UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

La nostra recerca presenta per primera vegada una anàlisi integrada de dades geofísiques, geològiques, geocronològiques i arqueològiques que permet reconstruir la resposta humana a terratrèmols de magnitud moderada en un paisatge tectònicament actiu. L’estudi se centra en el jaciment a l’aire lliure de Vale Boi (Vila do Bispo, Portugal), un enclavament estratègic ocupat de manera recurrent entre el Gravetià i el Proto-solutrià, situat en una regió travessada per falles capaces de generar terratrèmols de magnitud igual o superior a 5,7 Mw.

La investigació ha estat liderada per l’Interdisciplinary Centre for Archaeology and the Evolution of Human Behaviour (ICArEHB) de la Universidade do Algarve, en col·laboració amb personal investigador de la UAB i d’altres institucions acadèmiques i de recerca de Portugal, Espanya i els Països Baixos. L’equip internacional i multidisciplinari ha reunit especialistes en arqueologia, geofísica, geoquímica, micromorfologia, geocronologia, modelització bayesiana i anàlisi tecnològica, fet que ha permès abordar de manera integrada la interacció entre processos tectònics i respostes humanes al llarg del Paleolític superior.

Els resultats mostren que els terratrèmols van provocar despreniments de roques i episodis d’enterrament ràpid dels nivells arqueològics. En moments concrets, com durant el Gravetià, els grups van optar per augmentar la seva mobilitat i abandonar temporalment el jaciment, una estratègia eficaç per reduir l’exposició al risc sísmic. Tanmateix, quan els terratrèmols van coincidir amb episodis de fort estrès climàtic, les comunitats humanes no van abandonar Vale Boi, sinó que van dur a terme ocupacions breus i selectives del jaciment per mitigar els riscos associats als terratrèmols, mantenint alhora l’accés als recursos costaners.

Vista 3D dels punts de mostreig tectònic del jaciment prehistòric de Vale Boi. 1 - 4 Remuntatges d'eines lítiques trobades al jaciment en moments de activitat sísmica.

L’estudi posa de manifest que la resiliència d’aquestes comunitats es va sustentar en xarxes socials cohesionades i d’abast regional, que van facilitar la recuperació després dels episodis sísmics. La cooperació i la connectivitat social van actuar així com un mecanisme preventiu davant futurs impactes, funcionant com un autèntic amortidor col·lectiu davant els factors d’estrès ambiental.

Aquests resultats que hem obtingut constitueixen una de les evidències més antigues conegudes de gestió del risc sísmic en la història humana i amplien la nostra comprensió de la resiliència de les societats paleolítiques més enllà de les respostes al clima o als canvis ecològics. El treball subratlla el valor de les seqüències arqueològiques profundes per reconstruir com els éssers humans van afrontar pressions geològiques i ambientals interrelacionades al llarg del temps.