Café amb la degana: Sònia Parella Rubio

28/05/2019

Aquesta és una crònica d’un cafè amb la guanyadora del I Premi a l’Excel·lència docent de la UAB. La Sònia Parella ha estat considerada, primer per la Facultat i després per la Comissió avaluadora del Premi a nivell de la UAB, i de forma unànime, la professora que millor simbolitza els valors associats a la tasca docent. Aquest premi és un reconeixement a una trajectòria que encara té molt per endavant, un missatge per a la comunitat universitària (i especialment per als quasi 4.000 docents i investigadors que hi treballen), i un petit gran gest en el camí de la valorització de la principal funció de la Universitat: la formació de l’estudiantat.

La Sònia ha desenvolupat tota la seva trajectòria estudiantil i professional a la UAB. Em diu que potser no és el que es recomanaria ara, però en tot cas, segueix dient, li ha donat una certa “consciència institucional”. Va arribar a la UAB el 1992 per a estudiar Psicologia procedent del batxillerat científic, i de seguida va veure que no era el que li agradava. Es va trobar amb una carrera molt orientada cap al conductisme, i va creure que potser els estudis de Sociologia, dels que no en tenia una veritable coneixement abans, podrien ser una bona alternativa pel fet de centrar-se també en el sentir, pensar i actuar de les persones tant a nivell individual com col·lectiu. Va realitzar el curs pont de l’antic programa, i de seguida va comprovar que la sociologia li motivava, i molt. El 1996 es va graduar en la que va ser la darrera promoció de segon cicle, conjuntament amb la primera promoció de la nova llicenciatura de 4 anys. D’aquella època m’anomena els professors Antonio Martin, Teresa Torns, Gabriel Colomé, Fausto Miguelez, o Carlos Lozares, en un context on hi havia molt d’altre professorat que procedia de les disciplines més diverses.

Va ser llavors quan va aconseguir un primer contracte per a realitzar tasques d’auxiliar administrativa al QUIT, i es va postular i va obtenir una beca de col·laboració a la revista Papers sota la tutela de la professora Carlota Soler. La Sònia interromp la seva narració, i reflexiona i qüestiona el seu propi discurs: potser des de la narrativa reconstruïm les nostres decisions, que de vegades no han estat tal i com les expliquem. La catedràtica Carlota Soler havia fundat el 1989 el Grup d'Estudis d'Immigració i Minories Ètniques (GEDIME). De seguida va obtenir una beca predoctoral sota la seva direcció i sota el paraigua del GEDIME, que llavors era un grup petit i pioner en la recerca sobre la temàtica. Allà li va tocar fer tots els papers de l’auca, i van ser anys molt intensos i formatius. La seva tesi (La internacionalización de la reproducción. La inserción laboral de la mujer inmigrante en los servicios de proximidad) la va dedicar a l’estudi de la dona immigrada i el mercat de treball. El seu focus d’interès era l’anàlisi de les estructures, dels processos sociohistòrics, de l’exercici del poder, i del què determina accés als recursos. Es tractava d’analitzar les desigualtats a través dels patrons de reclutament de les dones migrades, i d’entendre els processos a través d’aquests patrons específics. En aquells anys els estudis sobre la immigració de procedència internacional eren força exòtics, i el seu treball i el de la nostra amiga comuna, la investigadora Natàlia Ribas, van obrir una via que ha estat seguida després per moltes d’altres.

Després de llegir la tesi el 2002, va poder anar enllaçant les diferents figures contractuals pròpies a cada moment: professora ajudant, lectora, etc. I a cada moment li va correspondre una aproximació particular a la temàtica d’estudi escollida: les pràctiques transnacionals de la mobilitat, les transferències econòmiques, les interaccions en zones frontereres, etc. Una part d’aquest treball la va realitzar en

diferents estades de recerca entre les que en destaca una: els 8 mesos passats a la Universitat de Princeton, on va tenir l’oportunitat de col·laborar amb el professor Alejandro Portes, i en productes col·laterals del conegut projecte: Investigació longitudinal sobre la segona generació a Espanya (ILSEG). Es tracta d’una enquesta que era elaborada llavors per un Consorci entre el Centre de Migracions i Desenvolupament de la Universitat de Princeton i l'Institut d'Estudis Migratoris de la Universitat de Comillas de Madrid, i de la que fa poc es va presentar el tercer informe. El primer ILSEG va analitzar la joventut nascuda a Espanya de pares i mares estrangers o que varen arribar al país abans dels 12 anys (segona generació) a Madrid i Barcelona.

Des d’aquells anys iniciàtics, el GEDIME ha crescut força (compta amb una elevada representació femenina: Olga Serradell, Teresa Sordé, Ainhoa Flecha..., i amb un nombre important de doctorands en formació). A demés, ha estat un dels fundadors del Centre d'Estudis i Recerca de Migracions (CER-Migracions) de la UAB. Per la Sònia, que ara coordina el Grup, l’actual etapa està sent especialment gratificant.

Una altra dimensió de la seva feina és la coordinació des de fa anys del Doctorat en Sociologia. Per la Sònia, mantenir el nivell del doctorat amb el nou model i pocs recursos, no és fàcil. Poc té a veure la figura del doctorat actual amb el de 10 anys enrere. En fet de no estar dotat amb beques per a l’alumnat obliga a agafar perfils molts heterogenis, i en haver-se suprimit els crèdits formatius, es difícil garantir el perfil disciplinar. El principal repte és doncs mantenir la metodològica específica de la disciplina. El volum de feina també s’ha multiplicat. El seguiment anual en canvi serveix per a millorar la qualitat, i garantir la implicació dels directors, i per a què l’alumnat se senti més acompanyat. El model de tesi ha evolucionat molt en aquest camí, des de la seva concepció com a culminació d’un llarg període de recerca, a la lògica actual més productivista, dirigida a demostrar que s’és capaç d’iniciar una trajectòria investigadora. Abans es podia fer carrera acadèmica i docent en paral·lel al doctorat, però ara això és quasi bé impossible.

En relació al model d’Universitat, al seu entendre, cada vegada sembla valorar-se menys la docència, ja que els criteris d’avaluació afavoreixen una recerca molt competitiva, però de la suma de trajectòries individuals no pot sorgir un departament o una Facultat. Aquest model està produint derives negatives per a les universitats públiques que són difícils de canviar des de baix.

Quan vàrem rebre la notícia de que li havia estat concedit el I premi a la Sònia, la vàrem buscar amb l’Olga per la Facultat i vàrem interrompre una reunió del seu grup de recerca GEDIME. Ens va mirar una mica aclaparada, i el seu primer pensament va ser cap a la lliçó inaugural que hauria de donar en la cerimònia de lliurament del premi (discurs que va ser, naturalment, impecable). En iniciar aquest cafè amb la degana, el primer que em va dir va ser: “Jo he tingut una trajectòria convencional, no se si et podré ser interessant”. I com aquest cafè és una mica especial, perquè l’ocasió també ho és, m’atreviré a fer-vos partícips d’una imatge que em ve a la ment de forma insistent; una una imatge cinematogràfica que em remet a unes qualitats atemporals de la Sònia; una imatge certament una mica estrambòtica, però ja em perdonareu la llicència; una imatge que gran part de vosaltres, els més joves, no entendreu, i que per això cal acompanyar-la d’una breu explicació. Per a mi, la Sònia és la James Stewart de la nostra Facultat. O millor dit, la Sònia és l’esperit del director de cinema nordamericà Frak Capra i d’algunes de les seves pel·lícules dels anys 40: Viu com vulguis, ¡Què bonic que és viure! o Joan Ningú. En aquestes pel·lícules, en Capra va anar construint una personalitat

cinematogràfica: la de l’heroi honrat i senzill, l'encarnació del ciutadà del carrer, idealista, amb uns principis, que es troba sense diners i amb molts problemes perquè el seu sentit de la responsabilitat moral el porta a oposar-se de forma resistent i sense gaires protagonismes a personatges que simbolitzen el poder sense escrúpols. El sense sostre John Doe (el Joan Ningú) s’enfronta al propietari d’un gran rotatiu que vol fer un ERO al diari i que manipula vilment la informació. El George Bailey de Què bonic que és viure! ha de renunciar al seu somni d’abandonar la petita ciutat on viu, Bedford Falls, perquè les seves decisions quotidianes, sempre dictades pel sentit de la justícia, el porten a postergar-lo i a enfrontar-se al gran especulador que ja posseeix pràcticament tota la ciutat. I són els anys quaranta.

La Sònia diu que li hagués agradat molt ser escriptora; de fet, el seu llibre Baraka. La forja d’un destí va tenir molt bones crítiques i va guanyar premi de novel·la Valldaura-Memorial Pere Calders. Però les seves decisions, dia a dia, l’han dut a seguir a la nostra facultat. La Sònia reflexiona que té poc temps per a escriure, que li agrada treballar en equip. La Sònia dedica moltes hores a les seves classes, a les correccions, a les tutories. La Sònia consagra moltes hores a la gestió quotidiana, a nivell micro (una elecció conscient perquè, com ella diu, “en la gestió a aquest nivell veus millor els efectes, de forma més immediata i directa”). La Sònia realitza cursos de formació any, rere any, i presenta propostes de projectes d’innovació a les convocatòries de la UAB. La Sònia dedica temps a tirar endavant el doctorat (com en aquell taller metodològic per a estudiants de doctorat -on hi havia la Clara Piqueras- que vàrem compartir fa 4 anys, professores i alumnes en un refugi a les muntanyes del Rif!). I coordina quotidianament el GEDIME. I quan li queda temps, intenta tirar endavant la seva recerca personal.

Ens alegrem de què aquestes decisions del dia a dia, manufacturades hora a hora, l’hagin dut a quedar-se a la UAB, i postergar el seu somni literari, i potser d’altres, i quedar-se a la UAB Falls del nostre imaginari simbòlic.