“Tenim un llenguatge de ficció que agrada tant a dins com a fora”

05/11/2020

Paula Hergar, Comunicació Audiovisual UAB ‘06, postgrau en Gestió Empresarial UAB ’10 i màster de Recerca en Periodisme i Comunicació UAB ’11, és periodista televisiva, redactora a Vertele, a LOS40 i col·laboradora a TVE, entre altres mitjans. 

Com a investigadora a la UAB, va començar a estudiar el fenomen de les web sèries el 2010, abans de l’arribada de les grans plataformes a Espanya i del boom de les sèries. Parlem amb ella sobre l’evolució i el moment actual de la ficció espanyola i del seu llibre ‘La vuelta al mundo en 80 series’ i  també ens explica com és cobrir el Prime Time televisiu. 

 

Per què vas escollir estudiar Comunicació Audiovisual a la UAB?
M’encantava el cinema i volia dedicar-me a fer ficció. Amb l’institut ens van portar al Campus de Bellaterra i era com totes les sèries que havia vist sobre universitaris, era el que havia somiat. 

També vas fer el postgrau en Gestió Empresarial, el màster de Recerca en Periodisme i Comunicació i vas començar el doctorat, tot a la UAB. 
Sí, i gràcies al que he fet a l’Autònoma, estic on estic ara. Al acabar la llicenciatura, vaig anar a viure a Londres i vaig tornar el 2008, en plena crisi. Vaig fer moltes entrevistes i no m’agafaven enlloc, no hi havia treball i de sobte vaig veure una oferta al gabinet de comunicació de Renfe i era a través del programa CITIUS de la UAB. Va ser genial, per fi entrava al món laboral al sector que jo volia. Les pràctiques duraven un any i eren remunerades i a sobre tenia el postgrau en Gestió Empresarial, és molt complert.   

I un cop vas acabar?
Vaig treballar un temps gestionant les pràctiques d’alguns màsters de la UAB. En aquella època, me’n vaig adonar que m’agradava més el Periodisme que la Comunicació Audiovisual i vaig cursar el màster de Recerca en Periodisme i Comunicació amb una beca FPI (Formació Personal Investigador) que em va deixar entrar al grup de recerca de ficció dirigit pel professor Lorenzo Vilches. 

Com va ser aquesta etapa de recerca universitària?
Em va tocar investigar sobre les sèries per internet, era el 2010 i va coincidir amb el boom de les web sèries. La gent jove no tenia treball i buscaven una forma de treure el seu talent fent sèries des de casa com ‘Malviviendo’ o ‘Qué vida más triste’. Vaig fer la tesina sobre aquest tema i em van començar a trucar per fer conferències i en una d’elles, a Madrid, em va contactar la que seria la meva cap de Vertele i em va proposar de treballar-hi. 

Així comences a treballar de periodista a Madrid.
Sí, vaig descobrir què era el periodisme televisiu, que havia estat vist com un periodisme menor durant molt de temps. Vaig començar a fer entrevistes, reportatges, tot això que jo volia, escriure i que la gent em llegís. I a partir d’aquí, et van trucant de llocs per fer col·laboracions a vegades puntuals, d’altres duren més. També escric a la web de LOS40 sempre sobre televisió, però dirigit a un públic més jove. I col·laboro al programa Morning Box de LOS40 Classic on parlem de la televisió i les sèries dels 90, del que trobem a faltar d’aquells anys. I l’any passat, quan vaig tornar a Barcelona, em van trucar per col·laborar a ‘Punts de vista’, una joia de programa cultural de La 2, perquè ara a les sèries per fi se les considera cultura. 

I vas fer durant un temps de reportera de televisió.
Sempre havia somniat en ser reportera de televisió, i em va sorgir l’oportunitat quan vaig tornar a Barcelona amb el tema de l’1 d’Octubre. Vaig fer alguns dies de reportera i no em va agradar gens. Estic segura que si ho hagués fet als 18 anys , m’hagués encantat, però en aquell moment ja no, prefereixo escriure.

A Vertele treballes cobrint el Prime Time televisiu. Com és una nit per tu?
Un dimarts, per exemple, poso TVE a la televisió per seguir ‘Masterchef’, i Antena 3 a l’ordinador per veure l’entrevista que està fent el Pablo Motos a ‘El Hormiguero’. Paral·lelament veig ‘Late Motiv’ amb el Buenafuente i l’entrevista de ‘La Resistencia’ per si passa alguna cosa interessant. I amb el gestor de Vertele escric qualsevol cosa que passi, per exemple, si el Jordi Cruz s’enfada amb algun aspirant i es diuen de tot, de seguida ho escric, busco el vídeo i ho publico també a xarxes socials. I segueixo escrivint la crònica sencera de tot el que ha passat durant el programa. Vaig boja.

Vas començar analitzant les web sèries el 2010, un moment molt inicial, com ha sigut l’evolució del món de les sèries?
Vaig conèixer una generació de gent que després han acabat tots a la televisió, fent de guionistes o de directors de sèries. El 2010, sense que ningú els pagués res, feien unes sèries increïbles a casa. Tots teníem moltes ganes de fer coses i no teníem l’oportunitat. Ara les rodes de premsa de presentació d’una sèrie, estan plenes, però en els anys 2000, no venia ningú. Ningú volia fer televisió. Actualment, la reputació de cinema i sèries s’ha igualat, no hi ha gaire diferència. 

Un punt d’inflexió és l’arribada de grans plataformes de pagament?
Sí, en aquell moment les produccions es multipliquen. La producció espanyola era molt criticada, sobre tot per nosaltres mateixos, però des de fora van descobrir que aquí es feien molt bones sèries amb molt menys pressupost que a altres països. Abans, comparàvem les sèries espanyoles de cadenes en obert amb sèries americanes de canals de pagament i no és el mateix. Les cadenes de pagament poden fer el que vulguin, perquè coneixen els seus subscriptors, són gent adulta, però en un canal tradicional a les deu de la nit no pots posar depèn quina escena, perquè és per a tota la família. Amb els anys és veritat que les cadenes en obert també han canviat i els espectadors també hem crescut. És un aprenentatge de tothom, no només dels directors de ficció, també els espectadors hem anat aprenent i demanem que ens tractin de forma mes intel·ligent.

Ara amb totes aquestes plataformes, creus que hi ha més oportunitats per aquest talent que no trobava el seu lloc el 2010?
Crec que sí, perquè, per exemple, Atresmedia té Flooxer, una secció on la gent jove hi publica sèries. I si alguna té molt d’èxit, com va passar amb ‘Paquita Salas’ de los Javis, les direccions de ficció de la cadena s’hi fixen i els donen una oportunitat. A Playz de Televisió Espanyola també hi ha varies sèries que han triomfat. Allà hi ha cabuda pels experiments i, a més, les cadenes no sabien com enganxar a la joventut a les seves produccions, i el millor és que la gent jove els parli de tu a tu. 

La gent jove té uns hàbits de consum audiovisual molt diferents.
Sí, no veuen la tele de forma tradicional, veuen el que volen i quan volen. Les cadenes convencionals tenen un públic que s’està fent gran i volen cridar l’atenció dels joves a través de les xarxes. Això ho ha fet molt bé ‘Operación Triunfo’. La gent s’enganxa al programa a través dels vídeos que pengen a Youtube, o al canal 24h, o a través d’Instagram, i gràcies a això, van a veure les gales a la televisió tradicional. Estan buscant la manera de rejovenir el públic.

Com qualificaries la situació actual de la ficció al nostre país?
És una de les millors èpoques. Perquè sí que es veritat que als anys 60/70 els creadors de sèries estaven ben valorats, però després va ser una caiguda lliure, i de nou, els showrunners espanyols estan molt valorats, Netflix ha contractat en exclusiva a Àlex Pina, creador de ‘La Casa de Papel’, a la productora Bambú els contacten totes les plataformes... També els guionistes, actrius, actors, estan en el millor moment, perquè ja no només es veuen les creacions a Espanya, sinó que triomfen a tot el món. 

‘La Casa de Papel’ es va convertir en la sèrie de parla no anglesa més vista en la història de Netflix. 
El bombazo de ‘La Casa de Papel’ va ser un punt d’inflexió. La sèrie, de fet, es va estrenar a Antena 3, no va funcionar i la van cancel·lar. Però la va comprar Netflix i van veure que es convertia en un fenomen: la gent portava mascaretes a partits de futbol, Stephen King aplaudia la sèrie, els seguidors dels protagonistes es compten per milions a les seves xarxes. Hagués mort al nostre país, perquè no va funcionar, però en canvi a fora sí. Jo crec que tenim un llenguatge de ficció que agrada tant a dins com a fora.

Tenen algun element comú les sèries quan triomfen? 
Això també els ho pregunto als creadors. Jo crec que no, perquè si ho sabessin, ho farien sempre. A ‘La Casa de Papel’, per exemple, un cop vist l’èxit, sí que pots intentar entendre’l: té un ingredient revolucionari, animen a la gent a robar als rics i ser una mica Robin Hood, les protagonistes femenines tenen molta força, en un moment en el qual el públic femení demana històries així. Però també és la sort. 

Explica’ns alguna tendència del món de les sèries.
Hi ha varies tendències, una d’elles és adaptar llibres que funcionen entre els joves, per exemple, la saga de ‘Valeria’ d’Elisabet Benavent. D’altra banda, sobre la manera de consumir-les, Netflix va posar de moda estrenar una sèrie complerta el primer dia, i així la gent la veu com vol, però perden el fenomen esdeveniment que feia, per exemple, ‘Joc de Trons’. És a dir, cada diumenge per la nit s’estrenava el capítol i cada dilluns tot el planeta parlava de la sèrie. Si perds el factor esdeveniment, la conversa a xarxes socials és inferior. Ara se n’estan adonant i algunes intenten tornar a fer un capítol cada setmana. I també hi ha els acords entre cadenes tradicionals i plataformes. Per exemple, Telecinco té un acord amb Amazon Prime, algunes sèries primer s’estrenen a la plataforma i després a la cadena, també ho fa Atresmedia amb Netflix.  Abans es veien les plataformes com una competència i ara es veuen com un aliat. 

Tens algun projecte propi del qual vulguis parlar?
Un dels meus somnis era publicar un llibre i just abans del confinament vaig treure ‘La vuelta al mundo en 80 series’. Parlo de 80 països i de la sèrie que millor representa a cadascun. Si vols viatjar a algun país, veus la sèrie i et fas una idea de com és el país. O si has viatjat a un país i vols recordar-lo, també és un bon llibre. A Espanya vam escollir ‘Cuéntame’, perquè et fas una idea de la cultura espanyola i dels esdeveniments històrics del país. A Estats Units vam triar ‘Friday Night Lights’, una sèrie sobre un poble de l’interior, perquè volíem mostrar com són els americans més enllà de Nova York o Hollywood, els de l’Amèrica profunda. 

I posa’ns exemples de països que coneguem menys a través de les seves sèries.
Hi surt una sèrie de Corea del Nord ‘Punishment’, un país que segurament mai trepitjarem, i gràcies a aquesta sèrie, podem veure el que ens deixen veure. Aquesta  mentalitat que sempre els estan vigilant, que s’han de protegir. I una altra que em va encantar és la d’Emirats Àrabs, es diu ‘Black Crows’. És una passada, perquè quan veiem sèries sobre l’ISIS, sempre tenim la visió occidental, però aquí tens la seva mirada, la més crua segurament, perquè són els que ho viuen. Un truc per conèixer sèries diferents és canviar l’idioma de configuració de la plataforma, i llavors t’apareixen propostes diferents, més enllà del que veiem tots.