Gènere i treball

Vagó de la Ciència.

Olga Vallejo: Això és el Vagó de la Ciència, el projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona dedicat a la divulgació científica. Aquesta tercera edició se centra en la diversitat, i en aquest capítol parlem de gènere i treball. Per fer-ho ens acompanya en Vicent Borràs. Hola, Vicent.

Vicent Borràs: Hola.

OV: En Vicent és professor del Departament de Sociologia i investigador del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball de la UAB. Diversitat és diferència, discrepància, heterogeneïtat, pluralitat, riquesa, varietat, contrast, antítesi... i podria seguir una estona encara. Fins a quin punt és imprescindible que la diversitat estigui present quan es fa recerca?

VB: Si pensem en el principi dels coneixements o del mètode científic, sempre s’ha intentat trobar regularitats, i per trobar regularitats sempre tendim a simplificar una mica la realitat i a aglutinar coses que són molt similars. Ara bé, a partir dels anys setanta, sorgeix la idea que s’ha construït un coneixement científic blanc, masculí i occidental, i comença a haver-hi un pensament crític que diu que la realitat que estudiem és molt més plural que això. Per tant, hem de construir una mateixa mirada diversa. Això fa que es trobin dos camins en el coneixement científic: d’una banda, hem d’abordar el camp o l’objecte d’estudi entenent que són complexos i que no són homogènics, i, de l’altra, com a investigadors hem de ser interdisciplinaris i hem de tenir una mirada interseccional, és a dir, hem de considerar més d’una sola característica per definir el conjunt de les persones.

OV: Tenint en compte que la sociologia estudia la societat, la diversitat és un element amb el qual vosaltres sempre treballeu. Ara pensava en societats com la de Corea del Nord. Malgrat que Kim Jong-un pretengui que siguin uniformes, també deu haver-hi diversitat, encara que estigui encoberta.

VB: Totes les societats són diverses entre elles i en si mateixes. En totes les societats hi ha homes i dones, persones LGTBIQ+, persones racialitzades, persones que tenen disfuncionalitats o hàndicaps psíquics o intel·lectuals... Diversos ho som tots.

OV: L’Institut Nacional d’Estadística elabora cada cinc anys l’Enquesta de l’ús del temps, que té com a objectiu conèixer la dimensió de la feina no remunerada, fixant-se en la distribució de responsabilitats familiars i les hores dedicades a les cures personals, els estudis, la llar i la família, activitats culturals i d’oci, aficions o activitats a l’aire lliure... Als anys vint del segle XXI, encara hi ha diferències per qüestió de gènere al nostre país?

VB: N’hi ha moltes. No diferències, perquè quan parlem de diferències el terme pot resultar una mica neutre. El problema no és la diferència, sinó la desigualtat. És a dir, partint d’una diferència, sigui física o no, construïm una desigualtat d’accés a mitjans o a serveis, en termes econòmics o, com en aquest cas, en termes de treball. Actualment, les dones fan més del doble o del triple de treball domèstic i de cura que els homes.

OV: Encara ara.

VB: Encara ara, sí.

OV: Fins i tot en les generacions joves?

VB: En les generacions joves s’ha vist un canvi en les dues darreres enquestes d’ús del temps que s’han fet. La darrera enquesta va ser de 2009-2010 i ara s’està fent la de 2024, però les dades de Catalunya encara no estan disponibles. Per tant, només podem parlar del que ha passat en les dues edicions anteriors, i el que veiem és que hi ha hagut un canvi generacional. Alguns autors diuen que s’està produint una certa convergència de gènere, i d’altres parlen d’una revolució estancada. Vol dir això que, pel que fa al treball domèstic i de cura, els homes s’estan aproximant al que tradicionalment han fet les dones, que era assumir la major part de la càrrega?

El que podem dir és que, generacionalment, hi ha hagut una disminució de la dedicació al treball domèstic per part de les dones, és a dir, han baixat els estàndards. Podríem dir que la generació de dones que en l’actualitat tenen 55 anys o més viuen en cases més netes, ordenades i endreçades que les dones que tenen 45 anys o menys. I les primeres també dediquen més temps a cuinar que les segones. Concretament, per donar dades, la dedicació al treball domèstic generacionalment ha disminuït 77 minuts al dia per part de les dones, mentre que en els homes només ha augmentat 7 minuts, i això vol dir que la desigualtat encara és molt gran. No es tracta de vasos comunicants en què el que no fa un ho fa l’altre; en realitat, el que es produeix és un canvi d’hàbits. Això ja ho sabíem: quan es va produir la revolució tecnològica, es pensava que amb els electrodomèstics disminuiria el treball domèstic, i s’ha comprovat que no. Per exemple, es pensava que amb la rentadora disminuiria el temps dedicat a tenir cura de la roba, però ara es renta més, s’ha d’estendre i plegar més roba, s’ha de posar l’assecadora... És a dir, el temps és el mateix.

OV: Ara que parlaves de revolució tecnològica, hi ha punts d’inflexió que siguin l’origen d’un canvi de tendència, com ara la fi de la dictadura, la incorporació de la dona a la feina...?

VB: El canvi ve de més enrere. El canvi més fort que es va produir en l’àmbit domèstic va ser quan van arribar l’aigua corrent i el gas als habitatges. Aquest va ser el canvi real, perquè el que suposava més treball domèstic era carrejar aigua. L’arribada de l’aigua comporta que la poguessin fer servir per cuinar aliments, rentar-se... I l’aigua també elimina residus: hi ha tota una part del treball domèstic que és l’eliminació de residus, i requeria molt de temps. També va ser important el foc, que era el que donava energia.

Aquests van ser els canvis realment revolucionaris, no el de les tecnologies. El canvi de les tecnologies el que va fer és crear la dona com a consumidora: quan va haver-hi la revolució industrial, es van produir molts productes en poc temps, però necessitaven gent que els comprés, i la gent no comprava perquè sí, sinó que havia de trobar un ús al producte. Per exemple, les primeres publicitats de l’olla de pressió, a principis de segle, es dirigien a la classe dominant que tenia criades, i deien: «Perquè la dona moderna estalvia temps». Si ella no guisava! Però ho havien de vendre a algú, i era a aquesta dona, que era l’única que podia comprar-ho. Així doncs, es va construir aquesta idea de la mestressa de casa per adjudicar a les dones totes aquestes responsabilitats i el consum associat. En altres països això ho van fer les revistes femenines, però a Espanya, que hi vam arribar més tard per la Guerra Civil i va ser a partir dels anys seixanta que vam tenir el boom consumista, va ser la Sección Femenina qui va crear en la postguerra aquesta figura de la mestressa de casa, i eren les més netes de tot Europa. Per això les dones que van immigrar a França es dedicaven a això. De fet, aquí a una dona de la neteja li deien «una filipina», i a França deien que era «una Conchita».

OV: Perquè eren espanyoles i ho feien molt bé ja que tenien molta pràctica per haver-hi dedicat moltes hores. Es coneixen els factors determinants perquè el gènere deixi d’influir en aquest compromís de fer-se càrrec de les tasques de la llar?

VB: Abans has apuntat la idea de la incorporació al món laboral. Les dones no s’incorporen al mercat laboral, sinó que sempre hi han estat presents. Les que s’hi incorporen són les burgeses, però les dones de classe treballadora hi han estat presents des de sempre. Hi ha molta evidència científica sobre això. Podríem citar Mary Nash; Paloma Candela, que va fer un treball sobre les cigarreres a Madrid; Cristina Borderías, que ha tractat les dones en la industrialització a Catalunya i en el tèxtil... Les dones treballadores hi han estat presents sempre, perquè la classe treballadora tenia nivells d’ingressos molt minsos.

OV: Tothom havia de treballar.

VB: I es construeix la dona com un objecte de representació social. La dona és una consumidora vicària, es converteix en un element de l’estatus del marit. Per aquest motiu, si el marit puja de categoria sociolaboral, ha de treure la seva dona del mercat laboral; en cas contrari, semblaria que és un home que no té el poder o el prestigi necessaris per mantenir-la. Per tant, que una dona treballi és un desprestigi per a l’home, i per això les dones burgeses es dediquen a la casa. I són aquestes dones les que tenen filles a qui diuen: «Tu no facis com jo, no siguis una mantinguda, has de ser una dona lliure...», i les filles d’aquestes dones són les que entren al mercat laboral i acaben col·locant-se en millors posicions que les filles de classe treballadora. Són elles les que acaben construint el discurs de la incorporació de la dona al mercat de treball.

OV: Com s’explica la corresponsabilitat en parelles homosexuals?

VB: En parelles homosexuals el gènere no opera. El gènere no és una qüestió biològica, sinó una construcció social. Ja ho va dir Simone de Beauvoir: «No es neix dona, s’arriba a ser-ho». En el procés de socialització, a les dones se les educa perquè es facin responsables de la casa, els fills i el marit. I als homes perquè siguin els principals mantenidors de la llar. Si un home no té feina, la seva masculinitat es veu qüestionada. Si una dona no té fills, no té una llar o no forma una família, la seva feminitat es veu qüestionada. El que passa en les parelles homosexuals és que arriben dues persones que estan socialitzades de la mateixa manera i, per tant, no hi ha una lluita o un repartiment de rols en funció del gènere. El que operen són altres característiques, com ara qui plega abans de la feina. I un dels dos no se sent mai qüestionat perquè falla el seu patró de masculinitat o feminitat.

OV: Aquests patrons estan canviant? És un procés lent?

VB: Han canviat algunes coses i d’altres no. Ha canviat la incorporació dels homes al treball de cura: ara tenim homes que dediquen més temps als fills que el temps que els seus pares els van dedicar a ells. Ara bé, alhora ha augmentat el temps de dedicació de les dones. Per tant, no és que anem cap a una disminució de la desigualtat, sinó que mai en la història de la humanitat s’ha dedicat tant de temps a la cura dels infants com ara. I la percepció que tenen les dones és que encara en dediquen poc, perquè es comparen amb un model de mare abnegada, omnipresent tot el dia, i sempre pensen que no arribaran a l’estàndard. D’altra banda, tenim uns hiperpares supersatisfets perquè es comparen amb el que els seus pares van fer amb ells i pensen que són la repera, que han fet més que ningú. Ens trobem aquesta paradoxa: els homes tenen un estàndard molt baix, i les dones hi dediquen més temps però tenen la sensació que n’hi dediquen menys.

OV: Si busquem «bretxa salarial» a Google, veiem que el gènere torna a influir en la realitat del treball remunerat fora de la llar. A Espanya, el 2025, les dones cobren de mitjana un 19,6 % menys que els homes. Aquesta diferència salarial d’uns 5.000 euros l’any repercuteix en les pensions i potencia el risc de pobresa. A Espanya hi ha el Reial decret 302/2020, de 13 d’octubre, d’igualtat retributiva entre dones i homes, que té l’objectiu de garantir la igualtat retributiva i la transparència salarial. És imprescindible que la legislació advoqui per aquesta igualtat? Si això no passa, com a societat no ens transformarem?

VB: Quan parlem de bretxa salarial, hi conflueixen diversos fenòmens. La gent a vegades pensa que hi ha aquesta bretxa perquè les dones cobren menys per la mateixa feina i dedicant-hi el mateix temps, però aquí s’amaguen diverses coses. En realitat, les dones cobren menys que els homes perquè fan feines que estan pitjor pagades i perquè el temps de dedicació al treball remunerat és menor. Això és així perquè moltes dones han de fer altres feines i perquè hi ha una certa permissivitat social perquè les dones treballin menys. No tenen tanta pressió.

Per això, quan es crea un lloc de treball a temps parcial, generalment es pensa en una dona. Per donar una dada de Catalunya: actualment, el 48 % de les dones que estan ocupades a Catalunya cobren menys que el salari mínim interprofessional. Això no vol dir que s’incompleixi la llei, sinó que el que passa és que aquestes dones treballen menys hores. Aquí ja tens una part de l’explicació d’aquesta dificultat. I cal tenir en compte que estem en una època de creació d’ocupació, no de destrucció d’ocupació, perquè si fos així això seria molt pitjor encara. Un altre exemple és la universitat, amb professorat que són funcionaris o que són contractats per la Generalitat com a laborals fixos. En principi, per la mateixa categoria tots tenen el mateix salari, però existeixen plusos. És a dir, un professor d’universitat pot ser secretari o director de departament, vicedegà...

OV: I aquests extres els assumeixen més homes que dones.

VB: Efectivament. Només per posar un exemple: quan arriba aquell moment de la vida en el qual la gent comença a tenir fills, vaig veure companys de la mateixa generació que jo amb una dedicació estàndard a la universitat que, a partir de tenir fills, van decidir que venien més a la universitat perquè deien que a casa seva no s’hi podia estar, que hi havia la sogra i tothom. Llavors van començar a assumir càrrecs, perquè pensaven: «Ja que soc a la universitat tot el dia i m’hi passo hores, aprofito per apuntar-me a qualsevol càrrec». Això en les dones acostuma a ser al revés: les dones que acaben de tenir una criatura el que volen és plegar aviat perquè tenen altres responsabilitats i feines a casa.

OV: Vicent Borràs, professor del Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, moltes gràcies per haver pujat al Vagó de la Ciència.

VB: Gràcies a vosaltres.

OV: I tu, si vols saber-ne més, escolta un altre capítol.

El Vagó de la Ciència, un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona amb la col·laboració de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.