Les estudiants de la Facultat guanyen el Premi Arcadi Oliveres 2026 pels seus TFG per a la justícia global
El compromís amb la justícia global i la transformació social han estat els eixos centrals dels Treballs de Final de Grau de l’Andrea Mendieta Sánchez i la Núria Mir Dorn (Comunicació de les Organitzacions) i de l’Ada Solà Conesa (Periodisme), guardonades en la 9a edició dels Premis Arcadi Oliveres 2026.
Aquest reconeixement, impulsat per la Fundació Autònoma Solidària amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, té l’objectiu de reconèixer als estudiants que han dedicat el seu Treball de Fi de Grau durant el curs 2024-2025, al desenvolupament d’una recerca orientada a la justícia global.
Amb la voluntat de transmetre el seu compromís amb la justícia global i fomentar el canvi, tres estudiants de la Facultat de Ciències de la Comunicació han estat reconegudes per l’excel·lència acadèmica i l’alt impacte social dels seus treballs de fi de grau. Primerament, l’Andrea Mendieta Sánchez i la Núria Mir Dorn del grau en Comunicació de les Organitzacions amb el seu projecte titulat “Comunicació per a ONGs: Creació d'una estratègia global de comunicació per a Càritas Marroc”, amb la tutoria d’Amparo Huertas Bailén. D’altra banda, l’Ada Solà Conesa del grau en Periodisme amb el seu projecte titulat “Veus al front: la lluita de les corresponsals de guerra contra les desigualtats de gènere”, amb la tutoria d’en Santiago Tejedor Calvo.
En aquesta entrevista, les alumnes ens expliquen les motivacions que les van portar a triar els seus temes de TFG, com va ser el procés de recerca i creació del projecte i, la importància de la comunicació com a eina de justícia global.
- Per començar, podríeu explicar breument en què consisteix el vostre TFG premiat i quin tema principal aborda?
Andrea i Núria: El nostre TFG consisteix en la creació d’una estratègia global de comunicació per a Càritas Marroc, una ONG en procés de consolidació que, en aquell moment, no comptava amb una estructura comunicativa definida.
El projecte parteix d’una diagnosi real sobre el terreny i combina anàlisi teòrica amb aplicació pràctica. A partir d’això, vam dissenyar diferents línies d’acció i plans de comunicació per ajudar l’organització a millorar la seva visibilitat, la coherència interna i la seva capacitat de generar impacte.
El tema principal del treball és el paper de la comunicació com a eina estratègica dins del tercer sector, especialment en contextos amb pocs recursos.
Ada: El meu TFG, titulat “Veus al front: la lluita de les corresponsals de guerra contra les desigualtats de gènere”, analitza com les dones periodistes han accedit i treballat en un àmbit històricament masculinitzat, com és el periodisme de guerra.
El treball posa el focus en les desigualtats estructurals que han patit, com la invisibilització, el masclisme o els riscos específics, com les agressions, i també en com aquestes corresponsals aporten una mirada diferent, més humana i transformadora en la cobertura dels conflictes.
- Els Premis Arcadi Oliveres posen el focus en la justícia global. Per què vau decidir orientar el vostre treball cap a aquest enfocament?
Andrea i Núria: Des del principi vam entendre que la comunicació no és només una eina tècnica, sinó també una eina de transformació social.
Treballant amb ONG vam veure que moltes realitats no són visibles, no perquè no existeixin, sinó perquè no s’expliquen o no arriben als canals adequats. Per això vam voler enfocar el treball des de la justícia global: perquè creiem que donar visibilitat a aquestes realitats és una manera de reduir desigualtats.
El nostre projecte aposta per una comunicació ètica, no paternalista, que posa al centre les persones i que ajuda les organitzacions a explicar-se amb coherència i dignitat.
Ada: Perquè el meu treball no només parla de periodisme, sinó de drets, desigualtat i poder. Les corresponsals de guerra es troben en la intersecció de múltiples injustícies: de gènere, professionals i també geopolítiques.
Visibilitzar la seva situació és una manera de denunciar aquestes desigualtats globals i de reivindicar el dret de les dones a ocupar espais de decisió i representació, especialment en contextos tan crítics com els conflictes armats.
- Com va ser el procés de recerca i creació del TFG? Hi va haver algun repte important que haguéssiu de superar?
Andrea i Núria: El procés va ser molt pràctic i molt vinculat al terreny. No ens vam quedar només en la recerca teòrica, sinó que vam treballar directament amb l’equip de Càritas Marroc, cosa que ens va permetre entendre les necessitats reals.
Un dels principals reptes va ser adaptar-nos a un context cultural, social i polític molt diferent del nostre. També va ser un repte treballar amb una organització que no tenia una estructura comunicativa prèvia, ja que implicava construir des de zero.
A més, vam haver d’adaptar les propostes a recursos limitats, cosa que ens va obligar a ser molt pragmàtiques i realistes.
Ada: Va ser un procés molt intens, sobretot en l'àmbit de documentació, perquè encara hi ha poca investigació amb perspectiva de gènere en aquest àmbit. A més, també va ser exigent gestionar la càrrega emocional del tema, perquè estem parlant de violència, guerra i desigualtat.
Més enllà de la part teòrica, vaig donar molt pes al treball de camp, especialment a través d’entrevistes. Per mi era important poder apropar-me a aquesta realitat des de dins, sentint directament les veus de les corresponsals. Això va implicar un procés molt actiu de recerca i contacte amb professionals del sector.
Hi va haver moments especialment impactants, com entrevistar periodistes que en aquell moment es trobaven en zones de conflicte. Això et fa prendre una consciència molt directa de la duresa del que viuen i de la importància de la seva feina.
I en aquest sentit, també m’agradaria destacar i agrair la generositat de totes les corresponsals que van dedicar el seu temps a participar en el treball, perquè les seves aportacions han estat fonamentals per donar-li sentit i profunditat.
- Quin impacte real creieu que pot tenir el vostre treball en la societat o en el vostre àmbit professional?
Andrea i Núria: Creiem que el nostre treball pot tenir impacte en dos nivells. D’una banda, dins de l’organització, ajuda a estructurar la comunicació, millorar la seva visibilitat i reforçar la seva capacitat de generar confiança i captar recursos.
D’altra banda, el projecte també té un impacte més ampli, ja que proposa un model aplicable a altres ONG amb característiques similars. La guia pràctica que hem desenvolupat pot servir a altres organitzacions per millorar la seva comunicació. Al final, creiem que millorar la comunicació d’una ONG també és una manera de millorar el seu impacte social.
Ada: Crec que el principal impacte és la visibilització. El treball posa nom i veu a unes professionals que han estat històricament invisibilitzades, tot i tenir un paper fonamental en la cobertura dels conflictes.
Però, més enllà d’això, també obre la porta a repensar el periodisme des d’una perspectiva més inclusiva. És a dir, no només incorporar més dones als espais de corresponsalia, sinó també tenir en compte les seves necessitats específiques, que sovint han estat ignorades. Aspectes relacionats amb la salut, les condicions físiques o la seguretat en el terreny —que no s’han contemplat perquè el model professional ha estat pensat des d’una mirada masculina— formen part d’aquesta reflexió.
En aquest sentit, el treball no només denuncia desigualtats, sinó que també planteja la necessitat d’adaptar les estructures professionals perquè siguin realment equitatives.
En l’àmbit professional, pot contribuir a qüestionar dinàmiques encara presents en el sector i a fomentar una mirada més crítica. I, a escala social, ajuda a entendre que la manera com expliquem la guerra també està condicionada pel gènere, i que incorporar altres mirades pot transformar el relat i fer-lo més complet.
- Hi va haver algun moment durant el projecte en què vau canviar de perspectiva o vau descobrir alguna cosa que no esperàveu?
Andrea i Núria: Sí, totalment. Al principi veiem la comunicació com una eina més tècnica, però durant el projecte vam entendre que és molt més que això. Treballant sobre el terreny i en contacte amb les persones, vam veure que comunicar no és només explicar què fas, sinó com ho expliques i des de quina mirada.
També ens va impactar molt veure com moltes organitzacions fan una feina increïble, però no tenen els recursos per comunicar-la, i això condiciona molt el seu impacte.
Ada: Més que un canvi de perspectiva, diria que el treball m’ha reafirmat en la idea que és un tema molt necessari i poc visibilitzat.
El que sí que vaig anar descobrint, sobretot a través de les entrevistes, van ser moltes realitats que no apareixen en el relat públic. A mesura que parlava amb corresponsals, anaven sorgint qüestions del dia a dia que rarament s’expliquen, però que tenen un impacte directe en la seva feina.
Per exemple, aspectes vinculats a la salut i al cos evidencien desigualtats estructurals importants. Les condicions de treball en zones de conflicte, tant a escala logística com de seguretat, sovint estan pensades des d’un model masculí que no té en compte les necessitats específiques de les dones, cosa que genera dificultats afegides i posa en evidència una manca d’adaptació real del sistema.
Aquest tipus de testimonis em van portar a incorporar noves línies d’anàlisi que inicialment no tenia previstes, i que aporten una mirada més completa sobre què implica realment ser corresponsal de guerra sent dona.
- Quin paper han tingut la facultat i el professorat en el desenvolupament del vostre treball?
Andrea i Núria: La universitat ens ha donat la base teòrica i les eines per entendre la comunicació des d’un punt de vista estratègic. En especial, el suport de la nostra tutora Amparo Huertas ha estat clau per orientar el projecte, ajudar-nos a estructurar-lo i fer-nos reflexionar de manera crítica sobre el que estàvem fent.
Ada: He comptat amb un seguiment molt proper, que m’ha permès anar compartint els diferents avenços del treball i rebre orientació en cada fase.
- Com vau viure el moment de rebre el premi? Què significa aquest reconeixement per a vosaltres a nivell personal i acadèmic?
Andrea i Núria: Va ser un moment molt emocionant, sobretot perquè és un reconeixement a un projecte en el qual ens hem implicat molt, tant en l'àmbit professional com personal. Més enllà del premi en si, el que significa per nosaltres és que es dona valor a un tipus de comunicació que sovint no és visible, però que és molt necessària.
També és una motivació per continuar treballant en aquesta línia i seguir vinculades al tercer sector. De fet, actualment les dues vivim amb seu al Marroc col·laborant amb diferents organitzacions humanitàries i ONG, fent d'assessores de comunicació i desenvolupament.
Ada: Va ser un moment molt emocionant. És la culminació de molts mesos de feina, dedicació i implicació.
A nivell personal, ho visc com un reconeixement a tot aquest esforç, però també com una confirmació que val la pena investigar i donar veu a realitats que sovint queden invisibilitzades.
I a nivell acadèmic, és especialment significatiu perquè posa en valor la importància de treballar amb perspectiva de gènere i de justícia global dins de l’àmbit de la comunicació. Crec que aquest tipus de recerca no només és necessària, sinó que també pot contribuir a generar una mirada més crítica i transformadora.
- Per a altres estudiants que estan començant el TFG, quin consell els donaríeu, especialment si volen fer un treball amb impacte social?
Andrea i Núria: Els diríem que intentin sortir de la teoria i connectar el seu treball amb una realitat real. Treballar amb una organització, entendre el context i veure l’impacte del què fan, dona molt més sentit al projecte. També és important no tenir por d’adaptar-se i de canviar d’idea si cal, perquè en projectes així el procés és tan important com el resultat. I sobretot que qualsevol cosa pot servir d'ajuda, que com a estudiants tenim una eina molt valuosa i la podem utilitzar per generar un canvi i oferir un servei a entitats o persones qui ho necessiten.
Ada: Diria que triïn un tema que realment els/les interpel·li, que motivi i que generi curiositat, perquè això és el que et manté implicat durant tot el procés.
Si volen fer un treball amb impacte social, és important no tenir por de mirar la realitat de manera crítica i de donar veu a allò que sovint no es veu o no s’explica prou. També és clau documentar-se bé i treballar amb rigor, perquè l’impacte real ve de combinar compromís amb solidesa acadèmica.
I, sobretot, que s’atreveixin a sortir del que ja està dit, a buscar testimonis, a apropar-se a la realitat des de primera mà. Al final, els treballs que deixen empremta són aquells que aconsegueixen connectar coneixement i realitat.