UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Ilaria Ampollini, professora d’Història de la Ciència a la Universitat de Ferrara, és una investigadora de la història de la ciència que centra els seus camps de recerca en estudiar com el moment de la comunicació (tant d’expert a expert, com d’expert a llec) s’entrellaça amb el procés de constitució del coneixement en si. Els principals temes en els quals ha participat es desenvolupen al voltant de tres nuclis: els moviments de cometes i la comunicació del risc i la probabilitat a la França del segle XVIII; els jocs educatius de temàtica científica al Londres victorià i georgià; i, finalment, el que més s’atenyia al seminari, les tècniques immersives i la circulació del coneixement des del 1650 fins al 1900 a França i Gran Bretanya.

Ampollini va començar definint les tècniques immersives com «aquelles estratègies retòriques, visuals i multimèdia que construeixen realitats alternatives al voltant dels lectors o observadors, transportant-los més enllà de la seva realitat present». Aquestes tècniques immersives es divideixen en tres tipus : les literàries, textos amb descripcions realistes que ajuden a imaginar allò de què parlen; òptiques, com una càmera obscura portable o el calidoscopi; i, finalment, multimèdia, referint-se a espais de 360 graus on tot el cos viu la immersió, com el Globe Céleste. El seminari l’enfocà sobretot en les tècniques literàries i òptiques.

Tècniques literàries: el paper de les imatges en la construcció del coneixement

La primera tècnica literària en què se centrà l’autora és la que podem trobar al llibre New Experiments Physico-Mechanicall, Touching the Spring of the Air, and its Effects (Made, for the Most Part, in a New Pneumatical Engine) de Robert Boyle, d’on Ampollini agafa les imatges del text com a objecte d’estudi. La seva manera de treballar historiogràficament aquesta obra s’inspira en el llibre de Shapin i Schaffer Leviathan and the AirPump. D’ell agafa la idea que les “qüestions de fet” («matter of fact») són construïdes, és a dir, que al cor de la producció de coneixement hi ha aspectes de la comunicació d’aquest coneixement i que aquesta comunicació configura el coneixement produït en si mateix (Shapin, 1984).

La historiadora argumentà que no n’hi ha prou amb estudiar els arguments que Boyle fa servir per convèncer a la gent de les «veritats» que ell està demostrant, sinó que les imatges són tant o més importants. Per a ella, aquestes imatges no serveixen de suport a l’argumentació i prou, sinó que són una tècnica immersiva que pretén simular l’experiment per al lector perquè n’acabi completament convençut.

Un altre exemple del mateix estil que va exposar és el del llibre Airopaidia de Thomas Baldwin, de 1786. Baldwin volava amb globus aerostàtics, una activitat inaccessible per a la majoria de la gent de l’època, i volia demostrar que els globus d’aire calent eren una manera útil d’explorar científicament les propietats de l’aire. Baldwin volia convèncer a la gent de la importància dels seus vols per aconseguir finançament.  Ampollini fa notar que ell descriu els seus vols amb una alta precisió i argumenta que ho fa per aconseguir crear una imatge al lector de la seva pròpia visió. És per això que no només inclou les il·lustracions de les seves vistes durant els vols, sinó que els hi afegeix instruccions. Que Baldwin anoti una manera concreta de mirar les seves figures evidencia que vol crear un efecte d’immersió en els seus lectors. 

La ponent argumentà que aquestes imatges, il·lustracions o descripcions detallades servien per modelar el coneixement que rep la societat i com el percep. Servien als científics per poder construir un coneixement comú sense que totes les persones haguessin de comprovar totes les «qüestions de fet».

Tècniques òptiques: el paper dels objectes en la difusió del coneixement

Pel que fa a les tècniques òptiques, Ampollini considera que estan connectades amb la circulació del coneixement de dues maneres diferents: primer perquè normalment es construïen per poder fer experiments científics, com el telescopi o el microscopi; però també per a la difusió del coneixement produït, ja que encara que en primer lloc només es fessin servir per produir-ne, després també s’utilitzaren per expandir-lo.

En el seminari, la historiadora de la ciència va explicar com la seva recerca es basa en tres tipus de tècniques immersives òptiques: la càmera obscura portàtil, el microscopi i el calidoscopi. Aquestes tres màquines ensenyen una realitat que ja existeix, el món exterior que veus quan mires per qualsevol d’elles no està produït de manera artificial, però sí que es reflecteix favorablement per al coneixement científic.

En el cas del microscopi, Ampollini explicà que és immersiu perquè «has de concentrar els teus sentits només en allò que ensenya i perquè en aquell període l’envoltava la idea que estava servint per mostrar un món que fins llavors havia estat amagat». Amb aquesta cita, l’autora deixà clar que el microscopi és un invent que conforma la societat de l’època.

La mateixa aproximació historiogràfica es deixà entreveure amb el calidoscopi, ja que explicà com el calidoscopi està connectat amb la circulació del coneixement perquè el seu creador només el va poder construir gràcies a la comprensió que tenia de la llum i de l’òptica. Alhora, posà èmfasi en la popularitat de la distribució de la màquina.

Ilara Ampollini va cloure el seminari amb una reflexió en què va remarcar que la monografia que es derivarà de la investigació que duu a terme no pretén ser un llibre que explica la prehistòria de les tècniques immersives, sinó una demostració que la immersió va ser clau en la compartició del coneixement científic des del començament de la ciència moderna i en l’assoliment de l’última voluntat dels científics: que el públic compartís els seus punts de vista.
El seminari va culminar amb un debat participatiu de l’audiència que en va qüestionar el gest intel·lectual i va posar sobre la taula la possibilitat de tractar cada tècnica de manera diferent per poder estudiar detalladament què aporta en particular cadascuna d’elles  a la història de la ciència.