Parada 2: El vestíbul.
La Casa de Convalescència de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau tenia la mateixa gestió i les mateixes funcions que l’antiga Casa de Convalescència de Barcelona, edificada al barri del Raval a partir de 1629. El cost no es va sufragar amb els diners procedents del testament de Pau Gil, com una part important de l’hospital, sinó amb l’import aconseguit amb la venda de l’antiga Casa de Convalescència (1.750.000 pessetes) l'any 1925, així com altres ingressos particulars i procedents de cobraments (misses, censos).
L’edifici, amb capacitat per uns 100 malalts, permetia ingressar-hi pacients de l’hospital i separar-los dels malalts greus i de possibles focus d’infecció. Estava gestionada per les Germanes Hospitalàries, igualment responsables de la cura de malalts a l’hospital, i tenia capella, farmàcia, cuina i menjadors propis.
El vestíbul se situa al centre de l’edifici i dóna pas a les estances públiques i de servei de la planta baixa (menjadors, oficina, sala de juntes), així com accés al primer pis per l’escalinata. Té el sostre cobert d’una volta bufada o de mocador, i columnes de pedra calcària amb capitells compostos.
Els murs del vestíbul es van revestir amb mosaics historiats. Domènech i Montaner va manifestar el 1923 la voluntat de representar-hi quatre escenes de la història de la Casa de Convalescència des del segle XVII fins al segle XX, però la iconografia acabà variant: un primer plafó es dedicà a Elena Soler, noble barcelonina, testant el 1656 a favor de la Casa de Convalescència del Raval; un segon representava la benefactora Lucrècia Gualba el 1629; i en un tercer hi figuraven els administradors de l’Hospital de la Santa Creu el 24 de gener de 1680, dia de la benedicció de l’antiga Casa de Convalescència. En la restauració dels anys 90 es va optar per no intervenir en els fragments de mosaics que havien estat recentment vandalizats i que coneixem per fotografies.
La ceràmica, així com el maó vidriat, no només tenia un valor ornamental, sinó que permetia una neteja més eficient dels espais, millor aïllament tèrmic i una major resistència al desgast en zones de molt de pas. Per aquests motius es va col·locar al vestíbul, les escales, les oficines, el menjador, la sala de juntes, els dormitoris, les escales secundàries -que compten amb ceràmica monocromàtica simple- i els pòrtics del jardí, on es va instal·lar ceràmica de cartabó o de vela, que es compon de peces quadrades dividides diagonalment, pintades de verd i blanc, molt típica a Catalunya, València i Mallorca al segle XVI.