La paraula del mes: poder
El poder està relacionat amb com prenem decisions. Sobretot, amb la possibilitat real que aquestes tinguin efectes sobre la realitat que ens envolta. I és que, à la Foucault, el poder no és una cosa que es té, sinó que s’exerceix. Un clàssic de la ciència política com Robert Dahl defineix el poder com un tipus de relació basat en les habilitats i en el grau de control dels qui hi participen. En la societat actual, no és possible sobreviure la quotidianitat sense complir amb els objectius i els deures de les institucions de la nostra vida, sigui la família, l’escola, les organitzacions on treballem, o l’estat que tot ho (des) regula.
10/06/2021
En ciències socials s’ha parlat abastament de les relacions de poder. Max Weber va introduir la distinció clau entre poder i autoritat: mentre el poder imposa, l’autoritat disposa, és a dir, tenir autoritat implica l’acceptació social per part de qui es domina. Pierre Bourdieu explora un terreny semblant quan afirma que el poder o violència simbòlica es construeix al cor de la institució. I és que la desigualtat en la distribució del poder simbòlic es fa evident ja en Marx, quan ens recorda que les idees de la classe dominant són sempre les idees dominants. Amb autoritat, el poder rarament s’imposa físicament, sinó que s’accepta i es reconeix com a vàlid i legítim. El poder simbòlic pressuposa, com a condició d’èxit, que els individus sotmesos creuen en la seva legitimitat i de qui l’exerceix. Quan als mitjans surt que la policia està perdent legitimitat, vol dir que la ciutadania ja no la reconeix com a detentora de la força legítima de l’estat. La denúncia de les violències policials en contextos de manifestacions i les aturades dels desnonaments tracten d’un poder contestat. A vegades, les pèrdues d’autoritat són subtils, com quan l’alumnat segueix parlant quan entra un substitut en lloc del docent habitual; d’altres, són més definitives, com la pèrdua de votants per casos de corrupció.
Weber distingeix tres tipus ideals d’autoritat construïdes històricament i que actualment coexisteixen: el tradicional, el burocràtic, i el carismàtic. De manera ràpida, el pes de la tradició es transmet per autoritat familiar, costums i creences culturals arrelades al territori i a la història d’un lloc; la burocràtica es vincula a la forma d’acció racional- instrumental que està en la base de les institucions modernes, des de correus al sistema sanitari, passant per la universitat o l’empresa. Les institucions tradicionals i burocràtiques funcionen per inèrcia: Hi ha coses que es fan, no perquè funcionen, sinó perquè està bé fer-les (Berger i Luckmann, 1988). Quan una filla fa cas a la mare a l’hora de creuar el carrer o de triar uns pantalons, ho fa perquè creu que el que la mare diu està bé, tant en un sentit cognitiu com moral. I aquest és un component crucial tant de l’autoritat tradicional com de la burocràtica: legitimen l’ordre institucional incorporant dignitat normativa als imperatius pràctics de la institució.
L’autoritat carismàtica es vincula a les qualitats de líder, profeta o guru. El carisma pot entrar en joc en fenòmens socials que van més enllà de la religió o de la política. El paper dels mitjans de comunicació, i en concret de blocs, fòrums i posts de xarxes socials com a fonts d’autoritat carismàtica sembla ser primordials entre la classe mitjana. Tenir estudis universitaris s’associa a una baixa acceptació de les vacunes per fonts "alternatives" com ara les teories de la conspiració (MacDonald, 2015). Això és una realitat a Espanya, on un terç dels espanyols declara poca disposició a vacunar-se contra la Covid (Lobera a El Pais, 2020, Hornsey et al, 2020). Però el nivell últim de legitimació ve amb la teorització científica, amb l’autoritat de la paraula dels experts que demostren la falta de fonament de les teories conspiratives amb articles publicats a Science o Nature. Les institucions necessiten aquestes fonts de legitimació simbòlica per tal de seguir funcionant de generació en generació, sobretot quan esdevenen problemàtiques, com amb l’impacte de la pandèmia al món sanitari.
He parlat de institucions problemàtiques: la filòsofa Martha Nussbaum i la politòloga Wendy Brown coincideixen en posar de manifest la crisi de legitimitat de les institucions democràtiques. D’una banda, Nussbaum afirma que el desencant democràtic porta al risorgimento de figures carismàtiques de caire populista i feixista a Estats Units, Hongria, Turquia i Brasil. I de l’altra, Brown explica com un el neoliberalisme econòmic devalua la democràcia, entesa com la capacitat d’autogovernar-se. Ambdues coincideixen en reclamar més reflexió per part de l’esquerra, no tant per repetir els valors-consigna, com la igualtat o la sostenibilitat, com per trobar maneres de facilitar que la gent arribi al poder, tot identificant els problemes institucionals amb els quals topem per tal de recuperar la legitimitat democràtica.
Per saber-ne més:
Berger, Peter, & Luckmann, Thomas. (1988) La construcció social de la realitat: un tractat de sociologia del coneixement. Barcelona: Herder.
Brown, Wendy. (2015). Undoing the demos: Neoliberalism’s Stealth Revolution. New York: Zone Books.
Bourdieu, Pierre. (2001). Langage et pouvoir symbolique. Paris:Seuil.
Dahl, Robert. (1957). The concept of Power. Behavioral Science, (2): 201-205.
Hornsey, Matt.; Lobera, Pep. & Diaz-Catalán, Celia. (2020). Vaccine hesitancy is strongly associated with distrust of conventional medicine, and only weakly associated with trust in alternative medicine. Social Science & Medicine, 255
MacDonald, Noni. (2015). Sage Working Group on Vaccine Hesitancy. Vaccine hesitancy: definition, scope and determinants. Vaccine, 33, 4161-4164., 113019.
Marx, Karl. 2014. La ideología alemana. Madrid: Akal.
Nussbaum, Martha. (2018), The Monarchy of Fear: A Philosopher Looks at Our Political Crisis. New York, Simon & Schuster.
Weber, Max. (1978). Economy and Society: An Outline of Interpretive Sociology. Berkeley: University of California Press.