Estàndards i accessibilitat

Olga Vallejo: Això és el Vagó de la Ciència, el projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona dedicat a la divulgació científica. Aquesta tercera edició se centra en la diversitat, i en aquest capítol parlem de l’estandardització. Per fer-ho, ens acompanya la Pilar Orero. Hola, Pilar.

Pilar Orero: Hola, com va?

OV: La Pilar és catedràtica del Departament de Traducció i d’Interpretació i d’Estudis de l’Àsia Oriental i investigadora del grup de recerca TransMedia Catalonia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Des del teu grup de recerca treballeu en l’estandardització de l’accessibilitat. Què implica aquesta estandardització i per què és important?

PO: Primer de tot, l’estandardització és un concepte estrany, ningú no entén què vol dir. L’estandardització és importantíssima perquè, per exemple, hi hauria hagut molts més supervivents del Titanic si hagués tingut el mateix sistema de comunicació que el vaixell que hi havia al costat. El problema és que cadascú tenia un sistema de comunicació diferent i entre ells no es van entendre...

OV: No eren accessibles.

PO: Exactament, no eren accessibles i no es van comunicar. No sé si tu tens un Android o un iPhone, però el teu Android parla amb el meu iPhone, perquè estan estandarditzats en el sistema. Passa el mateix amb els diferents tipus de connectors d’USB. És molt important que tots aquests desenvolupaments tecnològics siguin estàndard, perquè l’un parli amb l’altre. Això és des del punt de vista tecnològic, però també tenim els factors humans. Que tu i jo puguem parlar és molt important, i això és el que fem en la nostra recerca, i el resultat de la recerca és el que passem a les agències d’estandardització.

OV: Per tant, aquí el que deduïm és que la diversitat és necessària i enriquidora, però hem de trobar un canal de comunicació on ens puguem sintonitzar tots?

PO: Totalment. I és molt important que l’estandardització sigui diversa, perquè si no aniríem al monopoli, i això seria tràgic. Una empresa, qualsevol empresa que tinguis al cap, ho agafaria tot i es quedaria amb tota la tecnologia, i llavors seríem molt més pobres. Vull dir que des del punt de vista de la tecnologia la diversitat és molt important, i des del punt de vista humà també ho és.

OV: Si l’objectiu és aconseguir uns estàndards internacionals d’accessibilitat perquè siguin viables tots aquests vasos comunicants, vol dir que tothom, independentment de la seva procedència o del lloc on visqui, necessita les mateixes mesures d’accessibilitat?

PO: En efecte. Posem per cas que tu ets de Myanmar —tinc un fill que viu a Myanmar i per això ho he dit— i que el teu sistema d’escriptura i la teva llengua són diferents que els de Catalunya. Però tu, una persona de Myanmar, i jo tenim físicament les mateixes capacitats, és a dir, l’equitat de visió, el que sentim... La capacitat de llegir i d’escoltar dels humans, no importa d’on siguem, és idèntica. No hi sentim més o menys per ser d’un país o d’un altre, no? Per tant, sí, podem fer estàndards universals, però de lectura no, perquè hi ha països que llegeixen de dalt a baix o d’esquerra a dreta. És a dir, al Japó no posem els subtítols al mateix lloc que a Catalunya. Però sí que és universal, per exemple, la velocitat de lectura o factors com el contrast de colors. No sé si hi ha alguna tribu que tingui un contrast diferent, però jo crec que això depèn de l’ull, i l’ull no canvia, a menys que siguis home —el 9 % de homes són daltònics, les dones no—. Llavors seria un tema d’homes i dones, però crec que el contrast dels colors, a l’hora de llegir, és idèntic per a tothom.

OV: TransMedia Catalonia és un grup de recerca interdisciplinari de la UAB que té l’objectiu d’investigar la traducció audiovisual i l’accessibilitat als mitjans de comunicació, com ara els subtítols per a persones sordes o amb discapacitat auditiva, l’audiodescripció, l’audiotranscripció o la llengua de signes en diversos gèneres, plataformes i suports. En un equip interdisciplinari, quins són els vostres perfils professionals? Quines mirades són necessàries per fer preguntes i donar respostes adequades? Perquè les preguntes deuen ser, gairebé, el més important.

PO: Les preguntes són la part més difícil. I les preguntes clares, senzilles, com les que estàs fent tu, són fantàstiques perquè és molt fàcil contestar-hi. Sobre els perfils professionals que tenim, necessitem algú que sàpiga de llengües —un lingüista, evidentment—; gent que sàpiga de fonologia —tenim experts en fonètica—; experts en psicologia, perquè també necessitem entendre la recepció que tenen aquestes estratègies d’accessibilitat; experts en sociologia i antropologia, i també enginyers. Avui aniré a una entrevista amb un arquitecte que també s’unirà al grup. Amb això vull dir que és un equip molt interdisciplinari.

OV: Intenteu donar resposta a l’accessibilitat universal. Això va molt més enllà que hi hagi rampes per superar desnivells, oi? Ens en donaves pistes ja amb la comunicació i els subtítols.

PO: Sí, el nostre grup busca l’accessibilitat universal. Això vol dir que intentem buscar trets que són per a tothom. Pot ser que de vegades anem a un nivell molt alt de generalització, perquè evidentment no tots podem gaudir de les mateixes condicions, però per a nosaltres és molt més important buscar trets molt generals, en el sentit de compartir característiques comunes, més que no pas una cosa com la tecnologia assistida. La tecnologia assistida, a diferència de la universal, és la que es fa per a tu. És caríssima, perquè és totalment personalitzada. Llavors, la idea que tenim és que sigui el sistema el que es personalitzi a mesura que entengui qui ets tu. Això amb la intel·ligència artificial ja es fa.

OV: Varien les prioritats en funció de la cultura o les zones geogràfiques? Què es té més present? Per què un tipus d’accessibilitat o un altre?

PO: Saps el que més hi influeix? El partit polític que és al govern. Hi ha partits polítics que sintonitzen molt amb les persones amb discapacitat i amb els grups vulnerables i que dediquen una partida pressupostària per a aquests col·lectius, i hi ha partits polítics que no.

OV: Això és al nostre país o en general?

PO: Això a Catalunya, però també a l’Estat espanyol i arreu. És un tema polític sobre on es volen dedicar els diners. Però també són polítiques. Pots fer una política d’accessibilitat universal, és a dir, perquè tothom pugui gaudir d’això, o una política que sigui personalitzada per al col·lectiu que vols millorar, exclusivament.

OV: Quines dades teniu en compte a l’hora d’elaborar aquests paràmetres d’estandardització?

PO: Primer de tot, els paràmetres no els decidim nosaltres, sinó que es decideixen a escala universal. Les agències d’estandardització operen a escala nacional i estatal. A Espanya, per exemple, hi ha l’Associació Espanyola de Normalització (UNE). Si projectes l’UNE internacionalment, arribem a l’Organització Internacional de Normalització (ISO). Però després l’ONU té agències d’estandardització, com ara la Unió Internacional de Telecomunicacions (ITU). I aquí és on nosaltres treballem. L’ONU és a escala global, i nosaltres participem molt activament amb l’ONU i amb l’ITU.

OV: I es trepitgen aquestes agències?

PO: Sí, moltíssim, per desgràcia. Per exemple, va passar quan vam desenvolupar l’estàndard de subtitulat i l’estàndard d’audiodescripció, que està liderat per l’Autònoma i el vaig fer jo. L’estàndard de lectura fàcil el va fer l’Anna Matamala, de l’Autònoma. Tots dos són a escala global, vull dir que vam fer una feina estupenda. Hem fet molts estàndards: alguns els liderem, i en molts altres estàndards simplement hi participem. Estàndards com el de subtitulat, el d’audiodescripció i el d’audiosubtitulat també els va liderar l’Anna Matamala. Com deia, aquests estàndards són a escala global, i què prenem en consideració? Temes que siguin molt generals, que puguem compartir tots els humans, com ara fer servir el subtitulat.

OV: I sobre aquesta duplicitat entre agències...

PO: Sí, en efecte. Per exemple, a l’ISO vam desenvolupar l’estàndard de subtitulat i el diàleg de descripció, i a l’ITU no l’havien desenvolupat. Però nosaltres treballem a l’ISO i a l’ITU, i vam aconseguir una cosa estupenda: que l’ITU es posés en contacte amb l’ISO, i tots dos han acordat que el que s’aprovi a l’ISO ho acceptarà l’ITU, i viceversa. I d’aquesta manera evitem els duplicats. De vegades, per qüestions molt petites, es contradiuen.

OV: Vosaltres com obteniu la informació? És fruit de l’observació o de parlar amb col·lectius afectats?

PO: La informació sempre té a veure amb la investigació que fem. Per exemple, tenim un projecte sobre com subtitulem en entorns virtuals. Si estem en un àmbit de 360°, ja no llegim de la mateixa manera com ho fem normalment, ja no hi ha lectura d’esquerra a dreta. La lectura en 360° és diferent. A partir de moltes proves amb diferents tecnologies, com ara eye tracking per veure on són els ulls en la pantalla, i preguntant a les persones què els agrada més, obtenim dades, i aquestes dades són les que després aportem a les agències d’estandardització.

OV: A Catalunya des de 2023 existeix el Codi d’accessibilitat, un reglament que va més enllà de les barreres arquitectòniques i que té en compte, també, l’accessibilitat comunicativa i cognitiva en tots els aspectes de la vida pública. Ens parlaves abans d’aquests organismes, d’aquestes agències: l’UNE, l’ISO, l’ONU... Tenen poder per pressionar els governs perquè la legislació fomenti l’accessibilitat independentment de la seva sensibilitat?

PO: Totalment. No és una coincidència que el govern de 184 països, crec que són, signessin un reglament a l’ONU que els obliga a fer una llei d’accessibilitat. Per això tenim una Llei d’accessibilitat a Catalunya. De fet, la de Catalunya és fantàstica i és molt pionera, i tot Europa l’ha hagut de fer. El juny d’aquest any es va aprovar finalment la Llei europea d’accessibilitat. Això vol dir que tots els serveis i els productes digitals, d’empreses privades i públiques, han de ser accessibles. És a dir, quan tu vens a l’Autònoma en tren, la màquina expenedora dels bitllets ha de ser accessible, entrar al tren ha de ser accessible —això darrer és més físic—... Tot el que sigui digital, a partir de juny de 2025, és obligatori que sigui accessible.

OV: Més enllà de la voluntat per garantir l’accessibilitat universal, els recursos econòmics poden ser una trava important per aconseguir-ho?

PO: Aquesta és l’excusa que posa tothom que no vol fer-ho.

OV: Llavors, no calen tants diners.

PO: No, però saps una cosa? Si t’hi fixes, l’accessibilitat et dona moltes dades. Del subtitulat en pots obtenir una gran quantitat de dades de, per exemple, com buscar imatges en arxivística. Pots fer moltes coses per a la intel·ligència artificial. Vull dir, que la gent no vol fer-ho perquè no vol, amb l’excusa que val diners. Però també val diners fer una pàgina web, oi? I cap empresa no et diria que no vol fer la pàgina web perquè costa diners, ni s’ho planteja. Què passa? Que la gent no vol fer accessible el contingut d’una pàgina web perquè pensa que tan sols tres persones hi entraran. Però s’equivoquen: la gran majoria de la població que tenim ara mateix a Europa és de més de 65 anys. Per tant, van molt equivocats: els que tenen més diners no són els més joves, sinó que són la gent gran que ha estat estalviant tota la vida. Per això crec que s’equivoquen, perquè aquest col·lectiu hi entraria.

OV: Confiem que se n’adonaran. Hi ha trobades internacionals com la Cimera del Clima, per exemple, centrada en un altre tema, o mesures com els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) que es preocupin de l’accessibilitat i l’estandardització?

PO: Sí, a l’ONU hi ha una gran trobada. Per al canvi climàtic és la Conferència de les Parts (COP). A l’ITU és la Cimera Mundial de la Societat de la Informació (WSIS), i cada any, al final del juliol, hi ha una trobada anual que ara coincideix, també, amb una trobada que es diu AI for Good (‘intel·ligència artificial per al bé’). Les fan juntes i participem en totes dues cada any.

OV: Confiem que siguin molt productives. Pilar Orero, catedràtica del Departament de Traducció i d’Interpretació i d’Estudis de l’Àsia Oriental de la UAB, moltes gràcies per haver pujat al Vagó de la Ciència.

PO: A vosaltres, gràcies.

OV: I tu, si vols saber-ne més, escolta un altre capítol.

El Vagó de la Ciència, un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona amb la col·laboració de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.