1. Diversitat humana

Diversitat humana.Una visió des de l’antropologia biològica

Per entendre la diversitat humana cal mirar enrere, fins als orígens de l’ésser humà, i també cal que ens adonem que moltes de les idees que tenim sobre la nostra evolució són errònies.

De vegades diem que l’ésser humà prové del simi, però no és cert: no provenim dels simis, sinó que som simis. Dins de la mateixa família de simis hi ha els orangutans, els goril·les, els ximpanzés i els éssers humans.

Tampoc no és cert que els ximpanzés siguin els nostres avantpassats més propers: l’ésser humà no prové del ximpanzé, sinó que els humans i els ximpanzés som parents del mateix nivell, amb un avantpassat comú.

Sovint ens imaginem la nostra evolució com una línia recta, però aquesta representació no és encertada: la nostra evolució té la forma d’un arbre amb moltes branques.

En l’evolució de la nostra espècie, l’Homo sapiens, hi han intervingut moltes espècies diferents, i també tenim gens d’altres grups del gènere Homo que s’han extingit, com els neandertals, els denissovans i altres que encara no hem identificat.

La nostra espècie, Homo sapiens, es va originar a l’Àfricaf a entre 300.000 i 200.000 anys. Durant uns 100.000 anys, els grups d’Homo sapiens es van moure pel territori africà i es van barrejar entre ells; així, gràcies a aquesta mescla, va començar la diversitat humana.

Fa uns 120.000 anys, alguns grups d’Homo sapiens van començar a sortir de l’Àfrica. Però no fou fins fa uns 60.000 anys que hi va haver una gran migració i molts es van escampar per la resta del món.

Els grups que havien arribat directament de l’Àfrica a cada continent es van barrejar amb els que hi van arribar després, i aquestes barreges van fer que la diversitat humana fos encara molt més gran.

Totes les poblacions humanes són el producte de migracions i mestissatges, és a dir, de barreges genètiques entre diversos grups.

A Europa, després de l’última gran glaciació, hi vivien grups de caçadors i recol·lectors. Fa entre 9.000 i 7.000 anys, hi van arribar els primers agricultors des del Pròxim Orient. Més endavant, fa uns 4.500 anys, també van arribar-hi noves poblacions de cultura iamna procedents de l’est. Aquestes poblacions es van anar barrejant amb el temps i van contribuir a formar les poblacions europees actuals.

Aquestes barreges van donar lloc a diverses combinacions genètiques que es manifestaven en el color i la forma dels cabells, el color dels ulls, l’estatura, el color de la pell... 

Tothom té un origen mestís, però les persones d’un mateix grup tenen algunes característiques físiques semblants; això ens ha portat a preguntar-nos si ens podem classificar en races.

La civilització egípcia pensava que els éssers humans es classificaven en quatre races, segons el color de la pell. Aristòtil feia una classificació basada en la relació entre el caràcter i el clima: els grups del nord eren freds i agressius, els asiàtics eren intel·ligents i servils, i els grups grecs, com ell, eren equilibrats i superiors a la resta.

Totes aquestes classificacions són creacions humanes, i les persones que les fan sempre consideren que el seu grup és superior als altres. Linné i Morton van ser dos científics especialistes en la classificació de les espècies, i els dos consideraven que els grups europeus eren superiors, però avui sabem que el seu sistema de classificació no era ni objectiu ni rigorós i que, per tant, no té cap fonament científic.

L’any 1972, Richard Lewontin, especialista en genètica, va demostrar que la diferència genètica entre diversos grups o races humanes és només d’un 6 %. En canvi, dues persones del mateix grup o raçap oden tenir diferències de més del 85 %. És a dir, que entre dues persones blanques catalanes hi pot haver moltes més diferències genètiques que entre una persona blanca catalana i una persona negra senegalesa, per exemple.

Per tant, no té sentit classificar l’ésser humà en races, perquè la diferència genètica entre grups és molt més petita que la que hi pot haver entre persones del mateix grup.

Ara bé, és cert que hi ha diferències físiques que són molt evidents. La majoria d’aquestes diferències tenen a veure amb les adaptacions del cos al medi. Les persones de les comunitats pigmees són més baixes, perquè això les ajuda a adaptar-se a les condicions de vida a la selva. Molts grups africans tenen cossos esvelts amb extremitats llargues, cosa que els ajuda a dissipar la calor del cos en les zones de climes càlids. Molts pobles esquimals tenen organismes que afavoreixen l’acumulacióde greixos omega-3.

Les poblacions del nord, poc exposades al sol, tendeixen a tenir la pell clara, cosa que facilita la síntesi de vitamina D, mentre que les poblacions del sud, molt exposades al sol, tenen pells fosques, que les protegeixen dels raigs ultraviolats.

Alguns d’aquests gens provenen de les barreges genètiques dels nostres avantpassats amb altres espècies: neandertals, denissovans i altres grups humans extingits. Per exemple, algunes comunitats tibetanes han heretat un gen denissovà que els permet tolerar millor les baixes concentracions d’oxigen en altituds elevades.

La diversitat genètica ens ajuda a adaptar-nos a l’entorn, però les diferències entre persones del mateix grup són molt més grans que les diferències entre grups.

Genèticament, les races no existeixen.

 

Hi ha diversitat religiosa quan hi ha més d’una religió

en un mateix territori.

Les religions no són només les creences oficials

o els ritus que ordena l’església,

sinó també les idees i les pràctiques espirituals,

encara que no siguin oficials.

Les societats secularitzades

són aquelles en què la religió oficial ha perdut importància

i ja no determina les vides i les creences de les persones.

Això no vol dir que no hi hagi religions,

sinó que, en aquestes societats, la religiositat

es viu de maneres molt diverses: com a fe personal,

om a pràctica espiritual

o com una manera d’identificar-se amb un grup.

De fet, a les societats més secularitzades

hi ha més diversitat religiosa.

La nostra societat està secularitzada

i té molta diversitat religiosa.

És molt important que la societat i el govern

gestionin bé aquesta diversitat,

perquè tothom se senti representat i hi hagi bona convivència.

La diversitat religiosa a Catalunya

Catalunya és un dels territoris més secularitzats del món i té molta diversitat religiosa.

La meitat de la població catalana diu que no és religiosa,

i la gent jove ho diu encara més: 7 de cada 10 joves diuen que no són de cap religió.

Alhora cada vegada hi ha més gent que segueix altres pràctiques espirituals, com la meditació o el ioga.

Abans hi havia molta més gent creient i la gran majoria era catòlica,

però l’Església cada vegada té menys influència,

han arribat persones d’altres religions

i s’han posat de moda altres formes d’espiritualitat.

Això ha fet que cada vegada hi hagi menys gent catòlica

i menys gent religiosa en general.

Però la religió catòlica continua tenint uns privilegis

que les altres religions no tenen:

hi ha moltes esglésies per tot el territori català,

les criatures poden estudiar religió catòlica a l’escola,

moltes festes oficials coincideixen amb festivitats catòliques,

com la Setmana Santa o el Nadal,

és fàcil celebrar rituals catòlics en espais públics, com els funerals...

Molta gent no s’adona que en el dia a dia hi ha tants elements catòlics

perquè hi està tan acostumada que li passen desapercebuts.

En canvi, les persones d’altres religions sí que se n’adonen.

A la feina, segueixen el calendari catòlic;

tenen pocs temples, més petits, més senzills i sovint amagats;

tenen menys recursos econòmics;

la seva religió no s’ensenya a les escoles;

no tenen llocs públics per celebrar-hi els seus funerals...

Això vol dir que no totes les persones

tenen els mateixos drets religiosos,

és a dir que hi ha discriminació a causa de la religió.

La diversitat religiosa al món

A tot el món, 8 de cada 10 persones creuen en alguna religió.

Les religions amb més creients són el cristianisme i l’islam,

seguides de l’hinduisme, el budisme i religions indígenes,

pròpies de diferents pobles i cultures.

També hi ha persones que no segueixen cap religió oficial,

però tenen creences i pràctiques espirituals diverses.

L’any 1893 es va fundar el Parlament de les Religions del Món,

un espai on es troben persones de moltes religions diferents

per dialogar sobre les seves creences,

reflexionar sobre els conflictes del món

i buscar camins per aconseguir la pau.

Aquest espai és molt important perquè reconeix la diversitat religiosa,

dona importància a totes les religions i facilita la convivència al món.

Tot i així, encara hi ha molts països on no hi ha llibertat religiosa,

on les persones que tenen religions diferents de l’oficial

són discriminades i, fins i tot, agredides.

Una tercera part de la població mundial

viu en països on no hi ha llibertat religiosa.

Per això, cal continuar lluitant

per tal que es respectin els drets religiosos de totes les persones.

Per aconseguir-ho, és molt important

que totes les religions estiguin representades a les institucions,

que totes les societats siguin inclusives

i aprenguin a conviure amb la diversitat religiosa,

i que les persones que segueixen una religió

siguin respectuoses amb la resta.

Religió, drets i convivència

De vegades ens sembla que una religió

és un sistema de creences i rituals determinat

que algunes persones segueixen i d’altres no.

Però, en realitat, és un fenomen molt més complex,

que no només determina si creiem en un déu o no,

sinó que condiciona la manera com pensem,

com vivim, com veiem el món

o com ens relacionem amb nosaltres mateixos

o amb les altres persones i els altres grups.

Si volem aconseguir la convivència pacífica

de totes les religions del món,

és important tenir en compte

que la religió està relacionada amb molts aspectes

de la vida de les persones.

La convivència pacífica només serà possible

si es reconeixen totes les religions,

es respecten els drets de totes les persones

en igualtat de condicions amb la resta,

i les nostres societats són respectuoses i acollidores.