UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Pujals és arquitecta per la UPC i investigadora dels espais i infraestructures científics. Es va doctorar en Filosofia, Cultures Visuals i Materials a la Universitat de Northúmbria, en col·laboració amb el Baltic Centre for Contemporary Art, amb el projecte «Sensing Infrastructures: A spatial examination of soft power, the neutrino particle and underground fundamental physics laboratories», on examina la geopolítica de les infraestructures de la física de partícules com el CERN, el laboratori subterrani de Canfranc o l’Antàrtida. Darrerament ha estat implicada en el projecte audiovisual «Sensing Quantum Infrastructures» o el «Synthetic Universe: Quantum Spectral Traces», amb el CCCB i Hangar, ambdós dins del projecte a llarg termini «A Synthetic Universe» (amb el programa GRAPA d’acompanyament artístic del CCCB).

Les recerques i projectes interdisciplinaris que ha fet aborden les dimensions polítiques i materials de les infraestructures tecnocientífiques, les geografies del poder sobre els territoris i les persones, i la geopolítica dels materials. El seu treball s’ha transformat en molts mitjans: des d’instal·lacions audiovisuals, arquitectura o conferències, fins a la docència i l’escriptura. 

Quin és el teu camp de recerca?

Vinc de l'arquitectura, però sempre m'han interessat molt els efectes territorials de tot el que és material. Ara estic investigant geopolítica de materials amb un projecte sobre terres rares i l'impacte que té en la sostenibilitat i en altres territoris. A la meva recerca del doctorat vaig qüestionar la neutralitat científica a partir de les infraestructures materials, perquè la ciència mai és neutral i té un impacte en el territori. A partir de les infraestructures i el neutrí, una partícula molt poètica per al projecte, desplego totes les relacions entre energia, impacte material, soft power, diplomàcia científica, etc.

Què estudies i com en relació amb el neutrí?

El neutrí per mi era, sense voler fer una analogia, entendre què és la neutralitat. En la ciència vol dir sense càrrega, per exemple. El fet de no tenir càrrega és molt interessant, és molt generatiu i obre possibilitats en lloc de quedar-te amb un binomi tancat de positiu-negatiu. Aquesta és la part més filosòfica sobre el neutrí, i la utilitzo per mirar les infraestructures que generen o estudien el neutrí, la partícula neutra, i a partir de veure quina informació em dona el neutrí de la no neutralitat científica analitzant les seves infraestructures.

Abans has mencionat el soft power. Què és i quines implicacions té amb la física i amb la ciència en general? 

Hi ha dos tipus de poder, el dur i el tou. El dur és la guerra, la coacció. El poder tou és el que es fa a través de, per exemple, la ciència, la cultura, els esdeveniments esportius, etc. La ciència, des que té aquestes infraestructures tan grans i sofisticades, necessita col·laborar entre diferents països per poder construir un experiment. Això genera una dependència, una col·laboració entre països que és la diplomàcia científica o soft power. Un exemple en la ciència és l'Antàrtida, tot un continent dedicat a ciència i pau. Allà no es poden fer prospeccions de minerals i no pot haver-hi bases militars. Molts països ho fan a favor del «progrés», però aposten per la ciència no només pel coneixement, sinó per motius estratègics i polítics. Per exemple, la física quàntica va ser molt important durant la Segona Guerra Mundial per l'armament nuclear. Encara que després de la guerra es transformés en la ciència dels Atoms for Peace —i amb la construcció del CERN es volgués precisament evitar el conflicte per recursos energètics entre els països europeus—, els països sabien i saben que és molt poderós dominar l'energia nuclear.

Quines diferències geopolítiques hi ha entre els macrolaboratoris en què t'has centrat, en l’àmbit de la física, i la resta de laboratoris de camps com la biologia?

Jo no he estudiat les infraestructures de la química o la biologia, per això no ho conec tant. Però, per exemple, la Covid va ser un cas de geopolítica i soft power que vam viure en directe amb la vacunació i les farmacèutiques. En l’àmbit geopolític, està  clar que la biologia juga un gran paper, tant en temes de desenvolupament militar com de salut pública. La diferència estaria més aviat en l’envergadura de la màquina necessària per mirar una cosa molt enrere en el temps i molt petita en l’espai, necessària en física quàntica. Aquesta es la diferència: la dimensió i l’impacte material i energètic d’aquests experiments, perquè la col·laboració es dona en tots els camps científics. L’altre particularitat de la física de partícules que m’interessava és que està finançada amb diners públics i, per tant, no hi ha interessos privats involucrats, i això m’atreia especialment en relació amb la voluntat de «neutralitat».

Pel que fa a geopolítica, el CERN és un «Estat d'Estats»; és un estat plurinacional, amb una frontera que has de creuar per entrar-hi, ja que no pertany ni a França ni a Suïssa.

Quins exemples concrets d'aquests impactes geopolítics es poden veure a llocs com el Laboratori Subterrani de Canfranc, el CERN o l'Antàrtida?

El CERN és, després de la Segona Guerra Mundial amb l'Atoms for Peace, la primera col·laboració entre països europeus per evitar una altra guerra per recursos, nuclears o energètics. Es crea per investigar conjuntament, i això ja és soft power.

En el cas de Canfranc no n'hi ha tant. Tot i que està sota de la frontera francoespanyola, no és soft power, però sí un de col·laboració internacional. És un laboratori molt petit amb un equip local reduït de científics tenint cura de les màquines i els experiments, però estan col·laborant amb projectes internacionals molt importants com l’observatori de neutrins Super-Kamiokande del Japó i amb altres superequipaments científics de tot el món.

I l'Antàrtida ho és perquè és tot un continent dedicat a «ciència i pau». Un exemple molt representatiu —i també sorprenent— d’aquesta geopolítica el vaig veure a les bases científiques de Rússia i de Xile, que estan molt a prop una de l’altra. Totes dues tenen església pròpia, una ortodoxa i l’altra catòlica. Segurament és per oferir un «acompanyament espiritual», però des del meu punt de vista la religió també es col·loca a l’Antàrtica com a apropiació geopolítica d’un territori, encara que aquest estigui dedicat a ciència i pau.

Des de la Segona Guerra Mundial s’ha desenvolupat molt la big-science amb grans espais i equips de recerca col·lectiva. De cara als pròxims anys hi ha projectes com el Future Circular Collider del CERN de més de 90 km de circumferència. Tota aquesta ciència col·laborativa són un model real de la ciència per a la pau?

És problemàtic això. Vol dir més energia i el CERN és molt conscient del consum que té, perquè és física d'altes energies. Utilitzen energia nuclear de França, però un anell més gran, per trobar més partícules y tenir més velocitat, necessitarà més energia. En teoria l'actual accelerador de partícules ha arribat al límit, per això estan fent un anell de més diàmetre. S’ha començat a desenvolupar, en part, perquè la Xina volia fer un col·lisionador, tot i que ja han desestimat el projecte.

Creus que són el futur de la ciència?

Si jo fos una física de partícules, et diria que és molt necessari. I a mi em fascinen. Actualment, però, des del meu punt de vista, la ciència hauria d'anar molt destinada a entendre el canvi climàtic, hem de remar i col·laborar-hi per a canviar un sistema de consum energètic i explotació de recursos planetaris, humans, animals, etc., que ha demostrat ser fallit. No estic d’acord amb el transhumanisme i la idea que amb la tecnologia l’humà ho pot tot. Cada vegada anem cap a projectes més delirants, un exemple són els coets de SpaceX, que a més de contaminar l'atmosfera amb cada llançament, proposen com a solució colonitzar altres planetes en lloc de tenir cura d’aquest.

M’agradaria pensar en una ciència vinculada a la societat, que tingui sentit y una coherència amb el moment actual. Potser més endavant es podrà tirar cap a una altra banda, però ara hi ha unes necessitats fonamentals.

Has barrejat art i ciència de forma molt interdisciplinària en els teus projectes i investigacions. Com vas arribar fins aquí?

Sempre m’ha costat entendre l’arquitectura desvinculada d’altres pràctiques, però sobretot durant el meu pas pel Centre for Research Architecture (Goldsmiths, London), vaig poder parlar d'arquitectura, però fent servir formats audiovisuals. En utilitzar aquestes eines —vídeo, fotografia o text— l’àmbit expositiu permet ampliar la comunicació de certa recerca espacial en llocs on d’altra manera no arribaria. També a Anglaterra vaig poder desplegar molt més fàcilment el meu interès per treballar des de l’arquitectura, les pràctiques audiovisuals i el coneixement científic, perquè històricament allà tenen més acceptada aquesta transdisciplinarietat, fins al punt que el meu doctorat va ser en Art&Science. 

I com t'ajuden les eines de la creació audiovisual i l'art a explicar i pensar les infraestructures científiques?

Sovint faig servir el vídeo com una eina de pensament arquitectural, com si fossin croquis per entendre el material, per pensar —si necessito fer-ho visualment— i posar en relació visual i aural els materials amb els que estic treballant. Amb el doctorat feia vídeos com a croquis de procés, no han sigut mai una peça que consideri acabada. Són com edicions parcials dels projectes. Per exemple, tinc hores de rodatge sobre l’Antàrtida i podria fer una pel·lícula. Potser és el que em tocaria ara i el que em ve de gust.