UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Per decidir quins projectes d’inversió dur a terme a les empreses, és habitual emprar el mètode del Valor Actual Net (VAN), àmpliament conegut en el camp de les finances. La teoria d’opcions reals (TOR) és un mètode per valorar oportunitats d’inversió que supera les limitacions del VAN. Segons la TOR, el moment de fer la inversió es pot posposar, de manera que la inversió es dugui a terme en el moment òptim en reduir la incertesa associada a fer una inversió. Aquesta seria l"opció real a esperar”, i de manera similar n’hauria moltes altres, com la d’abandonar, la d’expandir capacitat, etcètera. Segons la TOR, les opcions reals d’inversió constitueixen una font de creació de valor si es gestionen adequadament.

Tot i això, els directors financers de les empreses solen ignorar les tècniques pròpies de les opcions reals en les seves anàlisis d'inversió. L’escassetat d’anàlisi financera basada en opcions reals en els processos d’inversió de capital de les empreses està documentada, i es pot atribuir a diversos factors: la manca de confiança per part de la direcció financera de l’empresa; l’existència d’altres mètodes de valoració emprats des de fa dècades; la complexitat tècnica de la TOR en comparació amb altres mètodes; o el fet que la TOR fomenta una assumpció excessiva de riscos. A més, algunes conclusions extretes dels models d'opcions reals són poc realistes. Per exemple, les regles òptimes d’inversió comporten que el temps esperat fins a la inversió sigui extremadament alt.

L’article “The impact of tracking costs in real options” proposa un model d’opcions reals amb costos de seguiment (tracking costs), i proporciona una possible justificació per a la reticència dels directors financers a l’hora d'utilitzar models d'opcions reals. L’article incorpora al model típic d’opcions reals de Dixit-Pindyck (1994) els costos de seguiment que comporten les oportunitats d’inversió. Aquests costos corresponen a l’actualització de les estimacions dels fluxos de caixa i els plans estratègics de l’empresa, l’assignació de recursos financers i de màrqueting als projectes d’inversió, l’adquisició de llicències operatives, etc.

El treball mostra que l’impacte dels costos de seguiment en el moment òptim d’inversió és considerable, cosa que dóna lloc a una solució intermèdia entre la solució típica segons la TOR i el criteri del VAN. Les simulacions numèriques mostren que, per a configuracions paramètriques típiques, uns costos de seguiment moderats comporten correccions significatives en la solució obtinguda aplicant la TOR, entre un 20% i un 50% inferiors (és a dir, la inversió s'accelera respecte a allò que les opcions reals recomanen). L’impacte és més gran a mesura que disminueix la incertesa (volatilitat). En alguns casos, la regla d’inversió òptima (corregida tenint en compte costos de seguiment) s’aproxima a l’obtinguda usant el VAN. El model també justifica perquè és òptim descartar algunes opcions reals: a causa de l'existència de costos de seguiment, és òptim ignorar l'oportunitat d'inversió si el valor del projecte cau entre un 5% i un 50% per sota del cost requerit per invertir (el corresponent a VAN=0).