Comunicació clara i accessible

Olga Vallejo: Això és el Vagó de la Ciència, el projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona dedicat a la divulgació científica. Aquesta tercera edició se centra en la diversitat i, en aquest capítol, parlarem de comunicació clara i accessible. Per fer-ho, ens acompanya l’Anna Matamala. Hola, Anna.

Anna Matamala: Hola.

OV: L’Anna és catedràtica, professora del Departament de Traducció i d’Interpretació i d’Estudis de l’Àsia Oriental, directora de la xarxa AccessCat i investigadora del grup de recerca TransMedia Catalonia de la UAB. Què és i què implica l’accessibilitat a la informació i la comunicació?

AM: Segurament si parlo amb qualsevol de vosaltres de l’accessibilitat, el primer que us vindrà al cap és una rampa, és a dir, l’accessibilitat física. Però no és només això. En l’accessibilitat hi ha aquesta part física, però també hi ha una part d’accessibilitat a la informació i a la comunicació, als serveis electrònics, als serveis d’emergència, als mitjans audiovisuals... I això és el que anomenem accessibilitat a la informació i a la comunicació, accessibilitat comunicativa o, fins i tot, comunicació accessible.

OV: Aleshores, aquesta comunicació accessible és la que pot arribar a tothom?

AM: Aquesta és la intenció. És a dir, el que volem és que la comunicació, sigui en el mitjà o en el canal que sigui, arribi a tothom.

OV: Un dels projectes del grup de recerca TransMedia Catalonia és l’ENACT, (sigles en anglès per a «notícies fàcils d’entendre per a la transformació col·laborativa»), que va arrencar a finals de 2024. L’objectiu del projecte és desenvolupar eines per superar barreres lingüístiques, culturals i socials, i oferir uns mitjans més accessibles. Això, a la pràctica, què suposa?

AM: ENACT és un projecte liderat per la televisió eslovena. La Universitat Autònoma hi participa, però al projecte hi participen sobretot broadcasters, és a dir, radiodifusors: tenim l’ORF, que és d’Àustria, la ràdio de Letònia i també 3Cat. El que ens estem plantejant és investigar i compartir bones pràctiques sobre el que anomenem notícies entenedores. Volem veure com es fan en diversos llocs, i com es podrien aplicar. Per notícies entenedores entenem, de manera molt breu, tot un paraigua de modalitats: des de notícies amb un llenguatge fàcil (el que tradicionalment era la lectura fàcil), adreçat sobretot a persones amb dificultats de lectura o de comprensió, fins a modalitats simplificades, però potser no tan fàcils, com podria ser un llenguatge planer. El que ens interessa és tot aquest paraigua, i investigar les notícies entenedores.

OV: I com és que ho feu amb ràdios? És casualitat? O és que arreu passa que la ràdio és el mitjà que sobreviu a tot el que se li va posant al davant?

AM: No. El motiu pel qual ho fem amb una ràdio (tot i que també ho fem amb televisions, com en el cas de 3Cat i de la radiotelevisió eslovena) és perquè volem treballar amb diversos mitjans, és a dir, volem treballar amb ràdio, amb televisió, amb web. I sobretot perquè la ràdio letona té experiència en aquest àmbit.

OV: Es pot elaborar una mena de retrat robot dels perfils que solen trobar-se aquestes barreres lingüístiques, culturals i socials?

AM: Fer un retrat robot és una mica difícil. Però jo crec que unes modalitats entenedores poden servir per a un ventall molt ampli de persones. Podem pensar en persones amb discapacitat intel·lectual, en persones amb discapacitat cognitiva, en persones amb dislèxia o dificultats de lectura o de comprensió... Però també podem pensar en persones que estan aprenent un idioma (ja siguin migrants o refugiats o estudiants que venen de fora i que tot just comencen a aprendre el català), en persones grans... I a mi m’agrada dir que poden servir per a qualsevol persona, perquè sempre hi ha moments en què preferim un contingut o un producte més fàcil de comprendre, més comprensible, més entenedor.

OV: Quan dius «qualsevol persona» vols dir (llevat d’aquests casos de persones migrades que estan en un espai on es parla un idioma que no és el seu habitual) que les barreres habituals que trobem a Eslovènia podrien ser les mateixes que trobem aquí a Catalunya?

AM: Sí, jo crec que sí. I quan dic que qualsevol persona pot beneficiar-se de continguts entenedors realment vull dir qualsevol persona. Ara ho trasllado a un altre àmbit: quan anem a un museu, potser ja ens va bé tenir l’audioguia estàndard, però potser no volem tanta informació, tanta densitat, i preferim explicacions més fàcils, més comprensibles. Per això dic que aquests continguts fàcils, aquests continguts entenedors, són per a tothom.

OV: Les estratègies que es puguin dur a terme per superar aquestes barreres són polivalents? És a dir, serveixen per als diferents canals de comunicació que pot tenir un mitjà? Per exemple, en el cas de 3Cat, per a la televisió, la ràdio, el web, les xarxes socials...

AM: Crec que cada mitjà, sigui el web, la ràdio o la televisió, té un llenguatge diferent. I precisament és una de les qüestions que volem analitzar: com apliquem el llenguatge entenedor en un entorn o en un altre. Un dels temes que estem investigant, per exemple, és si tot allò que apliquem a un text escrit ho podem aplicar quan el convertim en una ràdio fàcil, és a dir, volem descobrir què és el que serveix i què és el que no. I de moment encara no tenim gaires respostes.

OV: I per què?

AM: Doncs perquè ens falta més investigació, que és el que estem intentant fer.

OV: Perquè tot just vau començar a finals del 2024, oi?

AM: Exacte.

OV: Quines són les pautes més bàsiques per aplicar un llenguatge entenedor als mitjans de comunicació?

AM: Hi ha diverses normes ISO sobre com fer un text fàcil de comprendre i, bàsicament, jo diria que hi ha diversos blocs. D’una banda, hi ha tot el que seria el tema de la llengua: hem d’utilitzar un vocabulari més habitual, i no fer servir tecnicismes o, si més no, explicar-los; hem de fer servir una gramàtica planera; hem d’evitar l’ús d’abreviatures, que a vegades són freqüents, i evitar aquestes frases interminables que no s’entenen. A banda del bloc de llengua, tindríem un bloc més d’estructura i de disseny: com col·loquem la informació, on posem la informació més important, com són les línies, si posem títols de secció en textos escrits. I després tindríem un tercer bloc, que serien els elements de suport, és a dir: com fem servir les imatges per acompanyar la comprensió, com fem servir els elements gràfics, etc. Són els tres grans blocs que ara se m’acudeixen.

OV: I de manera natural és possible que ja es vagi cap a aquest llenguatge més senzill? Per exemple, ara en premsa escrita és difícil trobar un text llarguíssim, o sense subtítols; sempre hi ha destacats, apartats, recomanacions, subseccions...

AM: Sí, jo crec que molts dels principis periodístics estan a la vora del que considerem llenguatge planer, és a dir, comprensible. Però un altre tema és que vulguem fer productes o continguts encara molt més senzills, adreçats a un públic que tingui dificultats de comprensió. En aquest cas, sí que caldrà tenir més cura amb alguns d’aquests elements. Però estic d’acord que el llenguatge planer no és una invenció d’ara; fa molts i molts anys que hi estem treballant.

OV: Potser la diferència és el focus? És a dir, pensar per què hi ha aquest llenguatge?

AM: Sí, pot ser això. Ja et dic, sobretot el que veig és que no és només el llenguatge planer, sinó que també hi ha modalitats més simplificades. Per exemple, a Eslovènia estan fent continguts pensant sobretot en persones amb discapacitat cognitiva o intel·lectual, continguts més curts, molt més explicatius, que no donen per fet coneixements previs. Per tant, hi ha alguns canvis que s’han de fer respecte del que seria el periodisme habitual.

OV: Aconseguir l’accessibilitat implica la formació i la revisió de les competències dels professionals de la comunicació, que són al final els que estan generant tot aquell contingut?

AM: Sí, però jo crec que calen dues accions. D’una banda, necessitem formació per a tothom en accessibilitat: tothom hauria de tenir uns mínims coneixements d’accessibilitat. Aquest aspecte l’hem treballat amb un projecte que es diu ATHENA. D’altra banda, efectivament, necessitem formació especialitzada per als professionals de la llengua i els de la comunicació.

OV: I com es planteja el vostre projecte? Ara deies que esteu al principi de la recerca. Què és el que esteu fent i com treballeu amb la resta de socis del projecte?

AM: De manera molt resumida, el primer any de projecte bàsicament el que hem fet és una enquesta per veure quina és la situació, i estem compartint pràctiques. El segon any el que farem serà dur a terme proves amb usuaris, és a dir, portarem alguns exemples i veurem si funcionen o no, i acabarem generant un repositori amb totes aquestes bones pràctiques i aquesta informació.

OV: Amb la catedràtica Anna Matamala estem parlant de comunicació clara i accessible. Aquesta sensibilitat per crear entorns mediàtics més inclusius i accessibles és habitual?

AM: Jo crec que en alguns àmbits hem anat avançant. Si obrim el focus més enllà del que seria la comunicació clara i ens centrem en els diversos tipus d’accessibilitat, veureu que la subtitulació cada cop és més present, per exemple. Però sí que hi ha altres àmbits en els quals encara som lluny d’assolir aquests objectius. Per exemple, hi ha audiodescripció, però no tanta com voldríem; hi ha interpretació en llengua de signes, però no tanta com voldríem; hi ha llenguatges entenedors, comunicació clara, però encara ens falta molt.

OV: Millorar l’accessibilitat pot refermar el vincle entre els mitjans de comunicació i els seus usuaris i consumidors d’informació i d’entreteniment?

AM: Jo no diria que referma el vincle. Si no hi ha accessibilitat, no hi ha vincle. Si una persona cega no pot accedir als continguts visuals d’un producte audiovisual, com voleu que hi hagi vincle? Si una persona que no hi sent no té subtítols, com voleu que hi hagi vincle? Per tant, per a mi és fonamental que hi hagi serveis d’accessibilitat per poder establir aquest vincle.

OV: Aquesta exclusió del consum del producte, per exemple d’un producte audiovisual, no només implica no poder-hi accedir, sinó moltes altres coses, perquè potser és un contingut del qual tothom està parlant a la ràdio, a la feina..., i no poder-hi accedir és una manera d’anar quedant exclòs, oi?

AM: L’accessibilitat és fonamental per establir aquesta relació social. Però també és un instrument fonamental per als drets humans. Ara estàvem parlant d’un producte audiovisual, i dèiem que l’endemà de l’emissió algunes persones no podran parlar-ne amb els companys perquè no hi hauran pogut accedir. Però, i si aquesta informació és informació d’emergència, que indica que cal evacuar? Quan rebem una informació al mòbil perquè cal fer alguna acció per una emergència, és accessible? Per tant, l’accessibilitat va més enllà fins i tot dels mitjans. Abasta tot allò que té a veure amb la informació i la comunicació, i això forma part de les nostres vides, forma part de l’educació, de la salut, de la participació pública, etc.

OV: Hi ha alguna normativa europea, estatal o autonòmica que exigeixi que la comunicació sigui accessible? Per exemple, per al que deies ara mateix de les situacions d’emergència...

AM: Sí, el juny del 2025 va entrar en vigor la Llei europea d’accessibilitat. Per tant, esperem que impliqui canvis.

OV: I, més enllà dels mitjans de comunicació, els particulars també podríem tenir en compte algunes de les recomanacions per a l’accessibilitat de la comunicació i fer més accessible el que comuniquem, encara que sigui en les nostres interaccions o quan publiquem contingut a les xarxes socials?

AM: Jo crec que hi ha coses molt fàcils de fer, i per això deia que des de ben petits ens les haurien d’ensenyar. Si ets una persona jove i estàs creant un contingut per a xarxes, posa-hi subtítols, posa-hi una audiodescripció. O si fas un contingut en imatge, posa-hi un text alternatiu. Però és que, fins i tot quan crees un document, ja d’entrada fes-lo accessible. Hi ha eines per facilitar aquesta tasca. O quan fem un esdeveniment, com ara un congrés aquí a la universitat, tinguem en compte com hi arribaran les persones, com es desplaçaran, com accediran a la informació... Per tant, hi ha moltes petites coses que, sense ser experts, ja podem tenir en compte.

OV: Llavors, això implica que tinguem una mirada molt més àmplia, que ens aturem i pensem, i que tinguem aquesta capacitat de voler incloure tothom, oi?

AM: Sí. Abans he parlat del projecte ENACT, que se centra sobretot en notícies entenedores. Però la nostra mirada és molt més àmplia. La nostra mirada és l’accessibilitat per a tothom. Per tant, tinguem en compte les necessitats d’usuaris diversos i intentem respondre a aquestes necessitats tant com sigui possible.

OV: Diries que hi ha aquesta sensibilitat a la societat?, que la gent pensa a posar subtítols, audiodescripció...? Quan has esmentat l’audiodescripció, m’he adonat que no se m’ha acudit mai, quan penjo un vídeo, de posar-n’hi una.

AM: Nosaltres, al grup de recerca TransMedia Catalonia, fa 25 anys que ens dediquem a això i, a vegades, penso que potser sí que la societat ja està sensibilitzada. Però la realitat és que no, que falta moltíssima feina de conscienciació perquè tots plegats siguem conscients que, quan creem un contingut, hem de donar alternatives per a aquells que no tenen accés a la imatge, que no tenen accés a l’àudio, que no poden llegir el text, etc.

OV: Deies al principi que Eslovènia és un país amb certa tradició en aquesta sensibilitat. Hi ha algun país que sigui un referent, on faci anys que les pràctiques de comunicació clara, accessible i inclusiva siguin habituals en el dia a dia?

AM: Aquesta pregunta no te la contestaré, perquè jo crec que aquí déu-n’hi-do, és a dir, que aquí a Catalunya hem fet molt bona feina. Però sempre queda feina per fer.

OV: Per on començaries? Hi ha algun punt que creus que marcaria clarament la diferència si el comencéssim a tenir en compte?

AM: Jo crec que la conscienciació i formació des de petits seria molt important, perquè tothom ja fos conscient de la necessitat de l’accessibilitat. I hi ha coses molt fàcils: quan t’ensenyen a utilitzar un processador de textos, només que et donin un parell de pistes, ja pots fer una miqueta per millorar l’accessibilitat del document; i després, evidentment, tens els continguts més professionals d’accessibilitat, però de mica en mica.

OV: Anna Matamala, catedràtica i professora al Departament de Traducció i d’Interpretació i d’Estudis de l’Àsia Oriental, directora de la xarxa AccessCat i investigadora del grup de recerca TransMedia Catalonia de la UAB, moltes gràcies per haver pujat al Vagó de la Ciència.

AM: Gràcies a vosaltres.

OV: I tu, si vols saber-ne més, escolta un altre capítol.

El Vagó de la Ciència, un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb la col·laboració de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.