Educació artística per a la inclusió

Olga Vallejo: Això és el Vagó de la Ciència, el projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona dedicat a la divulgació científica. Aquesta tercera edició se centra en la diversitat, i en aquest capítol parlarem de l’educació artística per a la inclusió. Per fer-ho, ens acompanya en Josep Maria Sanahuja Gavaldà. Hola, Josep Maria.

Josep Maria Sanahuja: Hola, com anem?

OV: En Josep Maria és professor del Departament de Pedagogia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, director del Centre d’Estudis i Recerca per a una Societat Inclusiva (CERSIN) i coinvestigador principal del projecte INARTdis. També ens acompanya la Mar Morón. Hola, Mar, benvinguda.

Mar Morón: Hola.

OV: La Mar és professora de l’Àrea de Didàctica de l’Expressió Plàstica de la Universitat Autònoma de Barcelona, coordinadora pel Benestar de l’Alumnat d’Infantil i Primària i coinvestigadora principal del projecte INARTdis. Per tant, entre vosaltres ja us coneixeu. Tots dos formeu part d’INARTdis, un projecte europeu que té l’objectiu de fomentar la inclusió social per a tothom a través de l’educació artística. Quines en són les persones destinatàries? Són col·lectius concrets o està pensat per a tota mena de públic, Mar?

MM: En principi, és per a tot tipus de públic. L’objectiu del nostre projecte és poder treballar conjuntament amb persones amb discapacitat i sense.

OV: I expliqueu-me: per què l’educació artística? Quin és el potencial de l’educació artística a l’hora de fomentar la inclusió social?

MM: Nosaltres hem estat treballant amb institucions artístiques de la ciutat de Barcelona i amb diferents llenguatges artístics: el teatre i les arts escèniques, la dansa (al Mercat de les Flors) i també les arts visuals (en museus com el MNAC i Can Framis). És a dir, hem treballat amb tots els llenguatges artístics, i el que hem aconseguit és portar els espais de creació artística a dins del museu. Els espais de creació artística són espais on les persones es poden expressar d’una manera lliure i on tothom pot ser únic. Cada persona s’hi expressa des d’ella mateixa, amb les seves capacitats, amb les seves discapacitats, amb la seva personalitat. Són espais de llibertat, amb seguretat. I és el que hem intentat portar als museus.

OV: Les propostes d’INARTdis són un suport per a estudiants amb discapacitat. Com dèieu, tothom hi pot participar, però en el cas dels estudiants amb discapacitat aquestes propostes permeten que desenvolupin les seves creacions artístiques amb l’objectiu de promoure’n el comportament autònom en un context inclusiu. Quan i per què neix el projecte? Com vau decidir que aquest poder transformador de l’art i la cultura seria una bona eina per a la inclusió?

MM: Havíem fet uns projectes al MNAC només per a persones amb discapacitat. Els museus a vegades s’han oblidat d’una part de l’art que és molt important: els processos. Quan vas a un museu veus els resultats i no els processos. Per això, vam fer uns projectes amb persones amb discapacitat per treballar el procés de creació dins del museu i, des del CERSIN, vam valorar que estaven bé però que haurien de ser més inclusius. Llavors, vam crear el projecte INARTdis com un repte: incloure grups diversos, grups de persones amb discapacitat i sense, per treballar tots junts.

OV: Un repte, però... i el resultat?

JMS: Jo diria que el resultat ha estat excel·lent i, a més a més, des de diferents vessants. El vessant més important per a nosaltres és el de les persones que hi van participar. Com ha comentat abans la professora Mar Morón, es treballava sobretot amb persones amb discapacitat, però també sense discapacitat, perquè el que nosaltres volíem era un context totalment inclusiu. Això per a les persones participants va ser un repte, i pensem que també una oportunitat per millorar el seu desenvolupament, i no només el de les persones amb discapacitat, sinó el de tothom. Perquè és precisament aquesta relació dialèctica que es crea dins d’un espai d’educació artística, un espai artístic, el que ajuda molt que cada persona pugui expressar-se de la manera que cregui convenient. Tot hi és respectat, res hi és jutjat, i això ajuda en aquest creixement. Aquest seria un vessant, però també hi ha un altre vessant molt interessant: el dels professionals. D’una banda, els mestres d’educació infantil, primària i secundària que van participar en el projecte, i, de l’altra, tots els professionals de les diferents institucions artístiques: els professionals del MNAC, del Mercat de les Flors, etc., que també van arribar a veure les possibilitats que dona treballar amb persones amb discapacitat i sense en un context inclusiu.

OV: Això és el que us volia preguntar: com reben la invitació les institucions, els equipaments culturals, quan els feu la proposta? Vosaltres ja teníeu clar que era un repte i suposo que a ells encara els deu fer més impressió, perquè no estan vinculats al món de l’educació.

MM: A cada institució artística hi ha un departament d’educació (és una cosa que a vegades els usuaris no sabem): hi ha un departament d’educació al TNC, a Can Framis, al Mercat de les Flors... Aquestes persones són professionals del món de l’educació i el seu objectiu és fomentar l’educació des dels seus llenguatges artístics. Quan vam començar l’INARTdis, vam posar-nos en contacte amb totes les institucions artístiques de Barcelona (també amb el Liceu, el MACBA...) i n’hi va haver que ens van dir que sí i n’hi va haver que no podien, però no perquè no els interessés, sinó perquè tenien altres projectes. D’altra banda, també vam buscar una diversitat de públic, en principi amb discapacitat i sense: vam treballar amb adolescents, amb infants de quart de primària, amb un grup d’infants amb trastorn de l’espectre autista (TEA), amb un grup de la Fundació Aspace (de persones amb paràlisi cerebral)... O sigui, que hi havia diversitat de tota mena. Per això et deia que va ser un repte.

OV: També parlàveu de la diversitat de les disciplines. Hi ha alguna d’aquestes disciplines artístiques que hagi funcionat millor que una altra? O això depenia del grup?

MM: Jo crec que han funcionat totes, perquè al final són llenguatges que tenim incorporats. Tothom s’expressa amb el cos, tothom es pot expressar perquè escrivim, perquè pintem… Van funcionar tots molt bé. Vam fer tàndems i vam fer tres projectes. Uns treballaven amb arts visuals i uns altres amb arts escèniques, i es van donar diferents casuístiques. En referència al que el Josep Maria deia ara sobre què aporten aquests grups diversos, que a vegades pensem que són per a les persones amb discapacitat, ens hem adonat que hi han après més les persones sense discapacitat. Perquè quan parlem d’inclusió sempre diem que les persones hem de tenir una predisposició o una sensibilitat (n’hem parlat molt al CERSIN, que ens dediquem a aquest tema). És una sensibilitat que crees quan estàs amb aquestes persones diverses. Si estàs sempre en un entorn d’uniformitat, no generes aquesta sensibilitat cap a la diversitat. I pensem que tots aquests nens i nenes i adolescents, en principi sense discapacitat, que hi han participat quan tinguin una professió no oblidaran les persones que tenen, a vegades, algunes necessitats. Perquè ja no parlem de nens amb TEA sinó de la Maria, que té TEA, o del Josep Lluís, que té paràlisi cerebral, i aleshores es crea una sensibilitat cap a la diversitat que no s’aconsegueix només amb la paraula.

JMS: En el cas al qual es refereix la Mar, aquests projectes van sortir dels mateixos participants, és a dir, van ser les persones amb discapacitat i sense les que els van crear.

OV: Ha estat un procés de creació conjunt.

JMS: Exacte. I això resulta molt interessant, molt enriquidor, no sols per als infants i adolescents, sinó també per als professionals, perquè van dir: «Ostres, no sabíem que podríem fer aquest projecte en el nostre context!», que pot ser el MNAC, el TNC o Can Framis, per exemple.

OV: Estem parlant d’INARTdis, aquest projecte europeu que té l’objectiu de fomentar la inclusió social per a tothom a través de l’educació artística. Expliqueu-me què ha passat abans i després. Ja heu donat pistes de com es van transformant les mirades, però aquest objectiu de fomentar l’autonomia com l’heu aconseguit? Ara que ja ha acabat el projecte, després de tres cursos, quines diríeu molt resumidament que en són les conclusions i què ha aportat als participants?

MM: Hem aconseguit sensibilitzar-nos i veure que la diversitat és enriquidora. A vegades sí que diem: «Si és un grup divers, és més bo», però ara ho hem comprovat. Ens han passat moltes coses emocionants. Sovint pensem en la discapacitat d’aquestes persones, però tenen moltes capacitats, i n’hem d’aprendre molt. S’ha generat un intercanvi molt ric.

OV: És tan reconfortant com sembla?

MM: Sí, és molt reconfortant. A vegades dic que els espais de creació artística són espais de vida. Per exemple, al Museu del Disseny vam muntar un taller amb roba vella per construir models de roba, i va ser molt reconfortant perquè, en relació amb el que deies de l’autonomia, ells havien de triar: agafo això o agafo allò altre? Era com a la vida, que has d’estar decidint què vols fer, què no vols fer, veure quines conseqüències hi haurà i quines no. Per exemple, si agafo la roba verda i l’ajunto, no la puc cosir... És a dir, és un espai de creació on estàs decidint tota l’estona, prenent decisions i veient si funcionen o si no funcionen, com en la vida. Per això dèiem que amb aquests espais diversos de creació artística el que es tractava era de fer un assaig de vida.

JMS: A més a més, jo hi afegiria que les persones participants han après llenguatges artístics. Recordo un nano amb TEA que va comentar: «He après a moure’m», és a dir, a millorar l’expressió corporal. En canvi, potser un altre alumne de l’aula destacaria el fet de compartir amb tota aquesta gent, que no coneixia. En aquest sentit, nosaltres vam haver de portar a terme un procés perquè es coneguessin entre ells, perquè hi hagués algun tipus de relació, ja que eren centres i participants diferents. I això s’ha aconseguit i per a ells ha estat molt ric. D’altra banda, jo penso que han après en aquest vessant que comentava ara la Mar, d’un espai de vida, és a dir: relacionem-nos, aprenguem els uns dels altres sense jutjar-nos, anant més enllà del que poden ser unes matemàtiques o unes llengües (amb tot el respecte). I jo aquí, si em permets, faria un apunt: estem parlant del que han après els participants, però jo també parlaria del que han après els professionals. Això també ho vam preguntar.

OV: I què han après?

JMS: Han après com modular millor les estratègies educatives a l’hora de treballar amb persones diverses, amb discapacitat i sense. I sobretot han après a detectar les barreres i les oportunitats que les seves pròpies institucions i que ells com a professionals tenen davant d’aquesta situació. I, a més a més d’aquests professionals, jo també diria que n’he après jo. Vinc del món de l’educació inclusiva, no pas de l’art. El fet d’apropar-me a l’art i de compartir amb la Mar tot aquest aprenentatge durant aquests tres anys m’ha ajudat molt a veure les possibilitats que tenim com a éssers humans de millorar les nostres condicions humanes.

OV: INARTdis ja ha finalitzat. És evident que n’esteu satisfets, un cop fet el balanç. El projecte en què ara esteu treballant es diu FRIDA. En què consisteix?

JMS: Com que el CERSIN es dedica a tot el tema de la inclusió, vam decidir aprofundir-hi una mica més, i en aquest nou projecte, FRIDA, el que volem és treballar amb nenes i dones amb discapacitat que venen sobretot de cultures minoritzades. És a dir, són nenes i dones que han patit, i la interseccionalitat és fonamental: pateixen discriminació pel fet de tenir una discapacitat, pel fet de ser dones i pel fet de sentir-se culturalment minoritzades. La idea és intentar promoure la seva agència i, a més a més, en tres àmbits: volem analitzar l’àmbit educatiu, és a dir, totes les trajectòries de la vida educativa que han tingut aquestes persones, i també l’àmbit laboral i, sobretot, el familiar, perquè ens interessa saber què passa amb les dones amb discapacitat quan van a l’hospital per ser mares o quan volen tenir fills, tenir una llar, poder-se desenvolupar com qualsevol ser humà...

OV: Espero que puguem tornar a parlar un cop hagi finalitzat el projecte FRIDA i que vagi molt bé. Josep Maria Sanahuja Gavaldà i Mar Morón, professors de la Facultat de Ciències de l’Educació i membres del projecte INARTdis de la UAB, moltes gràcies per haver pujat al Vagó de la Ciència.

MM i JMS: Moltes gràcies a vosaltres.

OV: I tu, si vols saber-ne més, escolta un altre capítol.

El Vagó de la Ciència, un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb la col·laboració de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.