entusiasme, i quan el temps li ho permetia, de la pàgina web de la Facultat–. El pas per Història de l’Art va ser molt breu i de seguida va buscar uns estudis de naturalesa més social i es decantà per Antropologia. Mentre estudiava va treballar unes hores per la tarda a la Sala de revistes de la Facultat de Filosofia i Lletres.

En acabar els estudis l’any 1993 les oposicions a secundària semblaven una opció difícil, i va optar per començar a treballar unes hores per la tarda a La Llar del Llibre. Va ser allà on un company de la llibreria sabadellenca li va parlar de les oposicions a l’Autònoma. I després del pas per Medicina ja esmentat, començà la seva llarga estada a la Facultat. Recorda amb molt de carinyo aquells primers anys a una Facultat que estava tot just realitzant les seves primeres passes. La Virgínia s’estava sola a “Secretaria” per les tardes, i va tenir un contacte molt directe amb el públic molt variat que s’apropava a la finestreta i amb el professorat, especialment amb el més jove. Ricard Gomà, Joan Font, Ferran Izquierdo, Nora Sainz o en Javier Sánchez, que passava puntualment a regar les plantes, són dels primers noms que li venen en ment en rememorar aquells dies.

Aquest contacte era forçosament intens. La Virginia em recorda que per l’època no hi havia impressores al despatxos, i tothom passava per Secretaria a recollir els seus treballs. Aleshores només disposaven de 3 ordinadors: un del cap, en Jordi Castanera; un altre de l’Ismael Peña, que feia servir el seu correu electrònic personal (no existia encara el corporatiu), i que poc després va marxar a Participació Ciutadana; i un tercer compartit amb l’Ana Soto. La resta del personal utilitzava màquines d’escriure. Una d’elles va estar encara a Gestió Acadèmica fins fa molt poc. Les impressores estaven vinculades cadascuna a un ordinador (el que per llavors anomenaven “impressores esclaves”). El professorat havia de passar per allà per a introduir manualment in situ les notes. I si no ho feien, se’ls hi havia de recordar, i en algun cas “perseguir” per poder tancar-les a temps. També era obligat signar manualment les actes resultants. La impressió d’aquestes era tot un espectacle, amb el paper continu sobreeixint cap al terra en el millor dels casos, i en el pitjor encallant-se en algun punt del seu circuit.

En Jordi Castanera era per llavors el cap del servei, però als pocs mesos va arribar la Rosario López, amb qui va realitzar bona part de la seva vida professional. Les seves àrees de treball eren per llavors les pràctiques professionals, l’Economia, i l’atenció al públic. Després de 3 anys va marxar l’Ana Soto, que s’ocupava de l’alumnat, i la Virgínia va poder canviar al torn del matí. L’Anna Martí treballava també per llavors a secretaria, i la Sara Navarro va arribar el gener del 2000, i com va ser l’encarregada d’ocupar-se del professorat, la Virgínia va perdre part del seu contacte amb PDI i departaments.

En aquells anys pràcticament tot el personal d’administració i serveis era membre del claustre de la Facultat (unes 15 persones en total), un òrgan que va desaparèixer al reglament del 2004. Amb el nou format, la Virgínia va fer de representant del PAS durant dos mandats. Aquesta participació la valora molt positivament, ja que li va permetre conèixer nous aspectes de la vida universitària i de la Facultat.

Paral·lelament al seu treball, va continuar amb la seva formació acadèmica. Primer va ser el Màster en Antropologia Aplicada, i posteriorment una tesi doctoral que porta com a títol: Treball femení a la indústria tèxtil llanera de Sabadell durant el segle XX que va llegir el 2005 mentre estava embarassada, no m’ha quedat clar si de la Marina o de la Clàudia. La tesi la va realitzar sota la codirecció de les professores Verena Stolcke, del departament d’Antropologia Social i Cultural, i de Mireia Baylina Ferré, del de Geografia. El tema: el treball des de casa a la indústria tèxtil de les cosidores de peces, que va poder estudiar en profunditat gràcies a la consulta d’arxius, incloent-hi fotogràfics, d’entrevistes a protagonistes i experts, i de l’organització de diversos grups de memòria. Lamentablement no ha estat encara publicada, però l’escriptora i periodista Gemma Ruiz va utilitzar el seu material per a la seva novel·la Argelagues, en la que relata la dura vida laboral de tres dones treballadores a les fàbriques tèxtils del Vallès, tal i com reconeix als agraïments.
Li pregunto sobre els canvis que ha observat a la Facultat amb el decurs dels anys. El primer que em diu és que el contacte amb professorat i SLIPI no es tan sovintejat com antuvi. L’alumnat té també una altre tipus d’aproximació, potser més escolar, potser més immadur, o potser és que, reflexiona la Virgínia, la distància generacional ens dóna una altra perspectiva. Si bé l’alumnat ara ja està acostumat a fer els tràmits digitalment, no sembla que això els faci més autònoms. El que és segur és que a l’època ningú s’apropava a la finestreta amb els seus pares i mares. Ara hi ha altres hàbits. I l’atenció al públic s’ha anat adaptant als nous usos, centrant-se més en l’assessorament. Com em diu la Virgínia, malgrat els processos ara no són presencials, “si algú ve a preguntar és que vol que li expliquem presencialment el que ens demana”.

Tot i els avenços en la gestió telemàtica dels processos, la Virgínia és crítica amb com s’ha fet, a base de posar pegats i sense que comptem avui en dia amb una veritable administració electrònica. Les diferents aplicacions estan desconnectades entre elles, sense que existeixi un nucli central que pugui vincular-les.
L’aplicació de la tecnologia comporta també importants reptes relatius al control i la protecció de dades, i alguns dels processos poden tenir també conseqüències delicades, com la necessitat de comprovar que la documentació d’estrangeria està correcte i no caducada, i l’obligació d’anul·lar matrícules en cas contrari.
La preocupació per la millora dels serveis ha estat constant durant aquests anys. Des de l’Oficina d’Organització s’han anat realitzant algunes auditories, però no de forma sistemàtica. Fa anys es va intentar des de Gestió Acadèmica fer un control, que ara vist en perspectiva pot semblar rudimentari, del temps que es trigava en donar resposta a les persones usuàries, amb la confecció puntual de graelles de dades. Però no cal molt estudi per comprovar que la GA és àgil i diligent en la seva resposta i el nivell de satisfacció amb el servei és elevat.

Altres coses han canviat: l’obsessió pel màrqueting i els rànquings, que fa que de vegades sembli que es ven més una experiència vital que una formació. O la mobilització estudiantil, molt centrada en paralitzar una mica artificialment la universitat, més que en un treball quotidià conjunt. Sens dubte, reflexiona, les noves xarxes socials tenen mot a veure. I la Virgínia en sap força de mobilització estudiantil i d’acció social: participació a l’Assemblea de Lletres a l’època en què s’omplia de gom a gom el paranimf; al grup Universitaris per la Pau creat arran de la Segona Guerra del Golf el 1991 en el que va coincidir amb en Raül Romeva; o campanya a Sabadell contra el quart cinturó des del 1992, i en les associacions de veïns de la seva ciutat natal. I ha estat a Sabadell on ha desenvolupat bàsicament la seva activitat política: com a regidora a l’oposició de l’Entesa per Sabadell (2007 i 2015) on militava des del 1998, i en el marc de la qual que es presentà com a cap de llista a les eleccions del 2011; com a integrant de Crida per Sabadell; i del 2017 a 2019 com a Cap de Gabinet de l’alcaldia amb funcions executives. Aquests darrers dos anys han estat apassionants i intensos, una dedicació de 24 h. amb moments molt emocionants però també de contacte amb drames personals que mostren la duresa de les condicions de vida de moltes persones. Creu que des de l’ajuntament es poden fer coses, però la maquinària és molt lenta i es lamenta de què moltes de les iniciatives impulsades les acabarà inaugurant el nou govern municipal del PSC, i de què la població sembla tenir una memòria curta (en referència a la situació judicial de l’anterior alcalde socialista, en Manuel Bustos). Ara bé, reconeix, nosaltres hem de fer també autocrítica.

Moltes experiències doncs, molts canvis en la vida professional i militant de la Virgínia Domínguez, a la que desitgem des d’aquí molta sort en la seva nova singladura, que seguirem molt de prop.