Gestió de l'assetjament escolar

Olga Vallejo: Això és el Vagó de la Ciència, el projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona dedicat a la divulgació científica. Aquesta tercera edició se centra en la diversitat i, en aquest capítol, parlarem de la gestió de l’assetjament escolar per motius d’orientació sexual o d’identitat o expressió de gènere. Per fer-ho, ens acompanya en Cristian Carrer Russell. Hola Cristian.

Cristian Carrer: Hola, bon dia.

OV: En Cristian és professor del Departament de Psicologia Social de la UAB. A partir de quines edats es registren assetjaments escolars per motius d’orientació sexual o d’identitat o expressió de gènere?

CC: Un dels grans desajustos que hi ha és que, en els registres formals, no es disposava d’aquestes dades, no s’estaven recollint. Quan anaves a les comunitats educatives i parlaves amb professorat, direcció o fins i tot alumnat, sortien aquest tipus de situacions, però el Departament d’Ensenyament no en tenia cap estadística. Finalment, l’any 2024, el Departament, a través de les denominades USAV (unitats de suport a l’alumnat en situació de violència), va començar a recollir aquest tipus de violència, i no només per raó d’orientació sexual o d’identitat o expressió de gènere, sinó també per altres raons. Ara és quan comencem a tenir dades sobre quines situacions de violència hi ha, tot i que tampoc tenim gaires dades desagregades, com per exemple per edat. Estaria bé incorporar-hi aquests factors per veure quina informació podem obtenir sobre els diferents nivells educatius.

OV: Entenem que aquests registres són imprescindibles per decidir com s’actua?

CC: És clar, perquè les xifres també detecten les problemàtiques socials i, per tant, ens donen informació sobre de quina manera es poden prevenir, de quina manera es poden detectar i, una vegada detectada la situació, el que és més important: com podem gestionar-la i com podem acompanyar no només la persona afectada que està sent assetjada, sinó també la persona que està fent l’assetjament, i com podem treballar la convivència escolar en si, per no quedar-nos només en el binomi víctima-victimària, perquè seria un error.

OV: En aquest tipus d’assetjament escolar, el que penalitzen les persones que assetgen és la diferència?

CC: La psicologia social ens ha ensenyat molt sobre com es reprodueixen els estigmes, els estereotips, els prejudicis. Òbviament, en relació amb l’acrònim de la comunitat o el col·lectiu LGTBIQ+, moltes persones encara tenen molts d’aquests estereotips, prejudicis i estigmes, els quals fan que se sentin legitimades a exercir cert tipus de violència cap a persones que s’identifiquen amb aquest col·lectiu. Jo crec que el càstig o la violència estan dirigits per aquests estigmes i prejudicis, els quals s’han de treballar amb una pedagogia social i amb una educació.

OV: Llavors, entenent que la sexualitat va més enllà de les relacions sexuals i que, a més del sexe, abasta la identitat de gènere, els rols, l’orientació sexual, l’erotisme, el plaer, la intimitat, la reproducció..., o sigui, sense una mirada reduccionista, l’educació afectivosexual és imprescindible per poder entendre la diferència?

CC: És imprescindible per entendre el que és la diversitat. I a mi m’agradaria que s’entengués que no només les persones que s’identifiquen com a LGTBIQ+ són diferents, sinó que les persones que s’identifiquen, per exemple, com a cisgènere o heterosexuals, que són persones que sí que s’identifiquen amb el gènere o orientació sexual que els han assignat al néixer, també poden ser diferents. I aquest és un tema central de la meva tesi: com podem totes expressar-nos amb llibertat, independentment de quina sigui la nostra orientació sexual, la nostra identitat de gènere o la nostra expressió de gènere. El que estem veient en els contextos escolars és que aquesta orientació sexual, aquesta identitat de gènere o aquesta expressió de gènere que poden ser dissidents de la norma, en algunes ocasions sí que es relacionen amb una problemàtica social, que pot acabar donant lloc a una situació de violència, la qual pot cristal·litzar en una situació d’assetjament quan és continuada en el temps i té la intencionalitat de fer dany a la persona afectada.

OV: El primer semestre de 2025, l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia va registrar a Catalunya 182 incidències per LGTBI-fòbia i 55 discursos d’odi. Sembla que les manifestacions d’LGTBI-fòbia no són exclusives dels adults. L’assetjament escolar per motius d’orientació sexual o d’identitat o expressió de gènere té més rellevància a Catalunya des de la dècada de 2010, per la visibilització mediàtica i la regulació de la Llei 11/2014, coneguda com la llei contra l’LGTBI-fòbia. Que la llei reconegui realitats com l’LGTBI-fòbia permet que la discriminació cap a persones del col·lectiu deixi d’estar desdibuixada?

CC: Està claríssim. De fet, és una estratègia que s’ha dut a terme des del carrer, des del moviment social, des del moviment LGTBIQ+. Es va lluitar molt per aconseguir aquesta Llei 11/2014, que, per cert, en aquests moments està en modificació parlamentària per tal de renovar-la, perquè ja fa 10 anys que es va crear. El que fa aquesta llei és problematitzar l’LGTBI-fòbia i, en un dels articles (en l’article 12, concretament, que tracta de l’educació), estipula diferents punts amb les diferents accions que s’han d’implementar, i entre aquests punts apareix l’assetjament escolar per motius d’orientació sexual o d’identitat o expressió de gènere. Per tant, problematitza aquest fenomen i ens dona unes eines per començar a prevenir-lo, detectar-lo i intervenir-hi.

OV: La vostra recerca està centrada en com s’estructura l’assetjament escolar per aquests motius de què estem parlant. Què és el que passa?

CC: El que passa moltes vegades és que, quan hi ha algun tipus de discriminació per motius d’orientació sexual o d’identitat o expressió de gènere, no s’hi dona gaire importància. Es tracta com un conflicte entre iguals. I això és un error, perquè s’ha de veure que, si una persona està exercint un poder sobre una altra, en aquest cas per motius de la seva orientació sexual o identitat o expressió de gènere, és perquè se sent legitimada per fer-ho. Per això, s’ha de treballar des de la pedagogia social. I sempre recomano que no només es tracti des del binomi víctima i victimari, sinó que es faci un treball conjunt amb tots els agents de la comunitat educativa. I, quan dic tots els agents, vull dir que no ens quedem només amb l’alumnat, sinó que treballem també amb el professorat, amb la direcció, amb el personal d’administració i serveis i amb les associacions de familiars. I que establim uns plans. Perquè ja ho diuen les nostres lleis: tant en els plans de tutoria com en les normes de convivència, aquesta pedagogia social que recull la coeducació, d’una banda, i la diversitat afectivosexual i de gènere, de l’altra, ha d’impregnar tots els nivells educatius.

OV: Es repeteixen patrons per part dels assetjadors? Les seves pràctiques són similars?

CC: No, són bastant heterogènies. Sí que hem trobat en la nostra recerca que l’assetjament ha de ser continuat. De fet, hi ha d’haver diferents característiques perquè es concebi com un assetjament, però dues són les principals: ha de ser mantingut en el temps i hi ha d’haver la intencionalitat de fer mal a aquella persona per raó de la seva orientació sexual o identitat o expressió de gènere. Poden ser insults, o accions per fer el buit o aïllar la persona i, desgraciadament, poden arribar a haver-hi agressions físiques. I no només en el context escolar: som en una era totalment digital, en què trobem violències digitals. Per tant, fora dels contextos escolars, aquest assetjament pot continuar. En definitiva, els assetjaments tenen la intencionalitat de fer mal i es mantenen en el temps, i és primordial prevenir-los, detectar-los i intervenir-hi.

OV: I, pel que fa a la reacció de les persones afectades i l’entorn escolar, es repeteixen patrons? O la reacció torna a ser diversa?

CC: La reacció pot ser diversa. Sí que és veritat que, sovint, depenent una mica de la situació d’assetjament escolar, les persones afectades experimenten el que anomenem en psicologia la indefensió apresa: és a dir, aquestes persones es pensen que, sense l’ajuda d’un agent extern que pugui acompanyar-les, no podran sortir d’aquesta situació, d’aquest cercle. En la meva tesi, parlo d’una part del protocol que té la Generalitat sobre prevenció, detecció i intervenció de l’assetjament escolar, per a alumnat LGTBIQ+, en la qual es diu a l’alumnat afectat que mantingui la calma, que no es torni cap a les persones assetjadores, que abandoni el joc, i que practiqui a casa com ser assertiu. Per mi, cal millorar bastant aquest punt, perquè estàs dient-li a la persona que està rebent la violència, que a sobre ha d’actuar d’aquesta manera. No hem de poder canviar el xip, o canviar la persona de centre educatiu, sinó que s’ha de treballar conjuntament acompanyant la persona que és assetjada, però també la persona que està duent a terme l’assetjament, per entendre per què ho fa i quines conseqüències té aquest assetjament, perquè el que es trenca és la convivència escolar en si.

OV: I sabeu si aquest assetjament s’estructura de la mateixa manera, independentment dels recursos socioeconòmics i el nivell cultural del grup d’infants i joves i les seves famílies?

CC: Són indicadors que segurament s’han d’entrecreuar amb la situació de violència. Hauríem de mirar-ho de manera més detallada. El que sí que hem detectat és que la gestió d’aquest tipus d’assetjament moltes vegades està travessada per l’adultocentrisme. M’explico: el que es diu en el protocol als infants i als joves o adolescents, bàsicament, és que, per tal que es detecti la situació i s’hi intervingui, han de comunicar-la a una persona adulta, i que la persona adulta ja sabrà què cal fer. Però, a l’hora de la veritat, quan te’n vas a fer entrevistes als diferents agents de les comunitats educatives, moltes vegades et diuen que no tenen gaires recursos per saber què han de fer en aquest tipus de situació, o per tractar temes com l’orientació sexual o la identitat o expressió de gènere. Per tant, crec que hem de trencar amb aquesta idea i fer que infants i adolescents siguin un agent actiu important en el procés de gestió de l’assetjament, i no deixar-los el rol de mera transmissió de la comunicació, perquè després són com una víctima passiva que no té cap agència en la reparació de la seva dignitat. És una qüestió molt important, que està travessada per la visió adultocentrista dels protocols, en l’elaboració dels quals són les persones adultes les que estan pensant la situació i la política que cal aplicar-hi, però sense pensar en les persones en les quals recauran aquelles polítiques. I això em sembla problemàtic.

OV: Segons un estudi de l’Instituto de las Mujeres, a Espanya el 80 % de les dones lesbianes i bisexuals han patit violència per la seva orientació sexual. Quan ens fixem en infants i adolescents, pateixen igual les situacions d’assetjament per aquests motius d’orientació sexual o identitat els nois, les noies, les persones no-binàries, o els infants o joves trans?

CC: En els registres que fem a l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia, hem detectat que la gaifòbia i la transfòbia, sobretot cap a dones trans, són les incidències més freqüents que rebem. També ho podem trobar, per exemple, en els contextos escolars. Però crec que té a veure amb la visibilització de l’home gai, per exemple, en els diferents espais de la vida quotidiana i també, òbviament, en el context escolar. Ens falten dades desagregades per saber ben bé si hi ha més o menys gaifòbia, lesbofòbia, transfòbia o altres tipus de situacions de violència; però, evidentment, totes aquestes violències s’han de tractar igual i necessiten reparació.

OV: Segons el darrer informe del Ministeri de Joventut i Infància, que és de 2025, en qüestions d’identitat i gènere la joventut està cada cop més polaritzada entre gèneres. Això suposa que dues de cada tres dones menors de 30 anys s’identifiquen com a feministes i, en canvi, menys de la meitat dels homes joves donen suport al feminisme i a les polítiques d’igualtat de gènere. El canvi de mirada pot propiciar un increment de les pràctiques d’assetjament per motius d’orientació sexual o d’identitat o expressió de gènere?

CC: En aquest cas, sempre m’agrada més parlar de pràctiques que d’identitats, perquè crec que aquest fet està relacionat amb la creació d’una masculinitat concreta, per la qual alguns joves i adolescents se senten ofesos i atacats per això que anomenem els feminismes. Però els feminismes no ataquen cap tipus de masculinitat, sinó que obren uns horitzons de convivència en clau d’igualtat per a totes les persones. Per tant, el que crec que hauríem de fer, més que fixar-nos en les identitats, és treballar sobre les pràctiques discriminatòries que es donen en diferents contextos, també en les nostres aules. Des dels diferents mitjans de comunicació, moltes vegades surten titulars molt impactants, com el que acabes d’esmentar, però també és cert que hi ha narratives molt poderoses i que s’estan fent treballs i bones pràctiques sobre els feminismes, sobre la coeducació i sobre la diversitat afectivosexual en diferents contextos. Això també s’ha de celebrar. Òbviament, estem en un context sociopolític en què la dreta i l’extrema dreta tenen uns discursos d’odi molt ferotges i molt potents, i moltes vegades a través de les tecnologies de la informació i la comunicació els joves consumeixen aquest tipus de discursos, que després poden traslladar a diferents contextos, com poden ser l’escolar. Per tant, en aquest àmbit s’ha de fer tota una pedagogia.

OV: Ens quedem amb aquesta idea de posar el focus en tot el que sí que funciona i va bé, però et volia preguntar: com s’explica aquesta polarització? Funciona com una mena de vasos comunicants: com més persones feministes, més joves masclistes, i la banda del mig va desapareixent?

CC: S’ha de treballar més aquest tema dels feminismes, perquè s’entengui que no es defensa que hi hagi més privilegis per a ningú. Treballar sobre els feminismes és treballar per a la convivència democràtica en clau d’igualtat per a totes les persones, i això és el que s’ha d’entendre. No s’ha d’entendre els feminismes com un atac a una identitat pròpia, en aquest cas la identitat de l’home blanc i cisgènere, que està perdent algun tipus de privilegis. No estem parlant d’això. Per tant, en temes d’educació s’ha de continuar treballant en aquests programes, perquè es puguin distribuir aquest tipus de discursos sense que aquests joves i adolescents que se senten assenyalats directament per la seva identitat i pensen que no se’ls està deixant ser ells mateixos, s’ho prenguin d’aquesta manera. Crec que hi ha alguna cosa que no funciona i potser hauríem de reformular com estem explicant els feminismes quan els treballem en els contextos escolars per continuar treballant en clau d’igualtat.

OV: Quines estratègies poden ser efectives per afrontar aquest assetjament escolar per motius d’orientació sexual o d’identitat o expressió de gènere?

CC: D’una banda, em sembla molt important la coordinació entre els diferents agents de la comunitat educativa. És a dir, s’ha de fer un treball transversal. Moltes vegades penso que encara estem en la política que anomeno de degoteig. Arriba, per exemple, el 17 de maig, Dia Internacional contra l’LGTBI-fòbia, i moltes comunitats educatives em truquen i em diuen que volen fer una xerrada sobre LGTBIQ+, puntual, de dues horetes. D’acord, està bé, però també s’ha de fer un treball totalment transversal, que s’ha d’establir en els currículums escolars. La coeducació i la diversitat afectivosexual i de gènere, que estan en els nostres principis legals, en els nostres marcs de garantia de drets del col·lectiu LGTBIQ+, s’han d’incorporar als plans d’acció tutorial i a les normatives de convivència, perquè aquests valors impregnin, de manera transversal, tots els sistemes educatius i durant tot l’any, i no només apareguin en el degoteig o els pegats de dues o tres xerrades a l’any.

OV: Cristian Carrer Russell, doctor en Psicologia Social i professor del Departament de Psicologia Social de la UAB, moltes gràcies per haver pujat al Vagó de la Ciència.

CC: A vosaltres.

OV: I tu, si vols saber-ne més, escolta un altre capítol.

El Vagó de la Ciència, un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb la col·laboració de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.