UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

En quin moment una persona s'entén a si mateixa com a intersexe? Aquesta pregunta obre un món complex de tensions identitàries, agències constrenyides i negociacions amb el poder mèdic que hem explorat amb 14 persones intersexuals a Xile.

La intersexualitat es refereix a variacions congènites en les característiques sexuals (cromosomes, gònades, hormones o genitals) que no s'ajusten a les definicions binàries de cos masculí o femení. No és una orientació sexual ni una identitat de gènere, sinó una realitat corporal. Entre l'1,7% i el 2% de la població neix amb alguna variació intersexe, una proporció similar a la de persones pèl-roges.

El descobriment central de la nostra investigació revela un procés identitari actiu i sovint conflictiu: després del diagnòstic, les persones exerceixen agència per decidir si volen —o no— identificar-se com a intersexual, i com aquesta identitat es relaciona amb el seu gènere. Algunes persones integren la intersexualitat dins d'una identitat binària ("home intersexual" o "dona intersexual"), d’altres articulen identitats trans i intersexe simultàniament, també hi ha els que situen "intersexe" com la seva identitat central, i els qui rebutgen activament aquesta etiqueta, preferint que la informació romangui privada.

Hem identificat tres temporalitats diagnòstiques que configuren diferents capacitats d'agència identitària:

El diagnòstic a la infància sovint anul·la l'agència durant anys. Els metges aconsellen mantenir el secret, creant una "subjectivitat subalterna infantil". Gema, una de les persones de la mostra, explicava: "Vaig començar a pensar que tenia càncer... Vaig aprendre a no estar present al meu propi cos." El silenci mèdic i familiar li va negar la possibilitat d'entendre's com a intersexe fins a l'edat adulta.

El diagnòstic a l'adolescència crea una "ruptura epistèmica" profunda que obre espai per a l'agència, però també per al conflicte. L’Ana, una altra persona intersexual, ho descrivia: "Després de saber-ho, tot va canviar. Vaig haver de reaprendre qui era." Va decidir identificar-se com "dona intersexe", enfrontant-se a metges que minimitzaven aquesta identitat.

El diagnòstic a l'edat adulta permet el major grau d'agència epistèmica. El Pablo, diagnosticat als 28 anys, va reinterpretar tota la seva història mèdica: "El problema no era el meu cos, sinó com els altres veien el meu cos." Va escollir l'activisme, però altres participants adults van rebutjar fer visible aquesta identitat.

Aquesta agència identitària opera sempre dins de "constrenyiments estructurals": discursos mèdics patologitzants que parlen de "corregir" els cossos, famílies que reaccionen amb vergonya o negació, i estructures socials que exigeixen la binarietat. Tot i els avenços reguladors a Xile, la tensió entre el poder mèdic i l'autodeterminació segueix essent un camp de batalla identitari.

L'activisme intersexe emergeix com un espai transformador però també de tensions. Sis participants van descriure com la connexió comunitària va ampliar les seves possibilitats d'autocomprensió, però també va generar conflictes sobre "com ser intersexual correctament". Alguns van trobar en l'activisme orgull i identitat política; altres van decidir allunyar-se’n, rebutjant que la intersexualitat definís tota la seva existència.