UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

El circovirus porcí 2 (PCV2) continua sent un patogen àmpliament estès en la producció porcina mundial, malgrat gairebé dues dècades de vacunació intensiva. Les vacunes actuals —molt eficaces per prevenir la malaltia clínica i reduir la càrrega viral— no indueixen una immunitat esterilitzant, fet que permet infeccions subclíniques i la circulació continuada del virus en molts ramats. A més, la vacunació generalitzada dels garrins ha modificat l’epidemiologia del PCV2, desplaçant de vegades la infecció cap a edats més primerenques o fins i tot cap al període intrauterí. Aquesta persistència planteja la qüestió de si l’eliminació del PCV2, més enllà del seu control, és realment assolible en condicions comercials.

El diagnòstic de la infecció per PCV2 es basa en signes clínics compatibles, lesions microscòpiques característiques i la detecció del genoma viral en els teixits afectats. Encara que l’ADN del PCV2 és comú en l’ambient de les granges, la seva detecció ambiental per si sola no indica malaltia. Les infeccions subclíniques continuen afectant la productivitat, cosa que reforça la necessitat de minimitzar la circulació viral.

La protecció contra el PCV2 depèn d’una immunitat humoral i cel·lular robusta, però el comportament vacunal pot veure’s influït pels anticossos maternals, les coinfeccions i el moment d’administració. La vacunació dels garrins amb una sola dosi continua sent l’estàndard, tot i que els programes de dues dosis poden potenciar la resposta immune i reduir encara més la virèmia —la presència del virus a la sang—, especialment en situacions d’elevada pressió d’infecció. La vacunació de truges i primerenques complementa la immunització dels garrins, ja que incrementa la immunitat passiva, redueix la infecció primerenca i minimitza la transmissió vertical. La vacunació dels verros també pot contribuir a reduir la disseminació del virus dins la granja.

Proposta de programa de vacunació.

Les estratègies de vacunació massiva dirigides a tots els grups poblacionals podrien, en teoria, reduir la transmissió viral fins a nivells mínims i potencialment eliminar el PCV2, en un escenari similar als programes de control reeixits aplicats a altres patògens porcins. Tanmateix, l’únic intent publicat d’eliminació en una població completa va mostrar que la desaparició del virus va ser temporal; el PCV2 hi va reaparèixer després d’interrompre la vacunació. Assolir una eliminació sostinguda requeriria programes regionals o nacionals coordinats a llarg termini, una bioseguretat estricta i un compliment vacunal constant.

Tot i que l’evidència biològica avala la viabilitat de l’eliminació, la seva aplicació pràctica afronta limitacions econòmiques, logístiques, de benestar animal i organitzatives. Les millores en les formulacions vacunals i les tecnologies sense agulla podrien facilitar la vacunació massiva en el futur. En última instància, l’eliminació del PCV2 és tècnicament possible, però depèn més del compromís humà, d’estratègies harmonitzades i de la col·laboració de tota la indústria que no pas del virus o dels animals.