Conceptes pel debat: LA MOBILITZACIÓ SOCIAL (al voltant de la independència de Catalunya), per Salvador Cardús i Ros, professor del Departament de Sociologia

07/11/2019

A Catalunya, ben bé des de 2005 -si no abans i tot-, s’hi ha produït una de les mobilitzacions socials més importants d’Europa, com a mínim des de la Segona Guerra Mundial fins ara. I concretament, de les més importants en quantitat -les xifres comparatives amb altres casos de mobilització social són contundents-, i en durada, vist que ja portem més de quinze anys de mobilitzacions vinculades a dates i esdeveniments assenyalats. Podríem dir que es tracta d’una mobilització intermitent però ininterrompuda, creixent els primers anys i mantinguda sòlidament els darrers temps. Una mobilització, d’altra banda, no tan sols al carrer ni merament reactiva, com les produïdes arran de la guerra de l’Iraq a Roma o Barcelona, la del 15-M -la dita Spanish revolution-, o les de resposta als atemptats de l’anomenat terrorisme jihadista. També en són indicadors tant o més rellevants l’increment d’associats a les organitzacions que lideren les mobilitzacions: per exemple, Òmnium Cultural ha passat de 19.000 socis el 2008 a 166.000 el 2019, sent la institució cultural amb més socis de tot Europa. I tot i que no és possible -encara- fer-ne un càlcul precís, hi ha una impressionant participació en forma de contribució per finançar els grans actes públics, bé sigui amb la venda de merchandising o l’organització d’activitats de tota mena per a la recaptació de fons, bé sigui amb el pagament directe de les costosíssimes fiances judicials i per fer aportacions a les organitzacions de suport als familiars i advocats dels presos i exiliats.

Deixaré ara de banda el fet altament significatiu de per què uns fets de tanta rellevància no has merescut fins ara una atenció proporcional a la seva transcendència del món acadèmic. La incomoditat política que hi ha a l’hora de prestar-hi atenció, per ella mateixa, ja mereixeria una anàlisi específica. Una incomoditat que no és nova i que pot explicar, en part, per què en una Facultat com la nostra no formen part de manera específica i rellevant assignatures sobre el nacionalisme i les identitats nacionals o de sociolingüística, sent aspectes tan intrínsecament propis de la realitat social i política del país. En canvi, sí que dedicaré aquestes línies a suggerir un parell d’hipòtesis que podrien explicar les causes d’aquest canvi social i polític tan rellevant com inesperat que ha viscut el nostre país des de l’inici de segle, i que caldrà estudiar amb tota l’atenció quan sigui possible.

Vista l’evolució que ens mostren els estudis d’opinió sobre la identificació nacional i sobre una hipotètica resposta a un referèndum d’independència, és clar que el que podríem qualificar de “desvetllament independentista” és produeix a l’inici del segle XXI, probablement com a reacció a l’agressiva política anti-autonòmica del segon govern de José María Aznar, avalat per un projecte de recentralització dissenyat des de la Fundació FAES. Sense aquesta amenaça de (més) regressió autonòmica, no s’explicaria l’acord parlamentari a Catalunya, des de finals de 2003 a l’inici de la VII legislatura, per reformar l’Estatut de 1979. Per tant -i és important assenyalar-ho per desmentir altres teories interessades-, aquest procés és anterior a qualsevol percepció de crisi econòmica, encara lluny de l’horitzó en aquelles dates. És a dir, res a veure amb suposades compulsions d’“egoisme econòmic” provocat per la recessió i les seves conseqüències.

Tanmateix, per bé que hi ha indicis clars d’una evolució prèvia de les aspiracions polítiques dels catalans en la línia sobiranista, és cert que el veritable accelerador de tot el desencadenament independentista va ser el fracàs de la reforma estatutària pel què fa els seus objectius de fons, és a dir, la pretensió de resoldre definitivament l’encaix Catalunya-Espanya a través d’una proposta federalitzant que evités la permanent conflictivitat i assegurés l’abast i el progrés de l’autonomia. Però no tan sols va provocar una reacció de la part catalana. També va desencadenar, primer, una exacerbació anticatalana promoguda per la dreta espanyola -recordem els més de 4 milions de signatures recollides pel PP en la seva campanya contra l’Estatut-, sobretot amb l’objectiu de foragitar el PSOE del govern. I després, aprofitant la “derrota” política, va comportar l’aparició d’una retòrica humiliant en contra les aspiracions nacionals catalanes, en aquest cas amb la participació, si no amb la iniciativa, de part del mateix PSOE. Una retòrica l’exemple més eloqüent de la qual va ser el discurs del llavors president de la Comissió Constitucional de Las Cortes, Alfonso Guerra, en un míting a Barakaldo davant les Joventuts dels PSOE l’abril de 2006, on va pronunciar aquella inoblidable expressió fatxenda sobre com havien passat el ribot al projecte d’Estatut –“nos lo hemos cepillado”, va dir literalment- fins al punt de fer-lo irreconeixible. Un projecte d’Estatut que el 2005 havia tingut el 89 per cent de suport parlamentari a Catalunya. La documentació sobre declaracions d’alts càrrecs espanyols que ratllaven la xenofòbia anticatalana és extensa. I la reacció en contra de l’intent d’humiliació, també.

Parlo d’humiliació en els termes que ho fa la germano-noruega Evelin G. Lindner a Making ennemies. Humilliation and International Conflict (Praeger Security International: Wesport, Connecticut, 2006) i altres politòlegs i historiadors com el francès Bertrand Badie o el britànic Dennis Smith. (Podeu veure’n els detalls a “La humiliació com a factor desencadenant de l’eclosió independentista” a Jaume Sobrequés ed. Vàrem mirar ben lluny del desert. Centre d’Història Contemporània de Catalunya, 2014. 537-551). Es tracta d’una lògica política -no faré judicis de valor sobre la intencionalitat, conscient o no- de qui se sentia victoriós en el conflicte polític que era implícit en la voluntat de reforma de l’Estatut i en el que, efectivament, Catalunya havia perdut. I es tracta del procés accelerat de desafecció cap a Espanya que es va produir i del que tan bé va saber advertir que s’estava produint el president Montilla (novembre de 2007), o també aquell famós editorial excepcionalment compartit per tota la premsa catalana, “La dignitat de Catalunya” (novembre de 2009), en un darrer intent d’evitar que es consumés una ruptura política -amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010- d’efectes devastadors per a l’estabilitat política espanyola.

La reacció a l’intent d’humiliació, un intent explícit en les polítiques d’Aznar en la seva segona legislatura de 2000 a 2004, no es va fer esperar. Les consultes populars iniciades a Arenys a favor de la independència en són una expressió clara. Organitzades per iniciativa popular a 549 municipis entre 2009 i 2011, amb la participació de 881.564 votants, són el primer gest generalitzat de “descarament” polític, o si es vol, de tímida desobediència. O com se sol dir ara, va ser la primera expressió d’”empoderament”. Un empoderament que va anar de bracet amb la popularització d’un lema que contenia tot un relat políticament emancipador: el “dret a decidir”. Una idea potser sense suport jurídic -i, no cal dir-ho, de naturalesa gens constitucional-, però que trencava el sostre de vidre construït segons el conegut principi de la “indefensió apresa”. A partir d’aquí, tot va anar evolucionant al marge de les lògiques i els interessos partidistes, trasbalsant i capgirant el mapa polític, les majories i les aliances, fins a situar l’independentisme al centre del debat i apartar-lo de les expressions radicals que havia tingut al llarg del segle XX.

Podem parlar, entre molts d’altres, de les manifestacions del 10 de juliol de 2010, amb un milió estimat de participants. Dels 11 de setembre de 2012 -un milió i mig-, de 2013 -un milió sis-cents mil-, de 2014 -un milió vuit-cents mil- i de 2015 -dos milions-. Dels 2.350.000 votants a la consulta sobre la independència del 9 de novembre de 2014, amb un 81% a favor. De la majoria absoluta independentista a les eleccions dites plebiscitàries del setembre de 2015. Del referèndum del 1-O de 2017 amb gairebé 2.300.000 votants -amb més del 90 per cent de Sí-, malgrat les amenaces prèvies i la brutal repressió policial i sense comptar la confiscació d’urnes i vots ja emesos. O, encara, els resultats que donaven majoria absoluta independentista al Parlament de Catalunya el 21-D de 2017 malgrat tot el joc brut -liquidació del Govern i del Parlament legítims de Catalunya, líders empresonats i a l’exili, mitjans de comunicació espanyols conjurats en contra de l‘independentisme o una Junta Electoral parcial. Aquesta és la mobilització de la que parlo.

No és aquest el lloc -ni potser encara el moment- per fer una anàlisi exhaustiva, i encara menys un balanç, de tota aquesta mobilització social i política. Encara no ha acabat. Tampoc de les retòriques que l’han acompanyat. Ni de la seva enorme complexitat a l’hora de considerar tots els factors que l’han condicionat. Però és d’una ceguesa imperdonable ignorar-la, particularment des del món acadèmic. Encara que ja ho havia escrit Isaiah Berlin: “Ningú, fins on jo sé, arribà ni que fos a insinuar que el nacionalisme podria dominar el darrer terç del nostre segle fins a tal punt que pocs moviments o revolucions tindrien cap oportunitat d’èxit llevat que hi anessin de bracet, o en tot cas sense oposar-s’hi. Aquesta curiosa ceguesa per part dels pensadors socials altrament penetrants em sembla un fet que necessita explicació o, com a mínim, una discussió més àmplia de la que fins ara ha tingut.” (a Against the Current. Essays in the History of Ideas. Hogart Press: Londres, 1979).

Abril de 2019