La bretxa d’ingressos entre el nord i el sud global s’ha ampliat dràsticament

Un nou estudi de l’ICTA-UAB desmunta la narrativa de la «gran convergència»

La recerca, duta a terme pels economistes de l’ICTA-UAB Jason Hickel i Dylan Sullivan, contradiu rotundament la narrativa popular segons la qual els països més pobres «atrapen» els més rics gràcies al creixement capitalista.

L’estudi, titulat «The myth of catch-up development: trends in core–periphery inequality from 1960 to 2023», analitza per primera vegada la desigualtat d’ingressos entre el centre (economies avançades) i la perifèria (economies emergents i en desenvolupament) durant tot el període amb dades anuals completes de 173 països, cosa que representa el 99,9 % de la població mundial. Les seves conclusions qüestionen les afirmacions de figures destacades com Steven Pinker, que al seu llibre Enlightenment Now (2018) va argumentar que el capitalisme i la liberalització dels mercats impulsaven una «gran convergència».

 

Algunes de les conclusions principals en són les següents:

• La desigualtat absoluta s’ha disparat: des de 1960, el centre ha experimentat un creixement quant a ingressos entre quatre i deu vegades major que la perifèria, depenent del mètode de conversió monetària utilitzat.

• La convergència relativa ha estat mínima: des de 1960, la relació entre els ingressos de la perifèria i els del centre ha augmentat fins a tres punts percentuals. A més, el progrés limitat observat es deu exclusivament a la millora de la posició de la Xina. Si se n’exclou la Xina, la posició relativa de la perifèria ha empitjorat.
• El centre és un grup cada cop més exclusiu: tot i que un petit nombre d’estats perifèrics han estat integrats al grup del centre per raons geopolítiques, la gran majoria de la perifèria no en forma part. Al contrari, la proporció de la població mundial que viu a la perifèria ha augmentat del 80 % el 1960 al 86 % el 2023.

• La Xina n’és l’excepció, no la regla: la Xina és l’única regió perifèrica que ha millorat significativament la seva posició relativa. Tot i així, el seu PIB per capita encara està entre el 22 % i el 38 % del nivell dels països del centre, una posició similar a la que van assolir l’Amèrica Llatina, l’Àsia occidental, el nord d’Àfrica i l’Europa de l’Est durant les dècades de 1960 i 1970, abans del procés de liberalització dels mercats.

 

L’era neoliberal: un període de divergència

L’estudi identifica les dècades de 1980 i 1990 —l’era de liberalització dels mercats i dels programes d’ajust estructural imposats pel Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial— com un període d’intensificació de la desigualtat entre el centre i la perifèria. Durant aquest període, quatre de les set regions perifèriques van patir recessions econòmiques intenses i prolongades:

• Els ingressos de l’Amèrica Llatina van caure un 7 % i van trigar 13 anys a recuperar-se.
• A l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica els ingressos van caure un 25 % i la recuperació va trigar 25 anys.
• L’Europa de l’Est i l’Àsia central van patir una caiguda del 36 %, amb un període de recuperació de 17 anys.
• A l’Àfrica subsahariana els ingressos van caure un 23 % i van trigar 36 anys a tornar als nivells anteriors.

«A tall de comparació, la crisi financera global que tingué lloc entre 2007 i 2009 va provocar al centre una caiguda dels ingressos de només el 4 %, i la regió va recuperar el seu nivell previ a la crisi en sis anys», assenyalen els autors, que afegeixen que «les recessions patides per la perifèria durant l’auge del neoliberalisme van ser, de mitjana, sis vegades més profundes i quatre vegades més llargues».

Un nou centre per raons geopolítiques

Tot i que l’FMI ha reclassificat 18 estats relativament petits com a «economies avançades» des de 1980 —incloent-hi Corea del Sud, Taiwan, Grècia, Portugal i diversos països de l’Europa de l’Est—, l’estudi subratlla que aquests casos representen una integració geopolítica excepcional, i no pas una via de desenvolupament generalitzable.

Jason Hickel, professor ICREA a l’ICTA-UAB, afirma que «aquests països no estan distribuïts de manera aleatòria arreu del món: estan concentrats gairebé exclusivament al sud d’Europa, l’Àsia oriental i la frontera oriental de la Unió Europea, formant un cordó sanitari al voltant de l’antic bloc socialista. La seva integració al centre va respondre a l’estratègia geopolítica dels Estats Units durant la Guerra Freda i en el període posterior».

L’estudi documenta com els Estats Units van proporcionar enormes quantitats d’ajuda econòmica i militar a aquests aliats estratègics. Entre 1953 i 1961, Corea del Sud va rebre més ajuda estatunidenca que la quantitat total prestada pel Banc Mundial a tots els països independents del tercer món en aquell mateix període. Des de 1946, Israel ha rebut aproximadament 310.000 milions de dòlars (a preus constants de 2022) en ajuda econòmica i militar dels Estats Units, aproximadament el doble que qualsevol altre país.

Dylan Sullivan, doctorand a l’ICTA-UAB i a la Universitat Macquarie (Austràlia), comenta que «la narrativa convencional assenyala que els països pobres simplement van endarrerits i que, amb el temps, atraparan els països rics seguint el mateix camí. La nostra recerca demostra que aquesta idea és fonamentalment errònia. La divisió entre centre i perifèria no és una bretxa de desenvolupament, sinó una característica estructural de l’economia mundial capitalista».

Segons Sullivan, «si volem un desenvolupament real al sud global, hem de ser honestos sobre les limitacions estructurals. El progrés real requerirà que els governs del sud es desvinculin del centre imperial, construeixin una capacitat industrial sobirana, enforteixin el comerç sud-sud i redueixin la seva dependència de les monedes del centre. Les proves mostren que la convergència no es produirà en el marc de les regles actuals del joc».

 

Referència: Hickel, J., i Sullivan, D. (2026). The myth of catch-up development: trends in core–periphery inequality from 1960 to 2023. New Political Economy, 1-27. https://doi.org/10.1080/13563467.2026.2659076