Un nou estudi afina la datació del passat humà a la costa cantàbrica fa 18.000 anys

Un estudi internacional liderat per l'ICTA-UAB aporta nous valors de correcció per a la datació per carboni 14 de restes marines —com a petxines— recuperades en jaciments del nord de la península ibèrica. Això suposa un avanç fonamental per a interpretar amb major exactitud la cronologia de les ocupacions humanes prehistòriques en zones costaneres. En l'estudi també han participat les universitats de Salamanca i Cantàbria, la Societat de Ciències Aranzadi, i l'Institut Max Planck d'Alemanya.

La datació per radiocarboni, o carboni 14, és una de les eines més utilitzades en arqueologia per a conèixer l'antiguitat dels jaciments. Tots els éssers vius acumulen carboni 14 mentre són vius, però quan moren aquest element es comença a desintegrar de manera progressiva. Sabent que la seva quantitat es redueix a la meitat cada 5.730 anys, podem calcular quants anys han passat des de la mort de l'organisme i, per tant, situar en el temps els dipòsits arqueològics.

Normalment es daten carbons i ossos humans o d'animals terrestres. No obstant això, en molts jaciments costaners només hi ha disponibles restes marines, com ara petxines, peixos o mamífers marins, i cal recórrer a aquestes restes per establir-ne l’edat absoluta.

Aquí sorgeix un problema: les dates que proporcionen les restes marines poden semblar més antigues del que realment són quan es daten per carboni 14. Això passa perquè els organismes marins contenen menys carboni 14 que els terrestres contemporanis, ja que el carboni present en els oceans inclou part de carboni 14 que ja està en procés de desintegració. A causa d'aquest desfasament, conegut com a efecte reservori, quan un organisme marí mor, parteix d'una quantitat menor de carboni 14 que un organisme terrestre. Si no es corregeix adequadament, aquest efecte pot envellir la datació diversos centenars d'anys.

Per a corregir aquest desfasament s'utilitza una corba marina global, a la qual s'afegeix una correcció local denominada ΔR, que varia segons la regió i el període històric. “Conèixer amb precisió els valors és essencial per obtenir datacions fiables, especialment en jaciments arqueològics i paleontològics que continguin restes marines, o bé si es daten restes d'humans que han inclòs en la seva dieta molts aliments d'origen marí”, indica Asier García-Escárzaga, qui ha desenvolupat el seu estudi en el ICTA-UAB i el Departament de Prehistòria de la UAB.

L'estudi, publicat recentment en la prestigiosa revista científica Radiocarbon, presenta nous valors ΔR que permeten corregir les datacions obtingudes a partir de restes marines de jaciments magdalenians de fa uns 18.000 anys en el nord de la península ibèrica. Per calcular aquest nou valor, l'equip va comparar les dates radiocarbòniques de restes marines i terrestres del jaciment de Tito Bustillo (Ribadesella), famós pel seu impressionant art rupestre i pels gravats paleolítics que decoren les seves parets. “Aquest avanç no implica que els jaciments siguin més antics o recents del que es pensava, sinó que permet datar-los amb major precisió, afinant el “rellotge” amb el qual els arqueòlegs reconstrueixen la història de les poblacions humanes del Paleolític”, precisa García-Escárzaga.

 

Article de referència: A. García-Escarzaga et al. (2025) Bayesian estimates of the marine radiocarbon reservoir effect during the Magdalenian in northern Iberia. Radiocarbon. doi:10.1017/RDC.2025.10175