UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

La presència d’or als dipòsits al·luvials del riu Segre, com en altres rius d’origen pirinenc, és un fenomen ben conegut: es tracta d’or secundari, procedent dels dipòsits miocènics dels Pirineus axials que les aigües del Segre i els seus afluents dipositen al llarg del curs del riu a les seves terrasses, des de la Cerdanya fins a la plana lleidatana.

Les fonts islàmiques ja en parlen en referir-se a l’or del Segre i la seva bona qualitat per encunyar moneda. Tanmateix, alguns indicis literaris i arqueològics, ja fa alguns anys, ens van permetre proposar l’existència de mines d’or al·luvial a la Cerdanya en època romana. Aquests treballs van localitzar un taller on es treballava l’or; la plata i el cinabri al jaciment del Castellot de Bolvir (s. II-I aC); així com un gran conjunt d’estructures negatives als dipòsits miocènics ceretans, possible resultat de l’activitat extractiva de les tecnologies hidràuliques desenvolupades pels romans (jaciment de les Guilleteres d’All).

La tècnica romana d’extracció de l’or al·luvial es basava en l’erosió dels dipòsits aurífers mitjançant l’aigua. Utilitzaven diverses tècniques de rentat que podien anar des de la senzilla canalització d’aigua a través dels sediments fins a la construcció de galeries i la inundació per aigua a pressió.

La nostra recerca va permetre l’excavació d’un gran dipòsit hidràulic que formava part del sistema d’explotació, però que a causa de la poca presència de materials arqueològics era difícil de datar. Amb aquest objectiu, l’any 2022, conjuntament amb el prof. Jorge Sanjurjo, de l’Instituto Universitario de Geología de la Universidade da Coruña, vam iniciar una estratègia de datació per OSL (Optically Stimulated Luminescence) dels nivells d’amortització de l’estructura hidràulica. Aquesta tècnica permet datar els materials sedimentaris detrítics i, en especial, el quars, ja que en quedar enterrats en un nivell arqueològic comencen a rebre un flux de partícules radioactives que podem mesurar i datar. Aquesta datació no és tan precisa com el C14, però té l’avantatge de no necessitar matèria orgànica, inexistent a les Guilleteres d’All.

En el nostre cas, es dataren dues mostres de la mateixa estructura amb uns resultats per OSL que, si bé donen un ampli marge cronològic, coincideixen plenament en els s. I-IV dC, moment en què, sens dubte, la mina ja estava abandonada i havia començat el seu procés d’amortització. Aquesta cronologia confirma plenament l’origen romà de l’estructura i permet confirmar per primera vegada l’explotació de l’or pirinenc per part dels romans a casa nostra.

No és estrany que, en aquest sentit, les mines d’or al·luvial es trobin a uns 10 km de distància de la ciutat romana de Iulia Livica (Llívia), l’única documentada al Pirineu i, per tant, probablement un centre que tingué un paper important en l'organització i explotació d’aquest recurs.