Vés al contingut principal
Universitat Autònoma de Barcelona
Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB)

Una nova troballa permetrà conèixer millor la capacitat dels oceans per absorbir el CO2 atmosfèric 

20 feb. 2023
Compartir per WhatsApp Compartir per e-mail

Un nou estudi demostra l’important paper d’un grup comú de fitoplàncton marí calcificador (els cocolitòfors) en la regulació de les concentracions de diòxid de carboni (CO2) a l’atmosfera. 

calcifying phytoplankton ICTA_UAB

Aquesta investigació posa en relleu que els altres dos principals grups calcificadors planctònics, el zooplàncton (pteròpodes) i els foraminífers, tenen un paper secundari en la modulació del CO2 atmosfèric. 

Els oceans han eliminat prop d’un terç del CO2 alliberat per l’ésser humà des de la revolució industrial i són un dels principals embornals de CO2 antropogènic i el dipòsit més gran de carboni fàcilment intercanviable amb l’atmosfera. Comprendre els processos que controlen l’intercanvi de carboni entre l’oceà i l’atmosfera és clau per projectar els futurs efectes del CO2 sobre el canvi climàtic, l’acidificació dels oceans, els organismes marins i la societat. 

Una investigació liderada per l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) en col·laboració amb un equip internacional va descobrir que l’intercanvi de carboni entre l’atmosfera i l’oceà està modulat majoritàriament per un grup únic de plàncton fotosintetitzador anomenat cocolitòfors. Aquests organismes microscòpics comuns que viuen a la capa oceànica il·luminada pel sol formen elaborades plaques del mineral carbonat de calci (CaCO3). Aquestes capes són visibles, per exemple, en llocs com els penya-segats blancs de Dover. 

A l’estudi publicat avui a la revista Nature Communications, l’equip codirigit per la doctora Patrizia Ziveri, professora de recerca ICREA a l’ICTA-UAB, va descobrir que els cocolitòfors dominen la producció de CaCO3. 

Els cocolitòfors són algues diminutes que mesuren menys d’una centèsima de mil·límetre i constitueixen la base de la xarxa tròfica aquàtica, a més de contribuir a la regulació dels nivells de CO2 atmosfèric mitjançant la calcificació i la fotosíntesi. L’estudi mostra que els cocolitòfors representen el 90 % de la producció total de CaCO3 a l’oceà superficial, cosa que indica que tenen un paper clau en el control de la química oceànica i del CO2. Aquesta investigació posa en relleu que els altres dos principals grups calcificadors planctònics, el zooplàncton (pteròpodes) i els foraminífers, tenen un paper secundari en la modulació del CO2 atmosfèric. 

L’estudi també revela que, en lloc d’enfonsar-se a l’oceà profund, gran part d’aquest CaCO3 es dissol a prop de la superfície, on el carboni s’intercanvia més fàcilment amb l’atmosfera i on penetra la llum solar (zona fòtica). «Aquesta àmplia dissolució a poca profunditat explica l’aparent discrepància existent entre les estimacions prèvies de producció de CaCO3 derivades d’observacions per satèl·lit i models biogeoquímics i les estimacions d’enfonsament de partícules procedents de trampes de sediments poc profunds», explica Ziveri, que aclareix que la troballa suggereix que els processos que impulsen la dissolució de CaCO3 a poca profunditat són clau per comprendre el paper dels calcificadors planctònics en la regulació del CO2 atmosfèric. Això és important, ja que una dissolució més gran augmentarà la capacitat de l’aigua per retenir CO2. 

El doctor William Gray, investigador del Laboratori de Ciències del Clima i del Medi Ambient de França i codirector del treball, va explicar que «la dissolució de tant CaCO3 a prop de la superfície de l’oceà demostra que l’intercanvi de carboni entre l’oceà i l’atmosfera és molt més complicat del que ens pensàvem. Fins que no comprenguem millor els processos que impulsen aquesta dissolució a poca profunditat, serà difícil predir com absorbirà carboni l’oceà en el futur». 

El treball, en què també han participat els investigadors de l’ICTA-UAB Michael Grelaud, Sven Pallacks i Griselda Anglada-Ortiz, ha utilitzat dades obtingudes durant una expedició l’any 2017 a l’oceà Pacífic Nord, des de Hawaii fins a Alaska, i s’ha dut a terme en col·laboració amb un equip científic internacional pertanyent a institucions de cinc països. 

 

Ziveri, P., Gray, W.R. et al. (2023) Pelagic calcium carbonate production and shallow dissolution in the North Pacific Ocean. Nature Communications. https://doi.org/10.1038/s41467-023-36177-w 

Dins de