El café amb la degana

27/06/2019

En Joan Miquel arriba al despatx amb un llapis a la mà. “M’agrada escriure amb llapis”. Una primera frase sorprenent d’algú que vinculo estretament amb mètodes i tecnologia punta. El cafè s’ha esgotat ja fa dies i hi ha poques opcions per a escollir: hibiscos amb gingebre una mica picant o rooibos. La tarda està ja força avançada i no hi ha temps per refer la intendència. No sembla importar-li gaire aquest element mundà. Iniciem el recorregut de rigor per la trajectòria acadèmica. Batxillerat en Ciències Pures, projecte inicial de cursar alguna enginyeria, i opció per la llicenciatura en Economia. L’experiència va ser tota una decepció per a algú que estava altament motivat. Al seu parer els estudis economètrics i els ensenyaments neoclàssics d’un professorat que havia passat majoritàriament per a universitats estrangeres distorsionava el món real. L’economia política estava absent.

Professors com en Lluís Barber o la Muriel Casals eren l’excepció. A la recerca d’uns estudis diferents va optar per apuntar-se a Sociologia. Havia descobert aquesta disciplina de la mà del professor Verdaguer a primer de carrera, i li havia agradat. En aquella època a la nostra Facultat encara es cursava el vell pla d’estudis amb un curs pont més dos anys de segon cicle. Algú el va convèncer per a què acabés Economia, malgrat no se li va convalidar quasi res (encara no existien els dobles graus!); i així ho va fer. Ell i dos companys van poder gaudir d’una beca Erasmus (el programa s’havia iniciat el curs anterior), i en el seu cas el destí escollit va ser la Universitat de East London.

En finalitzar els estudis, el professor Fausto Miguélez li va proposar entrar al grup de recerca QUIT com a becari. Era l’any 1995. D’aquí va passar a ser professor ajudant de primera i segona etapa, i va guanyar una plaça de TEU (figura per llavors ja en extinció) el 2002. Tenia llavors 32 anys. Aquell mateix any va llegir la seva tesi Itinerario biográfico, recursos formativos y empleo. Una aproximación integrada de carácter teórico y metodológico, dirigida pel professor Carlos Lozares Colina. Un doblet remarcable. Posteriorment ha seguit fent recerca sobre la interacció entre el mercat de treball des d’una perspectiva longitudinal, les xarxes socials i la joventut. Em fa la reflexió sobre el fet que els joves es troben força aïllats, sobretot els immigrants, amb un entorn sense feina, i amb difícil accés a la informació, de vegades sense sortir del propi barri. Iniciatives com la de Barcelona Activa de crear subseus i estructures més petites per aproximar-se al ciutadà semblen una opció adequada per a tractar la qüestió.

Una vegada ja va aconseguir una posició més estable, en Joan Miquel es va implicar de forma intensa en la vida del Departament i de la Facultat. En Verd posseeix un sentiment institucional profund demostrat en múltiples càrrecs al llarg de la seva trajectòria, la participació a les Juntes, la intervenció en els debats sobre la universitat. S’inicià com a responsable de l'àrea de Professorat i Afers Acadèmics del Departament de Sociologia durant un curs 2002- 2003, quan passà a ser Vicedegà de Serveis i Finances a partir de la meitat del deganat d’en Miguélez i l’inici del d’en Josep M. Sanahuja (fins setembre de 2006). Com a Secretari del Departament de Sociologia i Responsable de l'Àrea de Professorat i Afers Acadèmics del de la UAB es va encarregar de la gestió del Pla Docent des de desembre 2008 fins gener 2018, un total de 9 anys corresponents als mandats de la Carlota Solé (dos mandats) i en Xavier Bonal. En aquest recorregut va poder comprovar com tot es feia més complex, quadriculat i a mida. Una evolució que va anar acompanyada dels efectes de la crisi. Fa molts anys, m’explica, els pla docents eren quasi fotocòpia del curs anterior, i no era gens complicat elaborar-los. Ara tot passa per fórmules que van canviant constantment segons la persona que ocupa el vicerectorat de Personal Acadèmic: 240 h. de dedicació docent quan va començar el Pla Bolonya; després càrrega lectiva de 560 h. que tenien en compte la preparació, correcció i les hores presencials (i la mida dels grups, que es basava en múltiples de 20); nou còmput de dedicació docent de 420 h. d’en Donaire, i les actual 636 h. amb l’equip d’en Morente. Aquesta darrera proposta li sembla força encertada. És a dir, en una dècada s’han succeït quatre models de comptabilització. I si bé ha estat encertat incloure la consideració del nombre d’estudiants i calcular la dedicació d’acord amb la dimensió del grup de docència, això vol dir que la càrrega canvia, que és difícil de preveure. A tot això s’han de sumar d’altres elements variables: com calcular els TFG quan no se sap si les alumnes els acabaran escollint?, com preveure la desprogramació d’assignatures de màster perquè no s’han matriculat prou estudiants?, com anticipar la contractació del professorat associat?

La conversa es desplaça per molts altres temes sobre els que té opinió i propostes: premiar al professorat que obtingui una A en els quatre apartats avaluats en els trams docents; modificar les enquestes a l’alumnat per tal que siguin presencials, evitar mostres molt petites, i fer que sigui la mateixa en totes les universitats, i un llarg etcètera. Si haguéssim prorrogat el cafè dues hores més n’haguessin sortit moltes més. Però arribats a aquest punt, la resta de la conversa versarà sobre els mètodes científics. “El tema”.

Per interès, dedicació i preocupació és sens dubte un dels professors que més coneix sobre mètodes científics, i s’ha preocupat al llarg dels anys de què el seu ensenyament estigui ben travat a la nostra facultat. A més, és actualment responsable de l’àrea de metodologia al departament de Sociologia. El Grau de Sociologia té reputació en aquest camp, i els estudis han tingut molt bons docents. Em cita a la Teresa Torns i el seu èmfasi en la construcció de l’objecte, a en Carlos Lozares, a en Pedro López, o a la Montserrat Tresserra. En el seu cas, com a docent ha ensenyat a centres molt diversos, des de la Facultat de Comunicació al campus de Sabadell, sempre amb matèries metodològiques. Ha donat Mètodes quantitatius, i des de fa uns 15 anys Mètodes qualitatius de recerca social. Sembla que la seva bossa d’hores és especialment gran i ha hagut de reduir la seva docència a d’altres centres. Una renúncia que li sap greu. La vocació docent és palesa.

Un dels grans problemes actualment a la facultat és l’absència de programari adequat a les aules. Els problemes econòmics dels darrers anys han provocat que s’hagi descuidat aquest punt. En Joan Miquel té molt clar el recorregut dels diferents programaris: qui i quan ha comprat els diferents programes, quan i per què s’han deixat de comprar: Atlas.ti, SPSS, STATA, R... Insisteix sobre la necessitat de què des del deganat s’aposti per aconseguir-los. I en aquest sentit ha fet gestions en diverses ocasions per aconseguir ofertes atractives que després han quedat en no res. Una possibilitat podria ser el cofinançament amb altres centres, però del mapa del programari de la UAB que fa un temps es va anunciar des del Rectorat no en sabem res, i tampoc ha tirat endavant la possibilitat de pagar a alguna plataforma que doni accés a programari per a tot el campus (entre d’altres motius, pel cost de la iniciativa). Ens comprometem a buscar alguna solució efectiva.

Ja s’ha fet força tard. Ens acomiadem sabent que tornarem a coincidir ben aviat, en qualsevol dels àmbits que concerneixen a la Facultat i en els que en Joan Miquel té interès. Que com s’ha vist amb aquesta petita mostra, sortosament són molts.