UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Les restes fòssils d’aquest rèptil marí, del qual només se n’ha pogut recuperar part de la seva closca i la pelvis, permeten estimar que de cap a cua tindria una longitud de 3,7 metres de llarg. Es tracta de la tortuga marina més gran trobada mai a Europa i la segona del món, només superada per Archelon, un gènere de tortuga marina d’Amèrica del Nord, que feia fins a quatre metres i mig de llarg.

L’estudi científic suggereix que Leviathanochelys seria un dels representants més antics del grup de les tortugues Chelonioidea, el qual inclou totes les tortugues marines actuals.

Més enllà de les seves colossals dimensions, la nova espècie de tortuga presenta unes protuberàncies a la part de davant de la pelvis mai vistes en cap altra tortuga, ni terrestre ni marina. L’equip de recerca creu que aquestes projeccions òssies, que estarien lligant la musculatura que controlava la contracció del ventre de l’animal, haurien pogut participar en funcions relacionades amb el sistema respiratori de Leviathanochelys. A més, les característiques anatòmiques d'aquesta nova espècie suggereixen que podria haver tingut un estil de vida pelàgic i que potser hauria estat capaç de submergir-se a grans profunditats.

La descoberta de les restes fòssil va tenir lloc al juliol de 2016 per part d’un excursionista prop de Cal Torrades, al municipi de Coll de Nargó (Alt Urgell), que va notificar la troballa a l’Espai Dinosfera, un centre de divulgació de la paleontologia dels Pirineus vinculat al Museu de la Conca Dellà (a Isona, Pallars Jussà). Un equip format per personal investigador i del Servei de Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de la Generalitat de Catalunya es va desplaçar al lloc de la troballa i va organitzar una intervenció d’urgència per tal de preservar les restes que havien quedat exposades a l’aire lliure. Posteriorment, es van dipositar al Museu de la Conca Dellà a l’espera de ser estudiades. Arran d’un estudi preliminar d’un treball de màster, es van efectuar noves campanyes d’excavació al jaciment que van permetre recuperar la part posterior de la closca i una pelvis gairebé completa de quasi 90 cm d’amplada.