Trastorns de conducta

Vagó de la Ciència, un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona en col·laboració amb El Ministerio de Ciencia y Tecnologia a través de la Convocatòria d’ajudes per al foment de la cultura científica, tecnològica i de la innovació i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya

Vagó de la Ciència

Olga V.: Això és Vagó de la Ciència, el projecte de la UAB dedicat a la divulgació científica. En aquesta primera edició, són 19 capítols sobre salut mental i en aquest, ens centrem en els trastorns de conducta. Per fer-ho, ens acompanya Rafael Torrubia, és doctor en filosofia i lletres, professor del Departament de Psiquiatria i Medicina Legal, coordinador del grup de recerca Laboratori Humà i investigador de l’Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona. Hola Rafael.

Rafael T.: Hola.

Olga V.: També ens acompanya la Beatriz Molinuevo, és doctora en Psiquiatria i professora del Departament de Psiquiatria i Medicina Legal i també investigadora de l’Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona. Hola Beatriz.

Beatriz M.: Hola.

Olga V.: I una tercera convidada és l’Anastasiya Ivanova, professora del Departament de psiquiatria i Medicina Legal i investigadora de l’Institut de Neurociències i membre del grup de recerca Laboratori Humà de la Universitat Autònoma de Barcelona. Hola Anastasiya

Anastasiya.: Hola.

Olga V.: A  veure, Rafael, quines són les principals línies de recerca que dueu a terme al Laboratori Humà?

Rafael T.: A nosaltres  ens interessa l’estudi de les bases biològiques, de les trajectòries evolutives i dels processos psicològics bàsics relacionats amb els problemes de conducta, la conducta agressiva i altres trastorns relacionats amb aquestes conductes, o també les conductes prosocials.

Olga V.: I quins són els trastorns de conducta més habituals?

Rafael T.: Els trastorns de conducta més habituals són el trastorn negativista desafiant i el trastorn de conducta pròpiament dit.

Olga V.: Quina és la prevalença del trastorn de conducta en infants i adolescents? Quan es considera que hi ha un trastorn de conducta? És suficient que les criatures no s’ajustin al comportament que s’espera d’elles? O això serien problemes o conductes puntuals? Rafael, quan hauríem de considerar que hi ha un trastorn  de conducta?

Rafael T.: Bé, un trastorn de conducta  és un diagnòstic clínic que implica la presència de diferents tipus de problemàtiques que totes elles tenen en comú que causen malestar en el noi o en la noia i en el seu entorn. Aleshores, dins d’aquest conjunt del que anomenem problemes de conducta, tenim el trastorn negativista desafiant i tenim el trastorn de conducta pròpiament dit. Bé, quan considerem que hi ha trastorn de conducta? Doncs ho considerem quan  aquell noi o aquella noia després d’haver seguit una avaluació exhaustiva, doncs compleix criteris per aquest tipus de trastorn. Els criteris són amplis, són complexos i l’avaluació també és complexa.

Olga V.: I quina és la seva prevalença? Se sap?

Rafael T.: La prevalença depèn de quina sigui la font d’informació que utilitzem. Una cosa és agafar mostra clínica, una altra  cosa és agafar mostra de la comunitat, mostra comunitària, etcètera. Depenent d’això, per exemple, pel que fa al trastorn negativista desafiant, tindríem que, entre les edats de 2 i 5 anys, la prevalença en la població general, els estudis ens diuen que estaríem entre un 6 i un 13% de casos. Però si anem a edats entre 4 i 17 anys, aquesta prevalença estaria al voltant del 3,3. O, si el que considerem és la presència del trastorn negativista al llarg de tota la vida, en algun moment de la vida, tindríem que aproximadament un 10% de les persones han tingut un trastorn negativista desafiant.

Pel que fa al trastorn de conducta, també, com sempre, hi ha una gran variabilitat en funció de quina sigui la font d’informació, en funció de quina sigui la persona que està avaluant, etcètera, etcètera, trobaríem que en cas dels nois, a la infància, aquestes prevalences estarien entre 1,8 i un 16% en població masculina i més o menys la meitat en població femenina, estaríem entre un 0,8 i 9,2% en població femenina. I en general, pel que fa als trastorns de conducta específicament, la prevalença és clarament superior en nois que en noies.

Olga V.: I se sap perquè?

Rafael T.: Hi ha molts factors, probablement hi ha alguns aspectes que tenen a veure amb la biologia i hi ha altres  aspectes, factors relacionats amb la cultura, és una barreja de factors culturals i biològics.

Olga V.: I aquests problemes de conducta són més habituals en algun moment vital concret?

Rafael T.: Sí, òbviament. L’etapa de la vida on és més freqüent trobar problemes  de conducta és la infància i l’adolescència. Hem de dir que, normalment, comencen abans  els trastorns negativistes desafiants, tindríem una edat d’inici mitjana dels 5 anys, 5 anys i mig, que seria quan es donaria l’inici del trastorn negativista desafiant i, llavors, més endavant, cap als 9-10 anys, tindríem l’inici dels possibles trastorns de conducta. Per tant, sí. Però després, quan es dona una prevalença més alta seria a l’adolescència.

Olga V.: Beatriz, pels no professionals, per les famílies. Abans de tenir el diagnòstic del professional, com poden saber si el que li passa al seu fill és un trastorn de conducta o en realitat és que és molt entremaliat, o té certa tendència a posar a prova els límits?

Beatriz M.: És una pregunta interessant, perquè si la família té dubtes, és important que consulti a un professional, perquè els problemes de conducta, precisament, es caracteritzen perquè hi ha conductes, que són pròpies de l’ésser humà, i a mesura que les persones anem evolucionant, anem madurant, doncs també intervenen altres  persones, altres adults que ens ajuden a socialitzar-nos, doncs també aquests comportaments van variant. Si hi ha dubte, si veiem que hi ha un clima intens a la família, si hi ha dubtes en algun entorn de la vida del nen o la nena, és important consultar amb un professional per poder fer un seguiment dels comportaments. Si hi ha intensitats, hi ha persistències, la família no entén el que està passant, o no entén la manera de respondre, és important consultar-ho.

Olga V.: Els problemes de conducta perduren en el temps?

Beatriz M.: Els problemes de conducta poden perdurar en el temps. És a dir, no podem tractar-los com iguals, els nens i les nenes que presenten problemàtiques de conducta són diferents també i hi ha nens i nenes que poden evolucionar bé al llarg del temps, amb o sense intervenció i, evidentment, hi ha un percentatge de nenes i nens que sí que al llarg del temps perduren i que, a més a més, els posa en situació de risc i d’expressar també després problemes en l’edat adulta, problemes de personalitat, de que puguin derivar en trastorn antisocial de la personalitat, fins i tot presentar psicopatia i també que hi hagi altres tipus de problemàtiques psiquiàtriques.

Olga V.: I com afecta el trastorn de la conducta a la persona que el pateix? No ja pensant en quan es faci adulta, sinó en aquesta infància i adolescència, a ells i també al seu entorn.

Beatriz M.: Al seu entorn, afecta, als iguals, la família, pot afectar a l’àmbit escolar, a les persones de referència, i a la persona, hem d’entendre que hi ha diversos tipus de nens i nenes, que a alguns els pot afectar perquè el seu perfil es caracteritza per tenir més problemes  de regulació emocional i això també comporta la manera de funcionar en el seu ambient que també el nen o nena té malestar propi. I hi ha altres perfils, que poden tenir determinades característiques, que els fan menys sensibles i que, per tant, no presenten malestar propi però sí una interferència en àrees importants de la seva vida: família, social...

Olga V.: I pot tenir altres implicacions socials o econòmiques?

 

Olga V.: Cada vegada hi ha més famílies que presenten dificultats per gestionar el comportament dels seus fills. Potser té alguna cosa a veure la societat de la immediatesa, que ens empeny cap a l’individualisme i la poca tolerància a la frustració? Els problemes de conducta tenen fonaments neurobiològics i neuropsicològics? Explica’ns què passa al nostre cervell, Beatriz.

Beatriz M.: És important tenir en compte que aquesta problemàtica té associades una sèrie de correlats biològics, que és important tenir en compte també la genètica, però és important no perdre de vista que pot haver-hi una vulnerabilitat genètica, però s’ha de tenir en compte també la interacció amb l’ambient, perquè aquesta epigenètica pot realment explicar què està passant en el nen o nena. Sí que a nivell de funcionament del cervell, hi ha determinades àrees, concretament a nivell de còrtex prefrontal, que es desenvolupen més tard, si tenim en compte la infantesa, hem de pensar més cap a finals de l’adolescència, és una àrea relacionada amb la planificació, amb el control dels impulsos, de les emocions i hi ha diversos estudis que ens indiquen que pot haver-hi alguna afectació en aquesta zona i també una altra que està més relacionada amb el centre de les emocions, concretament, amb l’amígdala, hi ha una alteració del funcionament que pugui ajudar a entendre aquesta dificultat de gestió emocional i conductual.

Olga V.: Quines són les eines que existeixen per dur a terme el diagnòstic?  Com es determina que algú pateix un trastorn de conducta?

Beatriz M.: És important  tenir en compte que, per una banda tenim una sèrie d’orientacions de criteris diagnòstics internacionals, perquè és important tenir un llenguatge comú entre professionals i famílies que han de treballar i tractar aquests nens i nenes. Després és important tenir en compte que la metodologia és diversa, perquè tenim des d'entrevistes, qüestionaris, proves... és important que l’avaluació sigui diversa i que es tinguin en compte diverses fonts d’informació.

Olga V.: Anastasiya, és possible, prevenir  aquests trastorns de conducta?

Anastasiya I.: Sí, en aquest sentit és molt important actuar a molts nivells. Des d’abans del naixement, en el període perinatal i durant tota la infantesa i l’adolescència. La prevenció és molt important precisament per poder evitar la cronificació, aparició i per tant, conseqüències greus personals, familiars i socials. Hi ha infants que viuen adversitats en etapes crucials del desenvolupament i que estan realment en situació de risc. Per això és important que hi hagi prevenció per tal de compensar aquests factors de risc. Per exemple, sembla que es pot generar un cercle viciós entre els problemes de conducta i les pràctiques parentals. Llavors, en aquest sentit, els infants amb trets temperamentals o de personalitat de risc, podrien ser un repte pels seus cuidadors i llavors es posarien en marxa algunes pràctiques parentals com el càstig físic, la inconsistència en la disciplina o escassa monitorització o supervisió. Llavors, aquestes pràctiques, al seu torn, poden empitjorar tots aquests problemes de conducta.

Olga V.: Ara feies referència a la prevenció. Caldrien estratègies de promoció de la salut i de la prevenció?

Anastasiya I.: Sí, és clar. Això precisament seria el futur, com comentava. És important tant evitar els factors de risc, com també promoure l’adquisició d’hàbits  de vida saludables. En aquest sentit, la recerca ens ha ensenyat que diversos programes  de prevenció poden ser eficaços, per exemple, hi ha programes de prevenció adreçats als factors de risc que provenen de la família, per exemple, podrien ser programes educatius realitzats per a pares i mares, que es basen a donar suport, des d’abans del naixement sobre hàbits de vida saludable, d’hàbits alimentaris, d’hàbits higiènics, evitació del consum de substàncies, per exemple, etcètera. També hi ha entrenaments per a pares, s’ensenyen certes pautes per controlar, regular una mica el comportament dels infants. També hi ha altres programes que ensenyen als nens i nenes a millorar les seves habilitats socials, a resoldre situacions conflictives, sense l’agressió, per exemple. Tots aquests programes poden ser bastant importants com a programes de prevenció.

Olga V.: Un cop es fa el diagnòstic, quin tipus d’acompanyament necessiten? Psicològic, farmacològic...

Anastasiya I.: Doncs, en general, els tractaments haurien de ser psicològics multimodals. Els programes multimodals són els que solen ser més efectius, que les intervencions basades en una única modalitat. Normalment, aquests tractaments són personalitzats, és a dir, que s’adapten els tipus de tractament més adients en funció de les característiques i les necessitats dels nens. Es recomana que els tractaments s’apliquin a casa, a l’escola i a la comunitat. Precisament per això s’inclouen intervencions amb famílies, amb els joves, amb els iguals... i a l’escola. També, en cas necessari, es podria integrar el tractament de problemes comòrbids que podrien presentar, com per exemple l’ansietat, o el TDAH, que solen ser comòrbids amb problemes de conducta.

Olga V.: Rafael Torrubia, Beatriz Molinuevo i Anastasya Ivanova, moltes gràcies per haver pujat al Vagó de la Ciència.

Rafael T., Beatriz M. I Anastasya I.: Moltes gràcies.

Olga V.: I vosaltres, si voleu saber-ne més, escolteu un altre capítol.