4. Les persones LGBTIQ+ com a diverses

En el llibre ¿Hay una historia de la sexualidad?, David M. Halperin diu que el sexe no té història, perquè és una part biològica del cos humà. En canvi, la sexualitat sí que té història, perquè és una construcció cultural, és a dir, la manera com vivim la sexualitat canvia segons l’època i la societat.

Seguint aquest punt de vista, les sigles LGBTIQ+ formen part d’una història marcada per la discriminació i l’exclusió.

Per exemple, els termes homosexual i heterosexual van aparèixer a finals del segle xix.

Els va fer servir l’escriptor hongarès Karl-Maria Kertbeny, que defensava l’homosexualitat com una manera natural de ser, en una època en què tota la sexualitat que no servís per tenir fills es considerava un vici. Per la seva banda, el psiquiatre alemany Richard von Krafft-Ebing deia que l’homosexualitat era un trastorn neurològic innat i que no es contagiava.Tot i que volien ajudar a despenalitzar l’homosexualitat, es seves idees van servir per classificar i discriminar.

Fins i tot l’heterosexualitat es veia com una patologia.

Per exemple, l’any 1901, un diccionari mèdic deia que l’heterosexualitat era un «desig anormal o pervertit cap al sexe oposat».

Més endavant, l’any 1924, un altre diccionari definia l’heterosexualitat com una «passió sexual morbosa per una persona del sexe oposat».

L’any 1934, la paraula heterosexualitat es va començar a relacionar amb el concepte de «sexe normal». Però no es va utilitzar de manera habitual amb aquest significat fins als anys 60.

A principis del segle xx es van crear els termes transsexual i intersexual per parlar de persones que no encaixaven en el model tradicional d’home o de dona.

El sexòleg Magnus Hirschfeld va crear paraules com transvestit i transsexual. Altres científics van definir el terme transsexual per parlar de persones que han fet una transició cap a un altre gènere. Les persones intersexuals són aquelles que tenen característiques físiques que no s’ajusten a les categories d’home o de dona.

Moltes d’aquestes persones van ser tractades com si estiguessin malaltes. L’homosexualitat es va considerar un trastorn mental fins al 1973. Les transsexualitat també s’ha classificat així fins fa poc. Les persones intersexuals han estat sotmeses a operacions perquè el seu cos encaixés en el model d’home o de dona.

Tot això ha portat a la discriminació i la violència. S’han aplicat lleis injustes i teràpies obligades, i s’han negat drets bàsics, com tenir una identitat o formar una família. Aquestes persones han patit agressions, assetjament i rebuig en molts àmbits de la vida.

Per lluitar contra aquesta situació, molts col·lectius han creat nous termes per anomenar-se. Així, han sorgit paraules com lesbiana, gai, bisexual, transsexual i intersexual. També s’ha recuperat el terme queer, que abans era un insult, però que ara expressa orgull i diversitat.

Gràcies als estudis d’autores com Anne Fausto-Sterling,Teresa de Lauretis i Judith Butler, es qüestiona el model tradicional de gènere. La teoria queer defensa que hi ha moltes maneres de ser i sentir-se, i que aquesta diversitat és positiva.

Avui dia, el moviment no-binari és més visible, sobretot entre la gent jove. Aquest moviment diu que no tothom s’identifica com a home o dona, i que cal reconèixer identitats diverses. Algunes persones no-binàries volen fer servir pronoms neutres, com elli, i que la seva identitat es reconegui legalment.

Què diuen les dades?

La societat ha avançat i ja no es consideren les opcions sexuals i de gènere com una malaltia, però encara hi ha casos de LGBTI-fòbia.

A Catalunya, en els primers sis mesos del 2024, es van registrar 65 casos de discriminació.

Durant l’any 2023, se’n van registrar 670, sobretot als espais socials (com carrers, locals i xarxes socials), als centres de salut, a les escoles o instituts, i al registre civil.

Les persones transsexuals van ser les més afectades.

Segons el llibre ¿Hay una historia de la sexualidad?,

el sexe és una part del cos humà i no canvia amb el temps.

En canvi, la sexualitat és una manera de viure les relacions,

i pot canviar segons la cultura i l’època.

En aquest marc, les sigles LGBTIQ+ tenen a veure

amb una història de discriminació i exclusió.

A finals del segle xix, l’escriptor hongarès Karl-Maria Kertbeny

va utilitzar per primera vegadales paraules homosexual i heterosexual.

Ell defensava que l’homosexualitat era natural,

quan, en aquella època, tota la sexualitat que no servís per tenir fills

es considerava un vici.

El psiquiatre alemany Richard von Krafft-Ebing

deia que l’homosexualitat era un problema del cervell,

i que no era una malaltia contagiosa.

Volien ajudar, però aquestes idees van servir

per classificar i discriminar les persones homosexuals.

Fins i tot l’heterosexualitat es considerava una malaltia.

El 1901, un diccionari mèdic deia

que era un «desig anormal cap a una persona de l’altre sexe».

El 1924, un altre diccionari deia que era

una «passió malaltissa per una persona del sexe oposat».

A principis del segle xx,

van aparèixer paraules noves, com transsexual i intersexual,

per parlar de les persones que no encaixen

en el model tradicional d’home o de dona.

El sexòleg Magnus Hirschfeld va crear paraules

com transvestit i transsexual.

Altres científics van parlar de persones transsexuals

per referir-se a les que fan una transició de gènere.

Les persones intersexuals tenen característiques físiques

que no són clarament d’home ni de dona.

Moltes d’aquestes persones van ser tractades

com si estiguessin malaltes.

Fins al 1973, la societat i la medicina pensaven

que l’homosexualitat era una malaltia mental.

També es considerava que les persones transsexuals tenien un trastorn,

i això no ha començat a canviar fins fa poc temps.

Les persones intersexuals han patit operacions

per intentar que el seu cos encaixés

en el model tradicional d’home o de dona.

Tot això ha provocat discriminació i violència, com ara: lleis injustes,

teràpies obligades, negació de drets (com tenir una identitat

o formar una família), agressions, assetjament i rebuig.

Els col·lectius afectats han creat paraules noves

per explicar com se senten. Així han nascut paraules com

lesbiana, gai, bisexual, transsexual i intersexual.

També s’ha recuperat la paraula queer,

que abans era un insult, però que ara expressa orgull i diversitat.

Queer vol dir que hi ha moltes maneres de ser i de sentir-se,

i que totes són vàlides.

La teoria queer defensa la diversitat i la llibertat,

i rebutja les normes que volen que tothom sigui igual.

Avui dia, el moviment no-binari és més visible, sobretot entre els joves.

Aquest moviment diu que no tothom se sent home o dona.

Algunes persones volen fer servir pronoms neutres com elli

i que la seva identitat sigui reconeguda per la llei.

Què diuen les dades?

La societat ha avançat en el respectede la diversitat sexual i de gènere,

però encara hi ha casos de discriminació.

A Catalunya, en els primers 6 mesos del 2024,

hi va haver 65 casos de discriminació.

L’any 2023 n’hi va haver 670.

La majoria van passar:

• al carrer, en locals i a les xarxes socials,
• als hospitals i centres de salut,
• a les escoles i instituts,
• al registre civil.

Les persones transsexuals van ser les més afectades.