• Portada
13/01/2026

Per què han de dormir els robots?

Robot

Un estudi publicat a BioNanoScience reflexiona sobre la importància que els robots «descansin» i proposa una arquitectura d’«hipocamp sintètic» inspirada en el procés de dormir que fem els humans. Així s’aconseguiria que tinguin una fase «en línia» on interactuïn amb l’entorn, registrin episodis i decideixin què és rellevant i una altra fase «fora de línia», on aquestes experiències es tornen a reproduir internament, es filtren i s’endrecen.

iStock/metamorworks

Quan pensem en robots, sovint ens els imaginem com a màquines que no s’aturen mai, sense cansament ni son. Però, si volem que aprenguin i s’adaptin com els éssers vius, potser també necessiten alguna cosa semblant a «dormir». En el nostre treball ens fem aquesta pregunta a partir d’un cas molt concret: com podem donar als futurs sistemes robòtics una memòria flexible i eficient inspirada en l’hipocamp del cervell?

Els robots actuals poden ser molt bons en una tasca concreta si els entrenem amb grans quantitats de dades, però acostumen a ser rígids: quan alguna cosa canvia, els costa adaptar-se i sovint obliden el que havien après prèviament. En canvi, els animals generalitzen amb poca informació i fan servir el son per reorganitzar records, esborrar soroll i reforçar allò que és important. Aquesta alternança entre un estat «en línia” (actuar) i un estat «fora de línia» (reorganitzar experiència) és el que hem volgut portar al món artificial.

El que proposem és una arquitectura d’«hipocamp sintètic» implementada amb xarxes neuronals d’impulsos i maquinari neuromòrfic. D’una banda, hi ha una fase en línia, en què el sistema interactua amb l’entorn, registra episodis i decideix què és rellevant. De l’altra, hi ha una fase fora de línia, en què aquestes experiències es tornen a reproduir internament, es combinen i es filtren, i s’ajusten les connexions sinàptiques de manera dirigida als objectius.

Aquest mecanisme es basa en versions modificades de regles de plasticitat conegudes (com l’STDP), adaptades per funcionar a diferents escales temporals. Això permet que el sistema vagi integrant informació nova sense perdre el que ja sap, i que ho faci de manera energèticament eficient quan es desplega sobre xips neuromòrfics, més propers al funcionament de les neurones biològiques que els processadors digitals convencionals.

A l’article descrivim com aquesta memòria sintètica pot connectar-se amb altres mòduls de decisió i motivació, i com podria servir de pont entre el control en temps real i l’aprenentatge autònom en futurs robots. Més que presentar un robot concret, proposem un marc bioinspirat que obre una via cap a sistemes capaços de reaprofitar les seves pròpies experiències, generar escenaris interns i adaptar-se a contextos canviants sense dependre constantment d’entrenament extern.

En resum, defensem que, si volem robots realment adaptatius, hem de pensar no només en com «pensen», sinó també en com «descansen». Donar-los una forma de son —a través d’un hipocamp sintètic capaç de reordenar i imaginar experiències— pot ser clau per apropar la intel·ligència robòtica al comportament flexible dels sistemes vius.

Jordi Vallverdú

ICREA
Universitat Autònoma de Barcelona

Referències

Vallverdú, J., Feinstein, X., Robertson, P., Kipelkin, I., & Talanov, M. (2025). A Bio-realistic Synthetic Hippocampus for Robotic Cognition. BioNanoScience, 15, 591. https://doi.org/10.1007/s12668-025-02229-2

 
View low-bandwidth version