Més del 90 % dels nutrients que degraden el Mar Menor procedeixen de fluxos subterranis recirculats
Més del 90 % dels nutrients clau que degraden el Mar Menor, com l’amoni, el fòsfor i la sílice, no arriben a través de les rieres ni les aigües subterrànies continentals dolces, sinó a través d’un mecanisme fins ara ignorat: l’aigua de la mateixa llacuna que s’infiltra en els sediments i torna a emergir carregada de nutrients acumulats durant anys.
Així es desprèn d’un estudi recent dut a terme per l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) que qüestiona les estratègies actuals de restauració del Mar Menor, que no preveuen aquesta via de contaminació.
El Mar Menor, la major llacuna costanera de la Mediterrània occidental, és un exemple paradigmàtic de l’impacte ambiental de les activitats humanes. Aquest ecosistema emblemàtic, conegut durant dècades com a destinació turística, és avui famós per la seva degradació ecològica. Des de 2016, ha patit diversos episodis d’eutrofització, un procés d’augment de la productivitat primària que esgota l’oxigen de l’aigua i pot causar episodis de mortalitat massiva de peixos.
Tradicionalment, la major part de la contaminació s’ha atribuït als fertilitzants agrícoles, rics en fosfats i nitrats, que arriben al Mar Menor a través de la riera de l’Albujón, l’únic curs d’aigua superficial que desemboca a la llacuna. No obstant això, aquest nou estudi revela que aquesta imatge és incompleta.
La investigació, liderada per Júlia Rodríguez Puig i publicada a la revista Limnology and Oceanography, ha utilitzat isòtops de radi per rastrejar els diferents tipus d’aigua subterrània que arriben a la llacuna i quantificar per primera vegada tres processos principals de descàrrega subterrània: la descàrrega d’aigua subterrània dolça, procedent principalment de la infiltració d’aigües de reg; la recirculació contínua d’aigua salada de la llacuna a través de l’aqüífer, i l’intercanvi d’aigua intersticial, un procés que té lloc al fons de la llacuna i que consisteix en la ràpida recirculació de l’aigua en els centímetres més superficials dels sediments.
Els resultats mostren que aquests dos darrers processos, fins ara ignorats, són la font dominant d’amoni, nitrogen orgànic, fòsfor inorgànic i sílice dissolts al Mar Menor. Aquest procés passa a dues escales temporals diferents: a gran escala, l’aigua pot romandre als sediments durant mesos o anys, impulsada per variacions en el nivell d’aigua de la llacuna, la circulació per diferències de densitat i l’acció de les onades; a petita escala, l’aigua circula durant hores o dies, principalment pel bombament de les onades i l’activitat d’organismes que remouen el sediment. En tots dos casos, l’aigua actua com a vector que recull i transporta cap a la llacuna els nutrients acumulats als sediments durant dècades de contaminació agrícola i minera.
Les conclusions són especialment rellevants per entendre per què el Mar Menor continua sent vulnerable a episodis d’eutrofització fins i tot quan s’actua sobre les fonts de contaminació més visibles. Els sediments de la llacuna han anat acumulant matèria orgànica, nitrogen i fòsfor durant anys, de manera que aquesta via subterrània redistribueix contínuament aquesta càrrega de nutrients cap a la columna d’aigua.
L’estudi revela, a més, que a l’estiu la recirculació a petita escala incrementa de manera significativa l’entrada de fòsfor, un element clau per al creixement del fitoplàncton. Aquest augment estacional reforça el risc de proliferacions d’algues i episodis d’hipòxia, dos dels símptomes més greus de la degradació ecològica del Mar Menor.
La troballa té implicacions directes i urgents per a la gestió ambiental de la llacuna. Actualment, el Marc d’actuacions prioritàries per a la restauració del Mar Menor preveu mesures de recuperació d’ecosistemes circumdants i la renaturalització de rieres, però no inclou cap mesura específica per limitar-hi l’entrada de nutrients a través de les aigües subterrànies que circulen pels sediments de la mateixa llacuna. Segons els investigadors, incorporar aquesta via en les estratègies de restauració és essencial per millorar-ne l’eficàcia.
Aquesta recerca s’ha dut a terme en el marc del projecte «OPAL (Origin and Pathways of Anthropogenic solutes into coastal Lagoons: groundwater, sediments, and episodic events)», finançat pel Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, en col·laboració amb la Universitat Politècnica de Cartagena (UPCT) i l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC).
Referència de l’article: Rodriguez-Puig, J. et al. «Recirculated submarine groundwater discharge dominates nutrient inputs and enhances eutrophication risk in a coastal lagoon». Limnology and Oceanography (2026). https://doi.org/10.1002/lno.70371