Iftars

Olga Vallejo: Això és el Vagó de la Ciència, el projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona dedicat a la divulgació científica. Aquesta tercera edició se centra en la diversitat i, en aquest capítol, parlarem de religió. Per fer-ho, ens acompanya en Víctor Albert Blanco. Hola, Víctor, benvingut.

Víctor Albert Blanco: Hola.

OV: En Víctor és doctor en Sociologia i investigador postdoctoral del grup d’Investigacions en Sociologia de la Religió de la UAB. Avui parlarem de religió i, en concret, de l’islam i d’un ritual que es repeteix diàriament durant el ramadà: l’iftar. Què és?

VAB: L’iftar és el ritual amb el qual les persones musulmanes trenquen el dejuni durant els dies de ramadà. És una pràctica que se sol fer en família, amb l’entorn més pròxim. Però una de les particularitats que trobem a les societats europees, i especialment a Catalunya i en altres ciutats de l’Estat, és que s’ha popularitzat una dimensió pública i comunitària de l’iftar. Des de fa un temps, des de començaments dels anys 2010, aquestes celebracions públiques d’iftars s’han anat popularitzant i, avui dia, en moltes localitats o barris de Catalunya, les comunitats musulmanes organitzen un cop l’any, durant el ramadà, un iftar públic, en el qual no només conviden membres de la comunitat, sinó també altres veïns, autoritats públiques i entitats locals.

OV: I com s’explica aquest traspàs de l’àmbit privat al públic?

VAB: La hipòtesi que nosaltres formulem en el projecte de recerca que estem duent a terme al voltant d’aquesta pràctica és que aquest ritual serveix per visibilitzar l’islam i la presència de l’islam a Catalunya, i també per contrarestar una certa precarietat material que existeix en el dia a dia de la pràctica religiosa musulmana. A Catalunya, hi ha uns 300 oratoris islàmics, però una gran part tenen característiques de certa precarietat: són de mida reduïda o, si són una mica més grans, estan situats a les perifèries de la ciutat, en polígons; molts són locals que no es van construir per dur-hi a terme pràctiques religioses, sinó que eren antics comerços o garatges que s’han adaptat per poder acollir aquestes pràctiques... Per tant, com dèiem, sovint tenen unes condicions de certa precarietat i invisibilitat.

OV: Això explicaria per què als llocs que no són de tradició musulmana s’està produint aquest traspàs de l’iftar a l’àmbit públic. Perquè entenem que als països d’origen això no passa, oi?

VAB: Doncs també comença a passar. De fet, volem fer una genealogia per estudiar-ho, perquè en contextos del Pròxim Orient sí que hi ha la tradició de fer iftars a l’espai públic, però en països del nord de l’Àfrica, com el Marroc, que són l’origen d’una part important dels musulmans de Catalunya, no era tan comú fer-ho a l’espai públic i, en canvi, és una pràctica que s’està estenent. El que serà interessant és veure com una pràctica que ha sorgit i s’ha popularitzat en el context europeu s’estén als països d’origen.

OV: Des de la Constitució de 1978, Espanya es defineix com un estat aconfessional. Tot i així, la cultura religiosa predominant al país és la cristiana, que conviu amb d’altres com el judaisme, el protestantisme o l’islam. Segons el Mapa religiós de Catalunya, el 2023 hi havia un total de 7.351 centres arreu del territori català, corresponents principalment a 14 confessions religioses. Per tant, això evidencia que Catalunya és bastant plural.

VAB: Sí, efectivament. El que ens mostren les dades, tant del Mapa com del Baròmetre sobre la religiositat (una altra eina que utilitza la Direcció General d’Afers Religiosos i la Generalitat, que s’elabora a través d’una enquesta que encarrega la Direcció General, però que executa el Centre d’Estudis d’Opinió) és que hi ha una pluralització del paisatge religiós de Catalunya, tant pel que fa als centres de culte com pel que fa a les persones que es declaren creients i el seu nivell de pràctica. Parlem de 14 confessions però, en realitat, n’hi ha moltes més, perquè no deixa de ser una categorització. Per exemple, si ens fixem en cada denominació, trobem les esglésies evangèliques (que són el segon grup pel que fa a centres de culte, tot i que pel que fa a nombre de practicants els musulmans són una mica més nombrosos), dins de les quals hi ha una gran diversitat. Una altra categoria que utilitza la Generalitat és la de les esglésies orientals, en què també hi ha una gran diversitat. És a dir, ens trobem que aquest paisatge s’ha diversificat en els últims vint o trenta anys, fet que contradiu o fa més complex el que havíem anomenat procés de secularització. Venim d’una societat en què el catolicisme tenia una presència molt forta a tots els nivells, tant social com polític, en què era una religió dominant. Va anar perdent pes social i, des de la sociologia de la religió, es proposava el paradigma de la secularització, és a dir, crèiem que ens secularitzaríem i que la religió desapareixeria. Però, amb aquesta diversificació, veiem que això no és ben bé així, sinó que el paisatge religiós es torna més complex. I vull afegir una cosa important: efectivament aquesta nova complexitat es deu en gran part a les migracions i mobilitats internacionals contemporànies, però aquestes no són l’única causa de la diversificació, perquè també hi ha les noves espiritualitats, els conversos, etc., que emergeixen amb força. I cal dir que aquestes migracions no només porten cultes que potser ens semblaven, fins fa uns anys, extens o llunyans, com l’islam o l’evangelisme, sinó que també revifen el catolicisme, perquè avui en dia una part important del catolicisme a Catalunya i a Espanya es nodreix de la immigració.

OV: Quina presència té al nostre país la religió que practiquen els musulmans?

VAB: En primer lloc, té presència a través dels 300 centres de culte que hi ha a Catalunya. Aquesta és la presència més significativa, tot i que s’expressa en termes d’una certa precarietat i una certa invisibilitat quotidiana. Però després també té visibilitat en molts altres moments. El ramadà, per exemple, és un moment molt propici per deixar veure aquesta presència, ja sigui a través dels iftars o d’altres pràctiques, com ara la pregària del darrer dia del ramadà, que se celebra també a molts municipis i la qual sol tenir lloc en espais municipals (perquè, com dèiem abans, els oratoris molts cops són de mida reduïda, no tenen prou capacitat, i s’ha de demanar la cessió d’espais municipals més grans, com una pista, un poliesportiu, un gimnàs, una plaça, per poder fer aquesta pregària). També té una certa visibilitat la festa del sacrifici, la festa del xai, que té lloc dos mesos després del final del ramadà. Són aquests moments els que permeten la visibilitat de la pràctica musulmana.

OV: Estem parlant de religió, sobretot del ramadà i de l’iftar. Teniu dades sobre com percep el ramadà i l’iftar la població no musulmana en general?

VAB: No, sobre aquestes pràctiques concretes no hi ha dades. En el baròmetre de la Generalitat que mencionava abans, sí que hi ha una pregunta sobre el ramadà, sobre quan es practica el dejuni, i entre el 70 i el 80 % de la població sap quan es fa aquest dejuni. Però, sobre l’acceptació d’aquestes pràctiques en concret, no hi ha dades. Sí que n’hi ha, per exemple, sobre l’acceptació de tenir un centre de culte musulmà a prop, i en aquest cas es recull una acceptació àmplia, tot i que no tant com en altres confessions, però jo crec que és relativament elevada, sobretot tenint en compte el context actual de certa tensió i controvèrsies alimentades per l’extrema dreta al voltant d’aquestes qüestions. A més, no hem d’oblidar que venim d’una situació als anys 2000, quan va començar aquesta visibilitat de l’islam, en què va haver-hi controvèrsies molt fortes sobre l’obertura de centres de culte musulmans en molts municipis (a Premià, a Vic..., i més tard a Barcelona, a la Prosperitat, a finals dels anys 2010). Per tant, malgrat les controvèrsies, hi ha una acceptació prou àmplia d’aquesta presència.

OV: Explica’ns una mica què passa als iftars públics, que permeten apropar la cultura i la religió musulmana als no practicants de l’islam. Com tu deies, és una obertura: ells donen l’oportunitat. Però la gent s’hi apropa?

VAB: Sí. De fet, una de les hipòtesis que nosaltres formulem és que aquesta acceptació dels iftars i la participació de gent no musulmana en aquests esdeveniments es produeixen perquè s’assemblen molt a altres tipus de celebracions que fem aquí i a les quals estem molt acostumats, ja sigui un dinar de festa major, una calçotada, una paella popular, ja que també tenen aquest component de compartir el menjar a l’espai públic, que és una cosa molt arrelada.

OV: Ens hi podem sentir molt identificats...

VAB: Exacte. De fet, els iftars també són molt diversos. L’islam és divers a tot el món, i a Catalunya també: les comunitats tenen orígens diferents, orientacions polítiques teològiques diferents... A vegades, en un mateix municipi es poden posar d’acord les diferents comunitats per organitzar un esdeveniment. Per exemple, en el cas de la ciutat de Vic, hi ha tres comunitats musulmanes que es posen d’acord, i també treballen conjuntament amb altres associacions d’adscripció musulmana però que no són religioses (associacions caritatives, grups de voluntaris...) o associacions catòliques vinculades al suport a les persones migrants. Tot i que les celebracions de l’iftar poden ser molt diferents, en general consisteixen en la ruptura del dejuni, que és un acte molt senzill: primer se sol menjar uns dàtils, llet, unes pastes i la sopa harira, i després un plat una mica més copiós. Abans de la ruptura, normalment s’explica el significat del ramadà i de l’iftar a les persones presents, i hi ha una crida a l’oració. En alguns iftars, s’habilita un espai perquè la gent que vulgui resar ho pugui fer, però en d’altres no, i llavors adopten un to més culturalitzat o secularitzat. En alguns iftars, hi ha missatges clarament polítics; per exemple, en els dos darrers anys, hem tingut molts iftars polítics i de solidaritat amb Palestina. Altres iftars són molt institucionals; per exemple, una de les entitats que va organitzar els primers iftars a Barcelona és la Fundació Ibn Battuta, que té una presència històrica important en la comunitat marroquina, i una presència institucional molt forta, i en el seu iftar hi participen cònsols i diputats. Per tant, veiem que hi ha molta diversitat d’iftars.

OV: I fins a quin punt és important que els iftars públics tinguin el suport d’organismes públics i d’altres entitats socials?

VAB: Jo crec que això contribueix a una normalització i una visibilitat de la diversitat religiosa a l’espai públic (i també a una certa banalització, perquè la realitat social del país és la que és). Tot plegat permet difondre el coneixement d’aquesta diversitat i afavoreix una acceptació més gran i una convivència, sobretot en aquests contextos de pujada de l’extrema dreta, de discursos d’odi, de rebuig de la diversitat religiosa, especialment de l’islam. I permet mostrar també com les expressions del que anomenem les minories religioses poden assemblar-se molt a altres pràctiques culturals i socials comunitàries que duem a terme a la nostra societat.

OV: Per tant, és una oportunitat per adonar-nos que estem més a prop del que ens podríem imaginar d’entrada.

VAB: Exacte.

OV: Víctor Albert Blanco, doctor en Sociologia, moltes gràcies per haver pujat al Vagó de la Ciència.

VAB: Moltes gràcies.

OV: I tu, si vols saber-ne més, escolta un altre capítol.

El Vagó de la Ciència, un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb la col·laboració de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.