UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Necessitem espai per pensar, debatre, llegir i crear. El coneixement creatiu no només és un producte psicològic local, sinó que forma part d'un context social. Els estudis naturalistes sobre cognició en ciències socials i cognitives ho demostren empíricament (Bourdieu, 1979: Becker, 2002; Sennett, 2012; Muntanyola-Saura, 2014). Fem servir el terme "naturalista" que prové de la tradició filosòfica que considera el coneixement com una realitat donada de l'activitat humana i social. Hi ha diversos exemples de neurocientífics coneguts que han abordat el tema, per exemple, Dennett, 1995; Damasio, 1999; Gallese, Keysers i Rizzolatti, 2004. No ens aturarem als estudis sobre les habilitats psicològiques, com l'atenció o la percepció, que faciliten o dificulten aquest "Moment Eureka". Però deconstruirem els tres mites següents de la creativitat: (1) la universalitat del que es considera creativitat; (2) l'ideal romàntic de l'individu creatiu; (3) la cosificació de la pràctica creativa.

Dins del paradigma naturalista, la Sociologia de la Cultura veu la creativitat com un fenomen estructurat per factors com el gènere, la classe social i el marc nacional. Sociològicament, la creativitat és una activitat que té lloc al món social, molt allunyada de nocions com instint, motivació i inspiració, que són processos psicològics. Aquesta és la base de la perspectiva sociològica i, més específicament, del Construccionisme Social. Aquesta disciplina té molt a dir sobre aquest tema. Per tant, la Sociologia de la Cultura juga un paper important en el consens sempre canviant sobre allò que constitueix la cultura legítima i les definicions de creativitat. Des del nostre punt de vista, el terme "legitimitat" es refereix a aquelles activitats socials acceptades i transmeses per les institucions socials dominants, i etiquetades com a normals i desitjables (Berger i Luckmann, 1995).

La creativitat no és un bé escàs sinó una característica inherent de la pràctica social a qualsevol entorn institucional. No obstant això, algunes pràctiques professionals estan socialment legitimades com a creatives mentre que d'altres no. La pràctica creativa és el llegat de professionals tant del món artístic com del científic. També podríem parlar de termes associats com innovació i emprenedoria, que vinculen creativitat amb tecnologia en el primer cas i amb guanyar diners en el segon. Des d'un punt de vista sociològic, aquestes associacions ens porten a explorar les convencions per decidir què constitueix art i cultura. No totes les pràctiques creatives es considerin capital cultural. Per tant, aquest article consisteix en una revisió bibliogràfica que  inclou models pragmàtics i integrats de la creativitat com a pràctica social.