Accessibilitat i noves tecnologies

El Vagó de la Ciència. Un projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona en col·laboració amb el Ministeri de Ciència i Tecnologia a través de la convocatòria d’ajudes per al foment de la cultura científica, tecnològica i de la innovació i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Olga Vallejo: Això és el Vagó de la Ciència, el projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona dedicat a la divulgació científica. Aquesta tercera edició se centra en la diversitat, i en aquest capítol parlem d’accessibilitat i les noves tecnologies. Per fer-ho ens acompanya la Pilar Orero. Hola, Pilar.

Pilar Orero: Hola.

OV: La Pilar és catedràtica del Departament de Traducció i d’Interpretació i d’Estudis de l’Àsia Oriental de la UAB. També estem amb l’Estel·la Oncins. Hola, Estel·la.

Estel·la Oncins: Hola, com aneu?

OV: L’Estel·la és doctora en accessibilitat ambiental i investigadora principal del grup de recerca TransMedia Catalonia de la UAB. I també estem amb en Bernard Tiika. Hola, Bernard. En Bernard és doctor en governança electrònica de la Universitat d’Estudis de Desenvolupament, a Tamale, Ghana. En Bernard participa en aquesta entrevista perquè forma part de la xarxa Marie Curie ClearClimate i està visitant la UAB com a investigador. Expliqueu-nos: què s’entén per accessibilitat?

PO: Accessibilitat és quan volem que les persones (totes les persones, per això parlem de diversitat) puguin accedir a la societat de la informació, és a dir, als continguts que hi ha a internet, a les xarxes socials, a la televisió, al cinema... tot el que és digital. Totes les persones haurien de tenir accés a aquest contingut i, per això, hem de prendre en consideració com fer-ho.

OV: Si no es garanteix aquesta accessibilitat, hi ha una desigualtat d’oportunitats per accedir al coneixement, l’entreteniment... perquè digital ara ho és pràcticament tot.

EO: Sí, una de les qüestions que sempre ens hem trobat a l’hora de parlar d’accessibilitat és que la gent entén l’accessibilitat com una rampa, i les rampes són físiques. Quan nosaltres entrem al món digital, també tenim una rampa digital, perquè per accedir a una pàgina web cal que tingui uns mecanismes que ens permetin accedir a la informació que se’ns presenta en un entorn digital.

OV: Per tant, és especialment important parar atenció a aquesta accessibilitat, perquè, si no, ara, al segle XXI, deixem molta gent al marge.

PO: L’anomenada bretxa digital és molt important perquè, evidentment, deixarem exclòs un gran nombre de persones si no tenim en compte les necessitats que hi ha, que són moltes i molt diverses.

OV: En un món cada cop més digitalitzat, la tecnologia està present en moltes de les accions que fem en el nostre dia a dia. És possible oferir alternatives comunicatives per a necessitats diverses?

EO: Sí, absolutament. No només és possible, sinó que és indispensable. Moltes vegades partim de la base que les nostres necessitats són les necessitats compartides de tothom, i això no és així. Una qüestió en què també estem treballant últimament és el tema de fer-se gran. És una de les úniques maneres que hem trobat de transmetre la necessitat de l’accessibilitat. Quan ens fem grans perdem capacitats visuals, motores, auditives i cognitives. Per tant, hem d’adaptar la informació o l’accés a la informació en tots aquests diversos canals. I és importantíssim oferir una alternativa comunicativa en funció del tipus d’informació que es dona. Per exemple, si tens un producte audiovisual (vídeo i àudio), el que has de proporcionar és una audiodescripció (una descripció d’elements visuals) i uns subtítols que donin visualment la informació del contingut auditiu perquè els pugui llegir l’audiència.

OV: I des de quan s’està fent recerca sobre comunicació accessible?

PO: Vam començar el 2004, més o menys. Fa moltíssims anys.

OV: Bernard, la tecnologia pot ser una bona aliada per garantir l’accessibilitat?

Bernard Tiika [en dagbani]: Hi ha tecnologia per a totes les situacions, per ajudar en les interaccions humanes. Hem de pensar quina tecnologia va bé en cada situació. Cada vegada més sovint, la tecnologia és automàtica, evita l’humà. Pot ser que la solució tecnològica no sigui tan bona com la humana, però el que és important és que la tecnologia automàtica sigui una de les maneres de fomentar la interacció per a tots.

OV: Deveu haver notat que no parla català. Si sabeu dagbani, segur que l’heu entès. Bernard, la intel·ligència artificial està suposant o pot contribuir a una millora exponencial per a l’accessibilitat?

BT: Hi ha diverses maneres de desenvolupar la intel·ligència artificial. M’agrada molt perquè la podem personalitzar, tot i que la intel·ligència artificial sempre té un biaix.

OV: Des del 28 de juny de 2025, els productes i serveis digitals han de ser accessibles per llei. És quan va entrar en vigor la Llei 11/2023, que transposa l’Acta europea d’accessibilitat de 2019 sobre requisits d’accessibilitat de productes i serveis. Quins són els productes que s’han d’adaptar?

EO: Curt i ras, tots. Tot producte que tingui un contingut tecnològic o que sigui tecnològic s’ha d’adaptar. És imprescindible perquè s’ha d’assegurar que tothom pugui accedir a aquests productes.

PO: Puc intervenir un moment? Jo crec que el que hem de fer és fer-ho accessible des del principi per evitar aquesta adaptació. Perdona la interrupció...

EO: No, és cert.

OV: Heu dit que s’ha d’adaptar tot. Tothom segur que està pensant en pantalles, en telèfons intel·ligents, en llibres electrònics... Però els caixers també?

PO: I tant, els caixers, les màquines de vendre bitllets dels Ferrocarrils de la Generalitat... han de ser accessibles.

OV: Des d’aquesta directiva de 2019 han passat sis anys. Hi ha algun país de la Unió Europea o de fora que sigui un exemple a seguir? Parlem primer de la Unió Europea, perquè estem parlant d’aquesta directiva.

EO: Els països del nord d’Europa són bastant bons en aquesta transposició. Això és perquè normalment els grups d’usuaris finals, els grups de discapacitats, tenen molta força política. Per això sempre hi ha una tradició més de comunitat, de cuidar la gent més vulnerable als països del nord d’Europa, més que als del sud. Al sud sempre ens en sortim, no sé com, però al nord tenen el suport del Govern per ajudar-los.

OV: Potser aquí, davant l’absència d’aquest suport governamental, hi ha la solidaritat de la gent...

PO: Totalment.

EO: Sí, hi ha la solidaritat de la gent, però també crec que és important destacar que l’accessibilitat, a part de ser un dret i un deure, també és una feina. O sigui, que hi ha d’haver una recompensa darrere. És un modus de vida, hi ha gent que es guanya la vida fent accessibilitat. És una feina.

OV: Hi ha gent que la pensa, la dissenya...

PO: Ara estem amb la història que la intel·ligència artificial ens traurà feines i, curiosament, jo crec que no és així. Ens traurà unes feines, però ens en portarà unes de noves. I precisament l’accessibilitat és una feina que en part la farà la intel·ligència artificial, però és molt humana. Per exemple, pensant en el cas del traductor, que és el que veiem a la nostra Facultat... No sé quina feina tindrà el traductor en el futur, però fer continguts accessibles, supervisar-los, fer-los humans (the human in the loop, que es diu)... Això ho farà un humà, i serem nosaltres.

OV: I més enllà de la Unió Europea i els països nòrdics, hi ha algun altre país que estigui al capdavant?

PO: Normalment Anglaterra està molt al capdavant, perquè la seva llengua és l’anglès i fan molts continguts audiovisuals. I també perquè les seves associacions d’usuaris finals són molt potents. Irlanda normalment també està molt al capdavant...

EO: I Estats Units.

PO: El cas d’Estats Units és interessant. A Estats Units van tenir un problema amb Netflix. A Netflix li van posar una multa per aquest tema, crec que de quatre milions de dòlars, i tenia dues opcions: o pagava els quatre milions de dòlars o feia tot el seu contingut accessible. Evidentment, Netflix va fer tot el seu contingut accessible, i des d’aleshores no compra cap contingut que no ho sigui.

OV: I se n’han encomanat la resta de plataformes?

PO: Sí, poquet a poquet, però la resposta és que sí. Ara, el que és interessant és en qui recau la responsabilitat de fer els continguts accessibles. Evidentment, si eren les televisions, aquestes s’havien de fer càrrec econòmicament de fer els continguts accessibles. Però si la televisió no compra res que no sigui accessible, s’estalvien molts diners. És molt interessant perquè s’estan canviant els fluxos de treball per veure qui n’és el responsable, i al final ho serà el creador. No sé quan hi arribarem, però seran els creadors i les facultats, com la Facultat de Ciències de la Comunicació, qui hauran d’aprendre a fer els continguts accessibles.

OV: Què cal tenir en compte perquè els productes i els serveis tecnològics siguin accessibles per a tothom?

EO: Bàsicament, s’ha de tenir en compte per a quina persona estàs dissenyant el producte. És a dir, has de tenir en compte qui és el teu usuari final. No des d’una perspectiva capacitadora o pensant que la persona és capaç de tot, sinó des de la perspectiva que la persona té diverses necessitats. Per tant, s’han de tenir en compte aquestes qüestions. Des del grup de recerca estem en diversos projectes tecnològics on sempre posem la capa d’accessibilitat. També fem formació a l’Escola d’Enginyeria de la UAB, on es desenvolupen tecnologies, es codifica... Com dèiem, darrere de tot això hi ha d’haver una persona. Per tant, s’ha de pensar en la persona que hi ha darrere, el factor humà o the human factor.

OV: I una persona pot ser molt diversa. Per tant, el més important és aquesta sensibilitat, la formació de tota aquella gent que està pensant, dissenyant i creant.

EO: Sí. Per un costat, hi ha tot el tema de sensibilització, i, per l’altre, també hi ha els estàndards. Les lleis són les que et diuen què has de fer, i els estàndards són els que t’indiquen com ho has de fer i et donen les directrius. Per això és tan important que no només hi hagi lleis, sinó també uns estàndards que et donin unes guies de com es pot fer gradualment aquesta transposició.

PO: Això és molt interessant perquè normalment pensem que a les facultats de lletres no fem res, però és molt curiós perquè en el cas de l’accessibilitat nosaltres, com a grup de recerca, aportem tot el que estem aprenent, totes les dades que extraiem de la recerca, i les portem a estandarditzar. Per tant, les estandarditzacions, les recomanacions d’accessibilitat, surten de les universitats, com ara la Universitat Autònoma de Barcelona.

OV: Més enllà d’aquests estàndards i d’aquesta legislació, també cal que hi hagi uns espais perquè els usuaris que troben aquestes barreres puguin posar-los de manifest. I cal que sigui senzill, que no sigui una mena de laberint del qual no saben com sortir o al qual ni tan sols es plantegin entrar perquè saben que és esgotador.

EO: De fet, en la transposició de la Directiva sobre l’accessibilitat dels llocs webs europea, un dels requeriments és que qualsevol persona que tingui una pàgina web ha de tenir una declaració d’accessibilitat o accessibility statement, que ha d’indicar la conformitat d’accessibilitat de la pàgina web i hi ha de constar un contacte perquè qualsevol usuari que es trobi amb una barrera al web la pugui comunicar. I aleshores s’han de fer els ajustos pertinents. L’accessibilitat s’ha de pensar des de zero i s’ha d’anar revisant. No la fas una vegada i ja està, no. És constant. Cada vegada que puges un contingut, l’has de fer accessible. I cada contingut és nou. Per tant, cada vegada l’has de tenir en compte.

OV: I suposo que, a mesura que la tecnologia avança, també deuen sorgir nous reptes. Fa quinze anys no ens plantejàvem realitats immersives i ara és un nou món.

PO: Totalment. Cada vegada que la tecnologia fa un pas endavant, ràpidament hem d’anar millorant l’accessibilitat. El que està bé de la tecnologia és que també ens ajuda molt. Tot el tema ara de la intel·ligència artificial és fantàstic, dona una quantitat d’oportunitats bestial que compensen, d’alguna manera, la quantitat de continguts audiovisuals que tenim. És increïble. Per tant, sense la intel·ligència artificial seria impossible fer tots els continguts accessibles. Així que, d’una banda, posa limitacions, però, de l’altra, ens dona unes oportunitats espectaculars.

OV: Pilar Orero, catedràtica del Departament de Traducció i d’Interpretació i d’Estudis de l’Àsia Oriental de la UAB; Estel·la Oncins, doctora en accessibilitat ambiental i investigadora principal del grup de recerca TransMedia Catalonia de la UAB, i Bernard Tiika, doctor de la Universitat de Desenvolupament d’Estudis de Tamale, a Ghana, gràcies per haver pujat al Vagó de la Ciència. I tu, si vols saber-ne més, escolta un altre capítol.