UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Aquesta revisió qualitativa examina quaranta-set estudis que, durant l’última dècada, han implementat sistemes d’intel·ligència artificial amb persones amb síndrome de Down. Els treballs analitzats se centren principalment en cinc àmbits: educació, comunicació, regulació emocional, mobilitat i vida independent i ocupació. En aquests entorns, la IA apareix sobretot en forma de sistemes de reconeixement de veu i prosòdia, visió per computador per reconèixer gestos i emocions, robots socials i assistius, entorns de realitat virtual, així com tècniques d’aprenentatge automàtic i deep learning, incloent-hi xarxes neuronals, sistemes híbrids i, en alguns casos, models generatius.

Malgrat aquest panorama ampli i variat, la major part de les propostes continuen sent prototips amb poca implantació real i estudis de curta durada i mostres petites, la qual cosa dificulta saber si els resultats es mantenen en entorns quotidians. A més, sovint no es contempla la diversitat interna de les persones amb síndrome de Down, ni factors com el nivell de suport o les diferències socioeconòmiques i lingüístiques.

A l’article analitzem aquestes tendències des d’un enfocament de drets, basant-nos en The Convention on the Rights of Persons with Disabilities (2006) i el United Nations Human Rights Council in its report AI and the Rights of Persons with Disabilities (2021). A partir d’aquests informes, copsem que la IA pot facilitar l’accessibilitat, l’autonomia i la participació comunitària, però també pot vulnerar drets si introdueix discriminació algorítmica, vigilància, o si reprodueix assumptes capacitistes; per exemple, quan s’imposen patrons “normatius” de parla o conducta, o quan s’utilitzen dades poc representatives.

Un element especialment crític és la participació directa de les persones amb síndrome de Down en el disseny de les tecnologies. Tot i que moltes investigacions les inclouen com a usuàries en fase de prova, molt poques adopten enfocaments de codisseny. Els estudis que sí que ho fan mostren que la participació transforma les decisions, evita plantejaments paternalistes i produeix eines més ajustades a les necessitats reals. Segons la revisió, aquest canvi és necessari per avançar cap a un desenvolupament alineat amb el model social de la discapacitat, que posa l’accent en les barreres socials i tècniques, i no en les limitacions personals.

La revisió conclou que la IA pot ser una eina interessant per ampliar oportunitats de comunicació, aprenentatge i vida independent. Això és possible només si es desenvolupa amb metodologies participatives, col·laboració entre equips i disciplines diferents i partint sempre d’entendre les persones amb síndrome de Down no com a objecte de la innovació, sinó com a subjecte actiu d’aquests processos.