UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Pliobates va ser descrit el 2015 a partir d’un esquelet parcial (popularment conegut com a «Laia») procedent del jaciment de l’Abocador de Can Mata (conca del Vallès-Penedès), amb una edat d’11,6 Ma. Inicialment, a causa múltiples similituds en el crani i la resta de l’esquelet, es va interpretar com un hominoïdeu basal —és a dir, anterior a la separació entre els petits antropomorfs (gibons i siamangs) i els grans antropomorfs (orangutans, goril·les i ximpanzés) i els humans. Posteriorment, noves restes dentals van demostrar que es tracta d’un catarrí basal (anterior a la divergència entre els micos i els antropomorfs) del grup extint dels pliopitecoïdeus. Per tant, les similituds de Pliobates amb els antropomorfs vivents s’interpreten actualment com a convergències evolutives (això és, evolucionades independentment).

En l’article, publicat a la revista iScience, es compara el radi de Pliobates (un dels ossos més complets de l’esquelet parcial), amb una mostra molt àmplia de catarrins actuals i fòssils mitjançant tècniques de morfometria geomètrica tridimensional. Les anàlisis aporten noves dades sobre la locomoció de Pliobates i l’evolució del colze en els primats catarrins. En concret, el seu radi mostra una combinació singular de trets primitius i derivats. L’articulació entre l’húmer (l’os del braç) i el radi és molt semblant a la dels antropomorfs actuals, i indica una mobilitat àmplia, relacionada amb moure’s penjant-se de les branques amb els braços. En canvi, l’articulació entre el radi i el canell és molt més primitiva, similar a la dels micos actuals i altres catarrins basals extints, igual que l’articulació del colze entre l’húmer i l’ulna (l’altre os de l’avantbraç). Això indica que Pliobates no estava adaptat a realitzar habitualment els comportaments suspensors esmentats més amunt (particularment, el tipus de braquiació àgil que duen a terme els gibons).

Així doncs, Pliobates mostra adaptacions divergents en cada un dels extrems del radi, així com en dues de les articulacions del colze. Això indica un repertori locomotor únic i suggereix que la morfologia derivada del colze dels hominoïdeus actuals no necessàriament va haver d’evolucionar a l’uníson com un únic complex morfofuncional. Ans al contrari, la presència en Pliobates de trets tradicionalment associats a la suspensió en els antropomorfs posa en dubte que aquests fossin originalment una adaptació a aquest tipus de locomoció. Tot plegat recolza la sospita, basada en les restes esquelètiques de diversos antropomorfs del Miocè, que certes adaptacions inicials a grimpar pels troncs dels arbres en vertical van ser posteriorment reutilitzades per a desplaçar-se horitzontalment tot penjant-se de les branques.

En conclusió, el radi de Pliobates posa en relleu la importància dels fòssils per entendre com, quan i per què van aparèixer les adaptacions locomotores dels hominoïdeus actuals. D’una banda, qüestiona el paper preeminent que sovint s’ha atribuït a la suspensió en l’evolució de la locomoció en els antropomorfs. De l’altra, també posa de manifest amb quina gran facilitat morfologies semblants poden evolucionar quan diferents llinatges són sotmesos a pressions de selecció similars. Això últim, que és un maldecap per a reconstruir les relacions de parentiu entre els primats extints i els actuals, és a la vegada una garantia que podem reconstruir de manera prou fidedigna com es movien aquests primats de fa tants milions d’anys.