"Tinc fotografies d'animals atrapats per plàstics, ho he viscut in situ i és dur"

29/07/2021

Iris Anfruns, Biologia UAB ’14, és una apassionada dels cetacis des de ben petita. Actualment treballa com a guia d’albirament d’aquests animals a l’empresa Turmares Tarifa i forma part de l’Associació Cetàcea. A més, fa divulgació científica a través del seu perfil d’instagram (@iris_anfruns_photography).

Va ser la convidada especial a la graduació de la Facultat de Biociències el passat 26 de febrer. Ens explica com es comporten aquests animals, en quina situació es troben, i parlem dels seus reptes de futur.

 

Vas estudiar Biologia a la UAB, per què vas escollir aquests estudis?
Des de petita tenia clar que volia estudiar els cetacis i vaig pensar que la titulació de Biologia era la que més m’hi podia apropar. El punt d’inflexió va ser la pel·lícula ‘Liberad a Willy,’ em van fascinar aquests animals, buscava fotos, informació... Els anys a la universitat no van ser fàcils, sempre m’ha costat estudiar i treure bones notes, i era una mica frustrant a vegades, però tot i així s’ha de tirar endavant. També vaig veure que la formació en cetacis no s’inclou a la carrera, en general, vaig trobar a faltar assignatures de mamífers grans, grans vertebrats, de manera que aprofitava per anar a xerrades, tallers i cursos per formar-me.

Vas fer pràctiques al centre de recuperació de fauna de Torreferrusa a Santa Perpètua de Mogoda i en un centre d’investigació a Sardenya. Com va ser l’experiència?
Sí, volia obrir-me portes, a Torreferrusa vaig estar-hi un estiu de pràctiques i els dos següents com a voluntària per seguir ajudant. La feina m’agradava, tot i que m’agrada més el mar. I a Sardenya hi havia una població resident de dofí mular que interactuava amb les granges de mol·luscs de la zona, i jo feia les pràctiques a un centre on tractaven les dades que recollíem amb les sortides al mar. Va ser una experiència molt positiva, me’n vaig adonar que realment era el que m’agradava.

Com vas conèixer el centre de Sardenya?
El primer any de l’Autònoma vaig anar a un simpòsium d’animals aquàtics a la Facultat de Veterinària, on hi havia ponents de nivell nacional i internacional. Em vaig implicar en l’associació que ho organitzava i cada any muntàvem un simpòsium de diferents temàtiques, allà vaig conèixer la gent que duia el centre i vam lligar les pràctiques. 

Et vas titular el 2014. Quins van ser els teus primers passos professionals?
Vaig fer unes altres pràctiques que em van obrir les portes a treballar a Turmares Tarifa, on encara treballo ara, és una empresa d’albirament de cetacis. És un mix entre investigació i educació ambiental, portem als clients a veure animals amb vaixells grans, i és una manera d’intentar educar. Fem excursions de dues hores o tres hores i és relativament fàcil trobar-los, faig de guia, explico una mica la situació geològica i  quan trobem els animals, explico curiositats, comportaments, una mica el que vagi passant sobre la marxa. Gaudeixo molt de veure la gent gaudir. I tot això es complementa amb la investigació, perquè per mi no tindria sentit si no aprofites per recollir dades i fer investigació. Recollim dades ambientals, de comportament i també fotografies per poder reconèixer aquests animals. Jo estic centrada en el cap d’olla negre, una espècie de dofí, he fet petits estudis, i he presentat algun pòster al Congrés Mundial de Mamífers Marins i a la SEC (Societat Espanyola de Cetacis).

Com es comporten els cap d’olla negre?
És una espècie que forma diferents grups socials molt estables al llarg del temps. Quan vaig arribar a Turmares se’m va proposar avaluar si aquests grups socials es movien, si tenien la seva pròpia localització i gairebé mai es trobaven o si, per contra, hi havia algun tipus de relació dintre dels 60km que mesura l’estret de Gibraltar. Partia d’uns estudis que s’havien fet el 2011, i vaig observar que hi havia individus que ara formaven part d’un altre grup social. Vaig fer un estudi preliminar amb dos individus, i observava amb qui s’ajuntaven, i vaig evidenciar que els tres últims anys havia canviat completament. Què havia passat? Que els individus amb els que anaven al principi ja no apareixien a la zona, probablement havien mort, no sabem les causes, però sí que hi va haver una reorganització. El fet de revisar tantes fotografies i centrar-me en individus concrets fa que ja els conegui, per exemple, hi havia un individu que anava sempre amb dos més, els anomenàvem ‘Los tres mosqueteros’ col·loquialment. 

Com els reconeixeu?
Fem fotografies quan ensenyen l’aleta dorsal, la de l’esquena, i els reconeixem per les marques que tenen al marge posterior, que es fan naturalment, ja sigui per baralles entre ells, o perquè s’enganxen amb un fil de pescar, etc. La població ronda els 200 individus, alguns és difícil d’identificar-los perquè són molt joves, o cries, i estan poc marcats, però els caps d’olla negre adults normalment estan bastant marcats i se’ls pot seguir la pista relativament bé. Ara mateix sé reconèixer uns 50 individus. De fet ara ‘Los tres mosqueteros’ ja no van junts i vull saber què passa.

És fàcil trobar-los? Pugen molt a la superfície?
Sí, pugen a respirar, tenen pulmons com nosaltres, perquè son mamífers, i tenen patrons de respiració força sovint, així que a les espècies que viuen a l’estret, és relativament fàcil de veure’ls. El cap d’olla negre a més, s’alimenta de calamars, i normalment ho fan de nit, fan immersions una mica més llargues buscant l’aliment. Pel matí tenen un comportament molt relaxat, estant flotant a la superfície, descansant, i és quan aprofitem per fer aquestes fotografies per posteriorment analitzar-ho. 

Què tenen d’especial els cetacis?
Són animals molt intel·ligents. A cada zona tenen el seu aliment específic segons l’espècie, les orques, per exemple, tenen tècniques de caça específiques per a cada presa. A l’estret de Gibraltar s’alimenten de tonyines i, de fet, nosaltres per veure orques anem a la zona on estan els pescadors pescant la tonyina, perquè elles han après que si esperen en aquella zona, els poden robar la tonyina. Després, per exemple, els dofins mulars mengen petits crustacis i peixos, i hi ha una zona, diria que a Austràlia, que amb el musell busquen entre la sorra el que poden menjar. Però, han après que agafant esponges marines i posant-se-les al morro, eviten fer-se mal en la cerca amb una roca. 

I alguna curiositat més que ens puguis explicar.
Els diferents grups tenen dialectes per parlar entre ells i algunes espècies tenen inclús un to particular per a cada individu, com si fos una espècie de nom. És curiosa també la manera que tenen de dormir, nosaltres tenim respiració involuntària, anem a dormir i el nostre cos funciona, però ells, al estar envoltats d’aigua, no podrien fer-ho així i, a més, han de sortir a fora la superfície a respirar. El que fan és dormir mig cervell i després dormen l’altra meitat. Llavors, sempre estan actius, estaran més tranquils, però mai estan dormint completament. De fet, mentre dormen, segueixen nedant, i no saps que estan dormint, però veus que tenen un ull tancat. També poden controlar els batecs del cor, em sembla fascinant. 

Tens un perfil d’Instagram (@iris_anfruns_photography) dedicat a la fotografia de cetacis. Com va sorgir?
Vaig descobrir que m’agradava la fotografia el primer estiu a Turmares. Allà tinc la possibilitat de pujar a tots els vaixells fora del meu horari laboral sempre que hi hagi lloc, així que passo el meu temps lliure fent fotos. Pujo les fotos a Instagram, i a més, des de l’any passat vaig començar també a fer divulgació científica, comparteixo el que jo aprenc a Tarifa,  el meu dia a dia, les espècies que veig... 

Què fas la resta de l’any?
Treballo en una fàbrica, hi vaig entrar a treballar els estius durant la carrera i he tingut la sort que m’han seguit agafant. Fa anys que compagino les dues coses, a l’hivern a la fàbrica i a l’estiu a Tarifa. A banda, soc voluntària de l’Associació Cetàcea, al departament de recerca, una associació que es dedica a l’estudi dels cetacis a la costa catalana. Aquí Catalunya, tenim des de balenes, la segona més gran del món, el rorqual comú, dofins llistat, dofins comuns, dofins mulars, cap d’olla gris, catxalots, tenim moltes espècies, des de ben petites fins a ben grans. 

Quins projectes té l’associació?
Tenim varis, un d’ells són les sortides al mar, fem transsectes aleatoris, marquem un rumb i anem anotant el que trobem. Quan trobem un grup d’animals, parem, fem foto identificació, mirem el comportament dels animals, quants n’hi ha i una vegada tenim totes les dades recollides seguim el nostre rumb. També tenim un projecte de ciència ciutadana on la gent que surt amb el seu vaixell ens pot enviar informació del que ha vist, i si poden, ens envien una foto, la data i les coordenades on estava aquell animals, això ens ajuda a complementar. I tenim algun altre projecte futur d’observació des de costa. A banda, un dels pilars és l’educació ambiental, fem xerrades a instituts, a centres cívics, som molt partidaris de donar a conèixer les nostres costes perquè si la gent coneix el que té, també ho voldrà protegir.

Actualment, en quina situació es troben els cetacis?
Gairebé totes les espècies de cetacis estan en estat vulnerable o  crític, depèn de les poblacions. Per exemple, les orques a l’estret de Gibraltar estan en perill crític d’extinció perquè només n’hi ha entre 40 i 50. Si els passa alguna cosa a varis membres importants del grup és molt probable que la població no remunti. Depenen molt de la tonyina vermella, el seu aliment, que ha estat en perill crític d’extinció fins ara fa no massa, per tant, si la tonyina vermella s’acaba, la conseqüència és que l’orca també desapareixerà. Per això és important, treballar en global. Des de l’Associació fem foto identificació i treballem amb altres entitats compartint catàlegs i comparant animals per trobar coincidències. Tenim un dofí identificat, li vam posar de nom ‘dofina’, que es va veure a les costes de França, a les de Múrcia i també a les nostres. Si aquí l’estàs protegint, però en un altre lloc està morint, no té cap sentit. Amb tots aquestes estudis, volem demostrar que els cetacis es mouen molts quilòmetres i que és important prendre mesures globals.

Quins són els motius principals que estiguin en perill? 
Hi ha el tema dels plàstics, tinc fotografies d’animals atrapats per plàstics, ho he viscut in situ i és dur, perquè en alguns casos no hem pogut actuar o els trobes ja morts. A més hi ha certs contaminants que s’enganxen en els microplàstics, llavors son com pastilles enverinades. El tema del tràfic marítim, ja sigui per col·lisions o també pel soroll, és contaminació acústica. Són animals que es comuniquen a través d’un sonar, fan ecolocalització i si hi ha molt de soroll, no es poden escoltar entre ells, no es poden comunicar bé i no trobaran l’aliment. 

Hi ha mesures de protecció?
A nivell espanyol, son animals protegits, la llei regula la manera d’aproximar-nos-hi. No ens podem banyar amb ells, no podem anar directes amb la barca cap a ells, sempre hem de deixar com a mínim 60 metres, i si ells van navegant en un rumb, mai podem anar amb la barca de cara, ni perseguir-los per darrera, hem de fer una aproximació lateral, posar-nos paral·lelament i mai a una velocitat superior a 4 nusos. Tenim imatges d’animals a prop dels vaixells, però això és quan ells s’apropen. I també és important que la població que té barques d’esbarjo faci aquestes coses bé.
 
Aquest any, vas dirigir unes paraules a la cerimònia de graduació de la Facultat de Biociències. Què els vas dir?
Vaig explicar la meva experiència, les fases per les que he passat, la frustració que sents a vegades, però sobretot la importància de l’esforç i la dedicació, perquè no és fàcil d’aconseguir la feina que t’agrada i la perseverança es el que compta. A mi m’ha costat arribar on soc, i tot i així, encara crec que he de seguir avançant. A mi al 2017 a la fàbrica em van oferir fer-me fixe i vaig dir que no. Hagués sigut una manera de tenir un sou i estabilitat, però és el preu que vaig voler pagar de moment. No he tingut diners mai, perquè els invertia en cursos i estudiava a la universitat, has de renunciar a vacances, a festivals de música. La pregunta és a quant estàs disposat a renunciar, jo vaig triar renunciar a aquestes coses per apostar pel meu futur, pel que m’agrada.
  
Quins són els teus projectes de futur?
M’agradaria dedicar-me els 12 mesos a l’any als cetacis i fer més investigació. No m’importa seguir treballant els estius a Tarifa, m’agrada el contacte amb la gent, amb els clients, perquè veus que hi ha gent que fa un canvi de mentalitat i aprenen coses que no s’havien plantejat mai. I l’ideal seria a l’hivern viure de les fotografia que faig a l’estiu, seria fantàstic.