UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Les quinolones són un grup d'antimicrobians d'ampli espectre i poc tòxiques, el que fa que siguin molt utilitzades a la clínica. Actuen unint-se a les topoisomerases (l'ADN-girasa i la topoisomerasa IV) bloquejant la seva activitat de desenrotllament de l'ADN, el qual es essencial per la seva replicació i per tant per a la multiplicació bacteriana.

La resistència a aquest tipus d'antimicrobians es dóna fonamentalment per mutacions cromosòmiques que afecten a les topoisomerases, disminuint l'afinitat per les quinolonessense afectar la seva funció.

L'any 1998 es descriu per primer cop una resistència a quinolones transferida pel plasmidi conjugatiu pMG252 (un plasmidi és un element genètic present en els bacteris, portador de gens addicionals als del genoma normal), en una soca de Klebsiella pneumoniae. Aquesta resistència ve donada per el gen qnr que codifica la proteïna Qnr, la qual actúa unint-se a les topoisomerases, protegint-les de l'acció antimicrobiana de les quinolones.

La primera Qnr descrita fou anomenada QnrA, posteriorment s'han identificat 2 tipus més: QnrB i QnrS. Aquestes proteïnes donen lloc a resistència de baix nivell, i encara que les quiniolones continuen essent actives l'elevació de la concentració inhibitòria que confereix aquesta proteïna (Qnr) facilita la selecció de mutants d'alt nivell de resistència. Les mutants d'alt nivell de resistència es produeixen com s'ha assenyalat anteriorment per mutacions en les topoisomerases.

El nostre interès radicava en conèixer la possible presència d'aquest gen en enterobacteris al nostre medi, donat que no havien estat estudiats previament. Es coneixia que qnr es troba amb més freqüència en bacteris que produeixen β-lactamases d'espectre estès (BLEE). Per aquest motiu varem realitzar aquest estudi.

Entre els anys 2003-2004 es van estudiar un total de 305 enterobactèries productores de BLEE; de les quals 15 soques foren positives per el gen de Qnr ( 4.9%), 14 soques eren portadores de qnrA (6 Klebsiella pneumoniae, 6 Enterobacter cloacae i 2 Escherichia coli) i una soca de qnrS (Klebsiella pneumoniae). No es va trobar cap soca amb qnrB.

Es va realitzar l'estudi de sensibilitat a quinolones (àcid nalidíxic i ciprofloxacina) a totes les soques. Només 4 de les 15 soques positives (26.7%) van ser resistents a l'àcid nalidíxic: 2 (Enterobacter cloacae ) amb resistència d'alt nivell (MIC ≥256 μg/ml), en les quals, a mes del qnr, al seqüènciar les topoisomerases es van observar mutacions que justificaven la elevada resistència. Dues soques (Enterobacter cloacae i Klebsiella pneumoniae) presentaven resistència (MIC 32 μg/ml) i una (Klebsiella pneumoniae) va ser intermitja (MIC 24 μg/ml). En aquests 3 casos, la resistència era conferida per el Qnr. La resta de soques van estar dins del límit de la sensibilitat.

Totes les soques menys una (Enterobacter cloacae, MIC 1.5 μg/ml) foren sensibles a la ciprofloxacina (MIC 0.06 a 0.75 μg/ml), però les MICs eren lleugerament més elevades que en les soques salvatges i amb correlació a la MIC de l'àcid nalidíxic. Les BLEEs associades a Qnr foren CTX-M-9, SHV-12, SHV-92 (una nova variant de SHV, per primera vegada descrita en aquest treball) i la β-lactamasa LAP-1, recentment publicada.