Religió a Catalunya

Olga Vallejo: Això és el Vagó de la Ciència, el projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona dedicat a la divulgació científica. Aquesta tercera edició se centra en la diversitat i, en aquest capítol, parlarem de la religió a Catalunya. Per fer-ho, ens acompanya la Mar Griera. Hola, Mar.

Mar Griera: Hola.

OV: La Mar és catedràtica de Sociologia i investigadora principal del grup de recerca ISOR (Investigacions en Sociologia de la Religió). Has estat anys dirigint el projecte del Mapa religiós de Catalunya. L’objectiu del projecte és identificar i conèixer les comunitats religioses i els llocs de culte de totes les confessions presents a Catalunya. Catalunya és més plural del que ens podríem imaginar en un principi?

MG: Sí, i tant. Catalunya és molt més plural del que a vegades pensem, també perquè la diversitat religiosa avui dia moltes vegades està invisibilitzada, és una diversitat que sovint no veiem a primera vista. Però tenim una població cada vegada més diversa en termes religiosos.

OV: Com s’explica que hi hagi 14 confessions religioses principals? Entenc que n’hi ha unes de principals i n’hi ha d’altres amb menys presència... Sempre ha estat així? Per exemple, durant els quaranta anys de la dictadura, Espanya era un país confessional i el catolicisme era la religió oficial. Com ens hem anat transformant?

MG: Aquí el catolicisme ha tingut una presència hegemònica, però la diversitat no és nova. Ja a partir del segle XIX comencen a arribar esglésies protestants, trobem també la teosofia i l’espiritisme, i es crea la primera sinagoga jueva. Tot això ja passa abans de la Guerra Civil. És a dir, Barcelona, per exemple als anys 10-20, ja era una ciutat diversa. Després, el franquisme va dinamitar de soca-rel tota la diversitat religiosa i va deixar les minories religioses en una situació molt difícil per subsistir al nostre país. A finals del franquisme, va començar a créixer una altra vegada la diversitat religiosa, amb l’arribada de missioners protestants d’arreu d’Europa, d’alguns grups bahá’ís i de les primeres comunitats musulmanes. I, a partir dels 80-90, sobretot, va ser quan, amb les migracions de procedència internacional, va tornar a créixer de manera rellevant el Mapa religiós de Catalunya i es va diversificar. És molt important tenir en compte que parlem de 14 confessions, però que també tenim un gruix molt rellevant de població que no s’identifica amb cap religió, o que s’hi identifica d’una manera subtil, amb formes espirituals, esotèriques... És a dir que, quan parlem de diversitat religiosa a Catalunya, és molt important tenir present que hi ha una gamma de diversitat d’adhesions i vinculacions molt més plena de grisos del que pensaríem.

OV: La iniciativa del Mapa religiós de Catalunya va iniciar-se el 2001. És un projecte impulsat i finançat per la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya. Per què és important conèixer la realitat religiosa d’un territori?

MG: És molt important per entendre justament qui som nosaltres, qui és aquest nosaltres col·lectiu. La presència pública del catolicisme durant anys ha invisibilitzat l’existència de la diversitat religiosa de les minories, però també l’existència dels no creients. Conèixer i fer palès que el país és divers ens proporciona, primer de tot, la imatge de qui som nosaltres, i alhora ens obliga a impulsar unes polítiques públiques que tinguin cura d’aquesta diversitat i hi facin atenció, perquè en molts casos, i especialment en les últimes dues dècades, el creixement de la diversitat religiosa ha anat molt unit al creixement d’unes migracions en situacions de precarietat o fragilitat econòmica, la qual cosa requereix més atenció pública per evitar situacions de desigualtat i d’injustícia.

OV: Parlàvem dels anys de la dictadura, en què la religió tenia una presència important en el dia a dia. Actualment, però, Espanya és un estat aconfessional. Quin paper hi té socialment la religió? Depèn de la confessió religiosa i dels fidels?

MG: Nosaltres, al grup de recerca, utilitzem el terme catolicisme banal, perquè moltes vegades, malgrat viure en un país aconfessional o que percebem com laic, hi ha un catolicisme que és gairebé invisible, però que segueix present, des de l’organització del calendari fins a la celebració de funerals religiosos, festes majors (amb una missa per començar)... És a dir, la presència del catolicisme continua vigent, malgrat que ens autopercebem com aconfessionals. Jo crec que és important posar de manifest aquesta presència.

OV: I com es recull i s’actualitza la informació de les confessions religioses a Catalunya?

MG: És una tasca delicada, precisa i exhaustiva. Ara mateix, el projecte del Mapa no el realitzem nosaltres. Nosaltres el vam conceptualitzar i el vam dur a terme durant anys, però ara la feina més tècnica d’actualització la fa una altra institució, que va ciutat per ciutat recollint informació a partir dels ajuntaments i de les entitats locals. No és fàcil, perquè moltes vegades quan pensem en les religions ens ve al cap una església o una gran mesquita, i avui dia a Catalunya l’espai religiós moltes vegades és un petit local, una nau en un polígon, un tercer pis... És a dir, encara és una diversitat que s’expressa o que es viu moltes vegades en situacions de fragilitat econòmica i que, per tant, arquitectònicament, no té la capacitat expansiva i visible que pot tenir, per exemple, el catolicisme.

OV: Ens explicaves abans l’evolució de la situació religiosa a Catalunya dels darrers anys i hem anat bastant enrere. Podeu preveure què passarà, per exemple, els propers 25 anys?

MG: És difícil. Nosaltres diem que, en sociologia, sempre és molt difícil fer prediccions. Sí que veiem que hi ha, per una banda, una tendència a un creixement de les religions minoritàries, especialment de l’Església evangèlica, però també de l’islam i del budisme (que creix tant amb persones que venen d’altres països com amb persones que es converteixen)... I també ens trobem cada vegada més el creixement d’una espiritualitat desvinculada dels centres de culte tradicionals (gent que medita, que va a retirs...), que també preveiem que continuï. I també augmenta el nombre de persones que es desvinculen completament de les institucions religioses. Fer un mapa clar és difícil, però sí que veiem que creix aquesta gama de grisos, que la religió ja no és tant un sí o un no, sinó que hi ha adhesions més febles i maneres de vincular-s’hi diferents. I a més trobem gent que en una època de la seva vida és d’una religió i després d’una altra. És a dir, el panorama religiós és molt més mòbil del que era quaranta anys enrere.

OV: En la darrera actualització del Mapa religiós de Catalunya es van comptar més de 7.200 centres de culte arreu del territori català. Qui es fa càrrec de la gestió dels centres de culte? Com es decideix si hi ha un nou centre, si es tanca, si cal ampliar-lo?

MG: És molt important entendre que moltes vegades, quan parlem de confessions religioses, tenim la imatge del catolicisme al cap, és a dir, aquesta idea d’una institució jeràrquica, en què l’obertura de nous centres generalment es decideix de manera centralitzada. Però la majoria dels centres de culte neixen quan hi ha una comunitat suficient de persones que volen crear-los (per exemple, en un barri hi ha un nombre determinat de persones evangèliques, o en un altre hi ha una líder budista que vol crear un centre budista). Per tant, és la mateixa comunitat qui vol crear aquest centre de culte. Què ha de fer per crear-lo? Hi ha molts condicionants. Catalunya té una llei de centres de culte, però, a més a més, també hi ha els plans urbanístics de les ciutats. No es poden construir centres de culte a tot arreu, s’han de demanar llicències, s’han de registrar com a centres de culte al Ministeri... Obrir un centre de culte és una lluita burocràtica molt important, i molt costosa per a les comunitats, perquè aquestes comunitats minoritàries no reben finançament estatal, no reben ajuda de les institucions públiques, i es financen a partir dels diners que recullen dels fidels, que posen una part del seu sou per obrir els centres de culte.

OV: Ara just et volia preguntar d’on obtenien els recursos per a la gestió... Pel que has dit, les ajudes no depenen del nombre d’adeptes de cada confessió. N’hi ha alguna que sí que rebi ajudes?

MG: L’Església catòlica.

OV: Tot i que Espanya sigui un estat aconfessional?

MG: Sí, perquè l’Església catòlica té uns acords que va firmar el Govern espanyol amb l’Estat del Vaticà, és a dir, que tenen rang de tractat internacional, perquè són entre dos estats. En aquests acords, l’Estat espanyol atorga uns diners determinats a l’Església catòlica, és a dir que aquesta té un finançament directe. Les religions minoritàries no tenen finançament directe de l’Estat; poden tenir una ajuda per a alguna tasca, per fer un projecte, però és sempre puntual i minoritària.

OV: I, en termes de durada, més o menys, quant es pot tardar a aconseguir obrir un centre de culte? Ara deies que cal molta paperassa, moltes gestions..., i també cal descobrir com s’ha de fer. Parlem de menys d’un any, de més de cinc?

MG: Depèn molt de la localitat en la qual hi hagi la comunitat, perquè hi ha ajuntaments que han ajudat molt, que han generat tècnics experts a acompanyar les comunitats en aquest procés, però n’hi ha que més aviat ho han dificultat, han obligat les comunitats a posar-se en polígons industrials als afores de la ciutat i han dinamitat en certa manera aquest creixement de la diversitat. També depèn, òbviament, de la comunitat: hi ha comunitats que tenen la capacitat econòmica i el capital social per tenir gent que els ajudi en aquest procés, i d’altres que estan en situacions molt precàries, potser fins i tot amb dificultats lingüístiques, etc., i a les quals els pot costar moltíssim.

OV: La religió influeix en altres aspectes de la vida de les persones? En qüestions laborals, mèdiques, socials... Suposo que deu dependre de la religió, però n’hi ha alguna que clarament sí que hi incideixi?

MG: La religió pot influir molt en la vida quotidiana de les persones, però això depèn de quin paper doni cadascú a la religió en la seva vida. És cert que, tant en temes mèdics com d’alimentació, d’educació i de relacions personals, les religions generalment ofereixen guies i pautes per viure, però, després, ja depèn de com cada creient agafa aquestes guies, o les adapta, o les modela, o les segueix o les desobeeix. Tots coneixem persones que diuen: «Soc musulmà, però un dia menjo pernil i no passa res» o «Soc catòlic, però no vaig a missa perquè no m’interessa» o, al revés, gent que diu: «Soc evangèlica i vaig cada setmana al culte i no me’n salto ni un». Per tant, depèn molt de com cadascú adopti aquestes normatives, però, evidentment, la religió té una importància crucial a l’hora de determinar o guiar la vida dels seus fidels.

OV: Què passa quan entren en conflicte drets fonamentals com el dret a la vida i el dret a la llibertat religiosa, per exemple? Quin preval, d’aquests drets fonamentals de la Constitució espanyola?

MG: Aquest és el gran tema, i no es resol de manera abstracta, sinó cas per cas. Hi ha molts casos que arriben a la Cort Europea dels Drets Humans, perquè moltes vegades van saltant d’instància en instància, ja que és difícil dirimir-los. Per exemple, un cas clàssic és el cas Lautsi, un cas italià en què es va plantejar fins a quin punt la presència d’una creu que havia estat sempre en un espai concret vulnerava el dret de les persones que no eren religioses, o podia quedar-s’hi perquè era un símbol cultural. En un altre cas, per exemple, es va plantejar si l’Església catòlica podia acomiadar una persona perquè s’hagués divorciat. Vivim en un estat en què tothom és lliure de divorciar-se, però, és clar, l’Església catòlica té la seva postura... Per a mi, aquestes lluites són fonamentals i és important que hi rumiem, que dialoguem i que hi trobem respostes. Hi ha casos que els veiem molt clars (el cas que acabo de dir per a mi té una resposta molt clara), però hi ha casos més complexos. Cal anar cas per cas.

OV: Està clar que Catalunya és un territori divers en termes de religió. Però la societat catalana és conscient d’aquesta diversitat i és respectuosa?

MG: La Direcció General d’Afers Religiosos té un baròmetre per avaluar fins a quin punt la població catalana coneix la diversitat, i sí que veiem que hi ha un coneixement important d’aquesta diversitat (després, quan entrem al detall de quines confessions coneix, o fins a quin grau les coneix, és molt menor). I també hi ha una visió positiva de la diversitat. Moltes vegades parlem de la discriminació, de les visions negatives, i n’hi ha (els testimonis de Jehovà i els musulmans són els que acumulen més discriminació o percepcions negatives de la població), però la major part de la població catalana valora positivament la diversitat. I això és important dir-ho, perquè moltes vegades els mitjans posen l’accent en casos de conflicte concret (per exemple, en els moviments d’extrema dreta que atempten contra la llibertat religiosa o que tenen missatges contra l’islam o contra les minories), però la majoria de la població catalana, quan li preguntem sobre aquesta qüestió, és molt oberta a la diversitat, i hi predomina una visió positiva. El que passa és que les visions negatives acostumen a tenir més presència mediàtica, de vegades també perquè són més preocupants.

OV: Mar Griera, catedràtica de Sociologia i investigadora principal del grup de recerca ISOR, moltes gràcies per haver pujat al Vagó de la Ciència.

MG: Moltes gràcies a vosaltres.

OV: I tu, si vols saber-ne més, escolta un altre capítol.

El Vagó de la Ciència, un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb la col·laboració de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.