Educació inclusiva

Vagó de la Ciència

Olga Vallejo: Això és el Vagó de la Ciència, el projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona dedicat a la divulgació científica. Aquesta tercera edició se centra en la diversitat. En aquest capítol parlem d’educació inclusiva, i per fer-ho ens acompanya l’Ester Miquel Bertran. Hola, Ester, benvinguda.

Ester Miquel: Hola.

OV: L’Ester és professora del Departament de Psicologia Bàsica, Evolutiva i de l’Educació i investigadora del Centre d’Estudis i Recerca per a una Societat Inclusiva de la UAB. Explica’ns: què vol dir que una societat sigui inclusiva?

EM: Es refereix a una societat on tothom té cabuda. Independentment de les característiques de cada persona, tothom pot desenvolupar-se, pot avançar, pot aprendre, pot viure...

OV: Això és un món ideal. A la realitat estem gaire allunyats?

EM: Estem una mica allunyats. Malauradament, encara hi ha situacions de discriminació, no tothom és considerat igual... Totes les persones som diferents, això és molt obvi, però que siguem diferents forma part de l’espècie humana, i aquesta diversitat també forma part d’altres espècies. Ara bé, diríem que no totes les diferències o no totes les tipologies de diversitat són vistes de la mateixa manera. Quan alguna d’aquestes característiques és vista negativament és quan es creen els estereotips i les discriminacions. I, com dèiem, malauradament, encara hi són.

OV: Governança en Educació Inclusiva és el títol d’un dels projectes del Centre d’Estudis i Recerca per a una Societat Inclusiva. Explica’ns: què implica que l’educació sigui inclusiva? Deu anar molt lligat amb aquesta societat inclusiva, però en l’àmbit de l’educació.

EM: Exacte. Amb aquest projecte ens hem centrat més en el context educatiu escolar. En aquest projecte, que vam acabar just a inicis d’aquest any 2025, hi hem participat juntament amb universitats d’Alemanya, d’Itàlia i d’Àustria i també amb el que seria el Departament d’Educació de cadascuna d’aquestes zones o la part administrativa responsable de fer possible que l’escola sigui més o menys inclusiva. Per tant, nosaltres hi vam participar amb el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. La idea del projecte era conèixer, analitzar i veure com podríem aprendre els uns dels altres. Per exemple, agafar alguna experiència inspiradora que hagin aplicat en algun altre lloc en relació amb el que anomenem governança, que són els diferents graus de coordinació entre els diversos estaments responsables que hi hagi aquesta educació escolar inclusiva.

OV: I si féssim una foto fixa de la situació actual de l’educació al nostre país, quines conclusions n’extrauríeu?

EM: Estem força contents perquè hem vist que realment a Catalunya tenim molt potencial. Hi ha aspectes de millora, com sempre, i també en podem parlar, però actualment tenim un decret d’octubre de 2017 que descriu com ha de ser un sistema educatiu inclusiu. Per tant, des del punt de vista legislatiu i del que el Govern pot fer, això ja està escrit, i és molt positiu perquè va en la línia del que dèiem abans, amb aquesta definició d’inclusió que té en compte tot l’alumnat de les escoles, independentment de les seves característiques. Es tracta de trobar mesures, recursos i suports que permetin a cada infant avançar, aprendre i desenvolupar-se a partir del que ell o ella és. És a dir, veure com ha de canviar el context escolar per fer-ho. Per tant, d’entrada ja tenim un decret, cosa que ajuda.

OV: I si ja tenim aquest marc legislatiu, que, com dius, és un molt bon punt de partida, què cal per poder avançar perquè aquesta educació inclusiva sigui una realitat al cent per cent?

EM: Cal que es desplegui. Cal que allò que diu el marc legislatiu es vagi fent progressivament. Encara ens trobem amb algunes barreres que podríem dir que són actitudinals. És a dir, tothom que té responsabilitats en l’educació (mestres i professorat de l’escola, famílies, agents que ajuden el professorat a desenvolupar les seves tasques o en els aspectes més governamentals) cal que realment creguin que això ha de ser així. Per tant, s’ha d’aconseguir que hi hagi una actitud positiva envers la diversitat i pensar que és l’entorn el que s’ha d’ajustar a les necessitats de les persones, i no intentar que siguin les persones les que es transformin.

OV: Ara donem per fet que tenim el marc legislatiu i tenim la sensibilitat. Quin és el pas següent? Calen recursos econòmics, personals…?

EM: Sí. Si ho preguntéssim a la comunitat educativa, dirien que sí que els calen més recursos, això és veritat. També cal organitzar els recursos que ja existeixen, saber optimitzar-los al màxim. Una idea bàsica que hem vist en el projecte i que coneixem també a escala internacional, amb evidències, és que cal treballar en xarxa, de manera col·laborativa. No és possible que un únic mestre, sempre amb el seu grup d’estudiants, pugui fer que tots aprenguin. Ni una única escola, si no té en compte les interaccions amb altres centres o amb altres serveis externs a les escoles. Per tant, aquesta idea d’aprendre a treballar col·laborativament i amb el suport d’altres institucions, eines i persones és molt important. I s’està fent, però cal fer-ho més.

OV: I ets optimista? Vull dir, tenim aquesta base, que és molt important, però si es triga molt en el desplegament o si no hi ha prou recursos... Cal res més?

EM: Aquí podríem entrar en temes de finançament i tot això, però des del punt de vista del que nosaltres trobem a la recerca i les evidències que tenim gràcies a la recerca, a part d’aquests aspectes que hem anat dient, podríem dir que estem en el camí correcte, perquè cada vegada en som més conscients. Això no vol dir que no ens trobem barreres. De fet, aquest concepte de barreres és molt d’escola inclusiva o d’educació inclusiva en general, perquè diem que cal identificar les barreres que hi ha per poder-les superar, i per superar aquestes barreres cal desplegar recursos o optimitzar al màxim els recursos que tenim. Un dels recursos que tenim i que a vegades és el menys utilitzat són els mateixos estudiants: el suport entre ells i el treball cooperatiu a l’aula entre iguals també és una de les eines potents i l’hauríem de desenvolupar més. Però per fer tot això cal que el professorat ho sàpiga; cal que sàpiga, a partir de les evidències que tenim de la recerca, quines pràctiques educatives poden ser més efectives i quines menys. Per tant, la formació i el fet de traspassar aquestes informacions al professorat són molt importants.

OV: Teniu identificades les barreres més habituals?

EM: Les barreres més habituals van des de les barreres actitudinals que hem comentat abans fins a la manca de recursos, en el sentit que sempre podríem desplegar-ne més. És veritat que en algunes zones i situacions fan falta més recursos que en d’altres, i aquesta distribució fa que en alguns llocs realment hi hagi una manca de recursos. També hi ha el tema de la formació i, sobretot, el fet de basar-se en evidències, en allò que sabem que funciona. Moltes vegades la barrera que trobem és que la gent va fent allò que ha fet tota la vida, i potser ara tenim noves dades que mostren que caldria canviar certes coses. També hi ha la qüestió de l’organització en el nostre entorn. Això també passa a Alemanya i a Àustria, però no a Itàlia. En els primers dos països hi ha dos sistemes paral·lels: el de l’escola especial i el de l’escola ordinària, tots dos molt potents. La idea, i això també ho diu el decret, és anar transformant aquests centres d’educació especial, que estan molt especialitzats i tenen professionals molt ben preparats i eines, i anar traspassant a l’escola ordinària tot aquest coneixement que tenen. Per exemple, a Itàlia ja fa molts anys que hi ha un únic sistema, des dels anys setanta. Ara l’objectiu és anar-nos movent cap aquí.

OV: Els professionals de l’educació és evident que teniu aquesta sensibilitat per l’escola inclusiva. Diries que la societat està prou conscienciada sobre la importància i la necessitat que l’educació sigui inclusiva?

EM: Segurament no. Al món veiem que hi ha situacions en què aquestes diferències entre les persones (diferències culturals, lingüístiques o de capacitats) no tothom les veu com una cosa positiva. De nou, aquí ens fa falta tenir evidències, que podem trobar gràcies a la recerca. Sabem que a les aules i les escoles on els infants estan tots barrejats, independentment de quines són les seves característiques, creixen més sensibilitzats envers el fet que hi ha companys que són diferents i que ells també ho són, i es valora positivament. Per tant, a la societat també li calen aquestes experiències positives i trencar mites sobre alguns tipus de població i algunes característiques de les persones, per veure que realment tots hi podem fer una aportació positiva; en sentits diferents, però ho podem fer.

OV: Teniu evidències sobre la possible influència de l’auge de l’extrema dreta a Europa? Dificulta o facilita d’alguna manera aquest procés de transformació educatiu cap a una educació inclusiva?

EM: Definitivament, moltes de les idees que aquests grups comenten no són precisament d’anar cap a una societat diversa, sinó que hi ha uns col·lectius que estan perseguits o que es veuen com a negatius. Per exemple, al llarg d’aquest projecte va coincidir el canvi de govern a Itàlia, i les companyes italianes tant de la universitat com de l’administració educativa ens explicaven indicacions que els estaven arribant. Com deia abans, des dels anys setanta hi ha una única tipologia d’escola, on tots els infants i joves van a la mateixa escola, i ara els estaven arribant idees o ordres de treure de l’escola alguns infants per característiques de la seva discapacitat o per dificultats seves. És a dir, separar les persones diferents. De moment no està passant, però sí que estan rebent algunes idees en aquesta línia, i pensem que això és perillós.

OV: Hi ha algun sistema educatiu europeu que sigui un model a seguir d’educació inclusiva, allò que tothom anhela?

EM: Itàlia ho era, però ara està així... També tenim Portugal, que és un país on s’ha treballat molt per aquestes diferències, per fer que es pugui avançar i per posar-hi els recursos i suports per aconseguir-ho. No tenim un model concret per dir «Ara fem tots el mateix que en aquest país». Per exemple, anys enrere es parlava de Finlàndia, perquè treu les millors notes... Però cada lloc té les seves característiques i el seu context. Jo diria que nosaltres tenim una bona base i el que ens falta és anar-ho desplegant i, sobretot, anar aportant evidències de les pràctiques que ja estem implementant i que cal fer més, de les pràctiques que s’estan fent que no són tan adients, i de les pràctiques que ens podrien ajudar a avançar.

OV: Ester Miquel Bertran, professora i investigadora del Centre d’Estudis i Recerca per a una Societat Inclusiva de la UAB, moltes gràcies per haver pujat al Vagó de la Ciència.

EM: Moltes gràcies a vosaltres, un plaer.

OV: I tu, si vols saber-ne més, escolta un altre capítol.

El Vagó de la Ciència, un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona amb la col·laboració de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.