Biaix de gènere

Olga Vallejo: Això és el Vagó de la Ciència, el projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona dedicat a la divulgació científica. Aquesta tercera edició se centra en la diversitat, i en aquest capítol parlem de biaix de gènere. Per fer-ho ens acompanya en Rafael Montiel Duarte. Benvingut, Rafael.

Rafael Montiel: Hola, com va?

OV: Rafael, ets doctor en Biologia i professor de la Unitat d’Antropologia Biològica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Treballes al projecte de recerca sobre coevolució mitonuclear, arquitectura genètica i conseqüències funcionals en poblacions humanes. Veurem quina relació té la coevolució mitonuclear amb el biaix de gènere, però comença explicant-nos en què consisteix el projecte.

RM: En el nostre projecte volem entendre com té lloc la interacció genètica entre l’ADN mitocondrial i l’ADN nuclear.

OV: Per qui no recorda gairebé res de biologia, dona’ns un cop de mà: què és l’ADN mitocondrial i en què es diferencia de l’ADN nuclear, que crec que és l’ADN que coneix la majoria de població.

RM: A les cèl·lules hi tenim diversos orgànuls que ajuden a la funció cel·lular, i al nucli hi tenim el que coneixem tots, el genoma humà, que està organitzat en cromosomes i que s’hereta per part de la mare i del pare. Hi ha una recombinació, per això tenim trets de la mare i del pare. Però llavors tenim també l’ADN mitocondrial, que només s’hereta per via materna. És un ADN que està dins dels mitocondris i no té aquesta recombinació que té el nuclear i, per tant, passa íntegrament de la mare als fills, tret d’alguna mutació que pugui sorgir en el procés evolutiu.

OV: La coevolució entre el genoma nuclear i l’ADN mitocondrial és un tema que s’ha explorat poc, fins ara. Com va sorgir el teu interès per investigar-ho?

RM: El meu interès ve de lluny. Jo vaig fer el doctorat en ADN antic, que és l’ADN que es recupera de restes biològiques antigues, per exemple ossos, etc. És una disciplina més coneguda com a paleogenòmica, i ha tingut més reconeixement des que li van donar el Premi Nobel a Svante Pääbo, que va ser un dels fundadors d’aquesta nova disciplina. En aquell moment era molt més fàcil treure l’ADN mitocondrial, que l’ADN nuclear, perquè hi ha més còpies de l’ADN mitocondrial a les cèl·lules, i així va començar el meu interès. Però després vaig descobrir que els mitocondris no només funcionen amb l’ADN mitocondrial, sinó que necessiten l’ADN nuclear per construir el mitocondri i fer-lo funcionar.

OV: I fins ara, què és el més destacat de la recerca relacionada amb l’evolució de l’ADN mitocondrial humà? Potser aquesta relació de dependència, podríem dir?

RM: Sí, aquest és un dels aspectes, però evolutivament és molt més conegut perquè ha donat peu a investigar l’origen de la nostra espècie humana tal com és ara. Analitzant aquesta molècula es va trobar que l’home anatòmicament modern, com es diu en antropologia biològica, va sorgir a l’Àfrica, i per això és molt conegut l’ADN mitocondrial, i durant molt de temps va centrar la majoria de la investigació en genètica de poblacions. Però ara ja estem passant a un altre nivell, a entendre més aspectes funcionals d’aquest ADN mitocondrial i, sobretot, com interactua amb l’ADN nuclear.

OV: Quines aplicacions pot tenir l’estudi d’aquesta coevolució mitonuclear? Són aplicacions terapèutiques?

RM: Sí, a més de la part històrica i genètica d’aquestes aplicacions més biomèdiques, perquè el que s’està descobrint ara és que les mutacions que sorgeixen a l’ADN mitocondrial i que poden afectar la funció del mitocondri poden ser compensades per mutacions a l’ADN nuclear, que serien seleccionades per compensar aquesta primera mutació. Per tant, els fenotips que veiem que estan relacionats amb la funció mitocondrial en realitat són producte d’aquesta interacció entre gens nuclears i mitocondrials.

OV: I aquesta compensació de la qual parles es produeix de manera natural o succeeix gràcies a la intervenció de la medicina?

RM: Això passa de manera natural en temps evolutius. Hi ha una selecció per aquestes compensacions, aquestes mutacions compensatòries nuclears en el temps.

OV: Aquesta evolució té un impacte en l’arquitectura genètica de fenotips complexos. Ara ens hauràs d’explicar què és i quina rellevància té l’arquitectura genètica de fenotips complexos, i anirem acabant de completar aquest trencaclosques.

RM: Aquesta part és molt interessant, perquè els fenotips complexos són fenotips que estan produïts per la interacció de molts gens, i a més a més per l’ambient. Per tant, aquests trets ens donen una certa llibertat, ens alliberen de la nostra herència genètica, perquè no només depenen dels gens, d’un sol gen, sinó que depenen de molts gens i de la interacció amb l’ambient. Així, doncs, és molt interessant investigar aquests fenotips i els factors que hi influeixen per aconseguir fer efectiva aquesta llibertat que tenim respecte a la nostra herència genètica.

OV: Fins ara sabem que l’ADN mitocondrial s’hereta per línia materna. Més enllà de la vessant biològica, el projecte té una dimensió antropològica relacionada amb qüestions de gènere, amb aquest biaix de gènere que hem esmentat al principi com a titular. Per què fins ara la influència de l’ADN mitocondrial i la seva relació amb possibles malalties hereditàries estaven carregades d’aquest biaix de gènere?

RM: Perquè com que s’hereta per via materna, va sorgir una hipòtesi que deia que les mutacions que afecten només els homes no podrien ser filtrades per la selecció natural, perquè si hi ha una mutació que només afecta els homes no hi ha manera que la selecció les elimini, perquè l’herència és per via materna. I aleshores, automàticament el món científic internacional va anomenar la maledicció de la mare a aquest tipus d’herència mitocondrial. Això en si mateix ja reflecteix un biaix de gènere, és culpabilitzar unes persones que en realitat no tenen per què ser culpabilitzades d’aquest fet. D’una banda perquè elles són hereves també d’un pool genètic que pertany a l’espècie humana, no és propi de cadascú de nosaltres, encara que cadascú té la representació única d’aquest pool genètic, però és una cosa que compartim tots. I, d’altra banda, el que nosaltres estem descobrint és que aquestes mutacions són modificades per les variants que hi ha al nucli. O sigui, no només és una herència materna el que podria causar aquests fenotips complexos, sinó també la participació del genoma nuclear, que ve tant del pare com de la mare.

OV: I les variacions al nucli sorgeixen de manera natural o cal alguna intervenció externa?

RM: No, sorgeixen de manera natural, formen part del nostre pool genètic que tenim com a espècie, que forma part de la nostra diversitat, i per això també celebrem aquí la diversitat. Tenim aquesta diversitat genètica que ens permet adaptar-nos, que ens permet evolucionar i respondre als reptes com els que estem afrontant ara: el canvi climàtic, les radiacions, etcètera. Hi ha un procés evolutiu al darrere que s’alimenta d’aquesta variació genètica natural que tenim.

OV: Per tant, la interacció entre l’ADN nuclear i el mitocondrial pot incidir d’alguna manera en la heretabilitat de les malalties?

RM: Sí, sens dubte. Tenim aquestes dues contribucions i el nostre paper com a científics és entendre fins a quin punt afecta una variant mitocondrial, fins a quin punt una variant nuclear, i també la intervenció de l’ambient.

OV: I l’existència o no d’aquestes malalties, llavors no depèn exclusivament de l’herència materna?

RM: Exacte, sí. Ara l’has clavat.

OV: Llavors, aquesta mena de maledicció materna es pot començar a diluir? Pot començar a desaparèixer?

RM: Sí, és el que nosaltres proposem, que aquesta maledicció materna no existeix.

OV: Vosaltres aposteu per una nova visió de les bases nuclears de l’herència i la funció mitocondrial. És això?

RM: Sí, en aquest aspecte, sí. Ja hi ha nocions de fenotips complexos a la funció cel·lular, on hi ha participació de molts gens en aquests fenotips, però en la part mitocondrial encara no estava gaire clar. Nosaltres contribuïm a entendre que els fenotips mitocondrials també tenen aquesta vessant de participació entre nucli i mitocondri.

OV: Sabeu si aquesta interacció, per exemple, sempre aconsegueix que hi hagi aquesta evolució i que es pugui evitar aquesta possible malaltia hereditària o això encara no ho heu investigat?

RM: No, encara no, però això de manera natural es dona amb el temps. I, per tant, aquí la intervenció que sí que podríem fer és, una vegada que coneixem la participació de tots els actors —dels gens mitocondrials nuclears i de l’ambient—, podem començar a pensar en processos terapèutics específics per a cada malaltia.

OV: I com creus que rebrà la comunitat científica el vostre gir argumental?

RM: Bé, és una recerca en què hi ha pocs grups que treballin a escala internacional, i per tant encara no sabem bé com s’hi reaccionarà, però nosaltres pensem que si aconseguim produir més dades i avançar, aquesta investigació tindrà un impacte i al final la comunitat internacional reconeixerà que la funció mitocondrial és molt més complexa del que pensàvem fins ara.

OV: A més, entenc que és un impacte que no serà només biològic, sinó sociològic, que possiblement és el que més ens lliga amb aquest biaix de gènere de l’inici. La biologia, la recerca, ajuda a combatre moltes d’aquestes idees que ataquen les dones de manera directa o indirecta?

RM: Sí, sens dubte. És clar que també nosaltres com a científics hem de passar i hem passat per un procés d’aprenentatge, d’entendre quines són les causes d’aquests biaixos, quines són les coses que hem heretat del patriarcat i com ho reconeixem nosaltres mateixos, i a partir d’allà començar a veure-ho tot amb uns altres ulls, posar-nos les «ulleres de gènere» que ens deien en cursos que hem fet. Per tant, una vegada que assumim això, comencem a reveure tots els nostres postulats científics i com fem la recerca i intentar millorar en aquest aspecte.

OV: Quin és el pas següent en el teu projecte de recerca i fins on t’agradaria arribar?

RM: Bé, ara hem demanat un projecte i el següent pas seria, si s’aprova, continuar amb aquesta investigació que fins ara hem fet en població normal, amb bases de dades en població normal, però ara volem centrar-nos en bases de dades de població que estigui associada a algun tipus de malaltia. També un altre aspecte que és molt interessant és l’efecte que poden tenir aquestes interaccions en la reproducció humana. I també estem pensant que això seria un camp molt interessant, veure com afecta i com podem fer coses biomèdiques en aquesta àrea.

OV: Rafael Montiel Duarte, doctor en Biologia i professor de la Unitat d’Antropologia Biològica de la Universitat Autònoma de Barcelona, moltes gràcies per haver pujat al Vagó de la Ciència.

RM: De res, gràcies a vosaltres.

OV: I tu, si vols saber-ne més, escolta un altre capítol.

El Vagó de la Ciència, un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona amb la col·laboració de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.