Malbaratament alimentari

Olga V.: Això és Vagó de la Ciència, el projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona dedicat a la divulgació científica. En aquesta segona edició els protagonistes són els combustibles fòssils i en aquest capítol ens centrem en la descarbonització i el malbaratament alimentari. Per fer-ho ens acompanya en Pietro Tonini, que és investigador postdoctoral a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental, ICTA-UAB. Hola Pietro, benvingut.

Pietro T.: Hola a tothom.

Olga V.: Quina relació hi ha entre el malbaratament alimentari i els combustibles fòssils? Així d’entrada, ens costa una mica pensar que estiguin relacionats.

Pietro T.: Connectat al malbaratament alimentari hi ha tota una pèrdua dels recursos que utilitzem per produir el que mengem en el nostre dia a dia. La utilització de combustibles fòssils té un doble impacte: en primer lloc, els recursos que utilitzem per a la producció d’aliments i, en segon lloc, tot el que hem de fer per processar els residus orgànics generats pel malbaratament alimentari.

Olga V.: Doncs anem a saber-ne més. Quan hem de considerar que hi ha malbaratament alimentari?

Pietro T.: És una bona pregunta perquè és difícil definir què significa malbaratament alimentari, hi ha diferents definicions. En particular, quan nosaltres parlem de malbaratament alimentari, parlem de la part comestible, no de la no comestible, com per exemple els pinyols, la pell o la closca dels fruits, que surt de la cadena de valor. Considerem que la cadena de valor està composta per diverses etapes: comença amb la producció i segueix amb el processament, l'emmagatzematge, la comercialització i el consum, que és quan arriba a casa nostra. Quan un producte que es considera apte per al consum humà surt per qualsevol causa de la cadena de valor es considera un malbaratament alimentari.

Olga V.: I es malbaraten aliments arreu del món? O és un luxe només d’aquells que s’ho poden permetre?

Pietro T.: Segurament, es malbarata més quantitat als països de renda alta. Hi ha una diferència substancial entre els països més desenvolupats i els menys desenvolupats. Als països d'Europa o Oceania, als Estats Units o a Austràlia, el malbaratament es genera més en la part de consum. Tots els productes acumulen recursos perquè s’han de produir, transportar i empaquetar. Quan arriba i el llences a casa, l'impacte és molt elevat. Quan parlem de malbaratament en un altre tipus de països, amb una renda més baixa, el problema es genera en la part de la producció primària perquè hi ha dificultats en la predicció del temps i en els recursos com l'aigua, la capacitat per fer front a plagues i la tecnologia per collir el producte o per comercialitzar-lo i transportar-lo. En aquests països el malbaratament es genera més al principi de la cadena de valor.

Olga V.: A la prèvia.

Pietro T.: Exactament. Per això, hi ha més volum de deixalles en països de renda alta.

Olga V.: La peribilitat dels productes frescos és més alta que la de la resta. En principi, suposem que, com més fresc, més car, oi? S’ha demostrat que, quan els preus pugen, el consum d’aliments ultraprocessats augmenta. Tothom es pot permetre comprar producte fresc?

Pietro T.: Clarament no totes les persones es poden permetre comprar producte fresc. No és només pel preu sinó també pel temps disponible per fer la compra i per cuinar. El que estem veient durant les últimes dècades és que s'està reduint molt el temps dedicat a comprar i també el temps dedicat a cuinar. Això significa que la gent, sobretot a les llars nombroses, tendeix a dedicar menys temps a la cuina i més a consumir ultraprocessats, com els productes enllaunats. Això redueix dràsticament l’impacte en termes de generació de malbaratament de producte alimentari, però crea un altre impacte a causa de l’empaquetament. Augmenta molt la utilització de recursos, sobretot de plàstics.

Olga V.: És clar, perquè encara que no cuinin, s’alimenten.

Pietro T.: Exacte.

Olga V.: Per tant, hauran de menjar d’alguna manera o d’una altra. Rebutgem els aliments per diferents motius, per motius econòmics, estètics, o per la proximitat a la data de caducitat. Si ens fixem en la caducitat, per evitar-ho, seria tan senzill com planificar millor el que comprem i el que consumim. No hauria de ser tan complicat, oi?

Pietro T.: No, de fet, no és complicat, però en el dia a dia, les persones dediquen menys temps i li donen menys valor al menjar. Això significa que, quan, per exemple, un producte està molt disponible en un país de renda alta, comprar un enciam és molt barat i llençar-lo és molt fàcil. En canvi, en un país de renda baixa, tirar un producte és una cosa important i se n'aprofita el que es pot. També hi ha el tema de no entendre la data de caducitat i la informació que hi ha en els productes: data de consum preferent o data de caducitat. La informació a l’etiqueta significa dues coses diferents i tenen dos impactes diferents en la percepció del consumidor. Hi ha una por a consumir un producte que té algun problema en la seva seguretat alimentària i es prefereix llençar-lo a arriscar-se.

Olga V.: A arriscar-se.

Pietro T.: Per exemple, hi ha productes que porten data de caducitat quan posar-la no té cap sentit. La porten l'aigua, el iogurt... Et pots menjar un iogurt que passa de la data de caducitat perquè bàsicament el iogurt és llet caducada, però igualment l'han de posar per qüestions de legislació. És complicat canviar aquest comportament si no hi ha educació alimentària i si no veus l'aliment com una cosa que és part de la teva vida, part del teu entorn. La part fonamental és crear una consciència, una educació sobre com es desenvolupa un producte, i entendre quins són els factors que determinen si un producte es pot menjar o no.

Olga V.: També hi ha un altre motiu pel que rebutgem aliments: les qüestions estètiques. Si anem a un supermercat a comprar fruita i verdura, no a un mercat on hi ha pagesos i verdura de proximitat, segurament ens trobarem que gairebé tots els tomàquets tenen la mateixa mida i els mateixos colors, qualitats que percebem com a perfectes. Les raons estètiques per les quals rebutgem menjar tenen un rerefons cultural? Podria ser que en un altre lloc aquell color no es valorés tant per a aquella fruita, per exemple?

Pietro T.: Nosaltres, com a consumidors en països de renda alta que som, tenim aquesta imatge de la poma perfecta, la poma vermella que ens diu que és un producte saludable, que s'ha de menjar, un producte que es menja pels ulls i exclou un sector que està connectat amb la natura. Hi ha imperfeccions, colors que són diferents i la indústria alimentària s’orienta a donar un producte estable, igual, que es pugui manejar a gran escala fàcilment amb logística. Si tens un producte imperfecte, com una poma que pesa més o que té un color diferent, és més complicat per a la indústria alimentària portar aquest producte al consumidor final perquè la maquinària està establerta per tractar un determinat tipus de producte. Hi ha una part de percepció del consumidor, però hi ha una altra part de la indústria alimentària, que té interès a mantenir un producte estandarditzat per facilitar els seus processos.

Olga V.: A Catalunya malbaratem 35 quilos d’aliments per persona cada any. Això comporta pèrdues per valor de 841 milions d’euros anuals. El malbaratament alimentari du associats un seguit d’impactes socials, econòmics i ambientals. Una tercera part del que es produeix es malbarata, quantitat que representa entre el 8 i el 10 % de les emissions de gasos d’efecte hivernacle a nivell global. Pietro, quins beneficis suposa la reducció del malbaratament alimentari i com incideix, especialment, en la descarbonització?

Pietro T.: És fonamental fer servir diferents estratègies. Hi ha la prevenció de la generació de malbaratament alimentari: si no produeixes i no llences, estàs estalviant tots els recursos que s'utilitzen per a la producció d'aquest aliment i també la gestió del rebuig generat. El 50 % de l'impacte del CO₂ està lligat a pèrdues d'eficiència durant la cadena de valor, però l'altre 50 % està relacionat amb la gestió del residu orgànic. Això és una dada general a nivell de Catalunya i Europa, on hi ha un nivell d’eficiència en la gestió del residu orgànic més elevada respecte d’altres països. Tanmateix, tenim una baixa eficiència en el maneig del rebuig orgànic, perquè cal compostar-lo i valoritzar-lo i és molt complicat. Així que la prevenció del malbaratament alimentari fa que hi hagi menys pressió sobre la gestió dels residus i més eficiència en la utilització dels recursos.

Olga V.: Què caldria per revertir la situació de malbaratament alimentari actual? Més consciència social com deies abans? Un canvi d’hàbits alimentaris? Decisions polítiques?

Pietro T.: És complicat perquè no hi ha una única acció a dur a terme sinó que hem d'aplicar estratègies sistèmiques, en tota la cadena de valor. Perquè una cosa que pot reduir el malbaratament en una fase de la cadena de valor pot amplificar-lo en una altra part. Si, per exemple, recollim productes imperfectes, pot  ser que els llencin en la fase de comercialització perquè gestionar el producte sigui més difícil. Hem d'acostar la part de producció a la part de consum d'alguna manera, crear un consum basat en la disponibilitat i no en la preferència dels consumidors. Per a això, és fonamental l'educació als responsables de la compra. El responsable de la compra té un poder enorme, que és gastar-se els diners en un canal de comerç i apostar per un sistema alimentari concret. En cadenes curtes apostem per agricultura i producció de proximitat, amb la qual cosa hi ha menys intermediaris, el producte fa menys viatges i disminueix la probabilitat de crear un impacte amb malbaratament.

Olga V.: Doncs crec que ja tenim alguna idea de com ho podem fer per contribuir a què hi hagi menys malbaratament. Pietro Tonini, investigador post doctoral a l’ICTA-UAB, moltes gràcies per haver pujat al Vagó de la Ciència.

Pietro T.: Moltes gràcies.

Olga V.: I si vols saber-ne més, escolta un altre capítol.