Umberto Lombardo: "Ens cal obrir-nos al món per entendre com hem arribat fins aquí i per saber cap a on anem"

Umberto Lombardo és el nou director de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB). Geògraf físic de formació, lidera el projecte europeu DEMODRIVERS, en què estudia les dinàmiques poblacionals humanes, les innovacions tecnològiques i el canvi ambiental que això comporta a l’Amazònia boliviana. Ara, al capdavant d’un dels centres de recerca més potents de la UAB, aposta per consolidar un model interdisciplinari, amb vocació internacional, impacte real en el territori i en la societat. 

Dr. Lombardo, la seva trajectòria com a geògraf físic ha estat molt centrada en l’estudi del paisatge amazònic i les primeres interaccions humanes amb el medi. Com es va anar configurant aquest camí tan específic i interdisciplinari? 

No vaig tenir mai un pla prefixat. Vaig estudiar Ciències Naturals a Pisa i l’any 1998 vaig venir a la UAB amb una beca Erasmus. Després vaig fer la tesi al CSIC i, paral·lelament, col·laborava amb una ONG de Barcelona, fet que em va portar a Bolívia, on vaig acabar dirigint una ONG dedicada a la piscicultura en l’Amazònia boliviana. Allà va néixer el meu interès per l’arqueologia ambiental. 

Vaig iniciar el doctorat a la Universitat de Berna, dins un grup de recerca en geografia física, centrant-me en l’estudi del paisatge, la dinàmica fluvial, el clima i la geomorfologia, combinat amb l’arqueologia. L’any 2020 vam publicar un article a Nature i gràcies a una beca María Zambrano vaig incorporar-me a la UAB, al Departament de Prehistòria i a l’ICTA. Poc després, vaig obtenir una beca ERC Consolidator i vaig començar a consolidar el meu vincle amb la UAB. 

Té una trajectòria consolidada com a investigador de l’ICTA i ara n’assumeix la direcció. Quina creu que és la funció principal de la universitat, especialment en l’àmbit de la recerca i la docència? 

En aquest sentit, soc de l’escola antiga. La universitat ha de dotar a l’estudiantat d’eines intel·lectuals per pensar de manera crítica, autònoma i creativa. Avui dia, tot està molt orientat a l’aplicació i a la sortida laboral, però no hem d’oblidar que la universitat ha de ser un espai per aprendre a pensar bé. El mètode científic et dona una estructura mental de com s’enfoquen els problemes que pot transcendir les parets de la docència i et serveix per a la vida. Per mi això hauria de ser prioritari en el sistema docent universitari. 

Quins creu que són els principals reptes ambientals i socials a escala local i global? 

Els reptes són molts, però n’hi ha dos que considero centrals: la transició energètica i el futur de l’agricultura. Aquests dos àmbits són fonamentals per a la sostenibilitat de la vida humana en el planeta, i cal abordar-los amb una mirada global, però també amb accions concretes a escala local. Ho hem de fer des d’una mirada més científica i menys ideològica.  

Només escoltant les persones expertes i basant-nos en evidències podrem prendre decisions efectives. Per exemple, l’agricultura ecològica és molt valuosa quan es produeix en àrees de particular valor ambiental, com poden ser àrees protegides, parcs naturals, etc., però no pot ser l’única via. Ens trobem davant una gran contradicció: desforestem l’Amazònia per crear noves terres agrícoles, mentre a Europa deixem perdre superfície cultivable per tornar a sistemes extensius que, en molts casos, no són viables a gran escala.  

Cal afrontar aquests reptes com una responsabilitat col·lectiva que travessa totes les escales: des dels ajuntaments fins a les institucions internacionals. I per fer-ho bé, necessitem polítiques ambientals valentes, coherents i informades, capaços d’anticipar els grans desafiaments i d’evitar els conflictes derivats d’una mala gestió dels recursos bàsics. 

Com pot contribuir una universitat pública com la UAB a fer-hi front?

La UAB té un gran potencial per liderar amb l’exemple. És una universitat situada fora de la ciutat, en un entorn natural, i amb un campus que ja ha començat a fer passos importants cap a la sostenibilitat. Per posar algun exemple, ha reduït l’ús del vehicle privat, ha implementat carregadors elèctrics, opta per sistemes de calefacció sostenibles, etc. 

Però més enllà d’això, la UAB pot influir a través de la formació, la recerca i la transferència de coneixement. El fet de tenir un campus físic cohesionat i una comunitat activa permet experimentar, innovar i crear ecosistemes que poden ser reproduïbles en altres llocs. 

Com a nou director de l’ICTA-UAB, quin impacte voleu generar des del centre, tant a escala acadèmica com social? Amb quins projectes innovadors esteu treballant des de l’ICTA o voleu engegar?  

Assumeixo la direcció en un moment d’alt prestigi per al centre. L’ICTA concentra el 40% de les beques Marie Sk¿odowska-Curie i una tercera part de les ERC de tota la UAB, amb només un 0,6% del personal docent i investigador de la universitat. Això reflecteix el talent que hi ha i la qualitat de la recerca que s’hi desenvolupa. 

Treballem en projectes molt diversos i amb gran impacte, des del monitoratge del pol·len per prevenir al·lèrgies, fins a la detecció de microplàstics als mars i organismes, passant per estudis sobre urbanització, espais verds, preus de l’habitatge, mobilitat sostenible o desigualtats socials.  

La recerca a l’ICTA és altament interdisciplinària i guiada per les inquietuds dels propis investigadors, però amb una clara voluntat de transformació social. Per això, una de les nostres prioritats és establir vincles estrets amb el territori, les institucions públiques i altres actors socials, per garantir que els resultats de la nostra feina generin un impacte real i positiu per a la societat.  

Com es pot enfortir la connexió entre la universitat i la societat i avançar conjuntament cap a un futur més sostenible i just? 

Amb més col·laboració i més proximitat. Participem, per exemple, en el programa Magnet de la Fundació Bofill amb una escola del barri de Sant Pau, per apropar la ciència als infants i despertar vocacions. També treballem per establir relacions amb ajuntaments i altres institucions, perquè són ells qui implementen les polítiques. Si els podem assessorar amb coneixement científic, podem tenir un impacte real. 

Crec que cal reforçar aquesta funció social de la universitat, no només com a espai de recerca d’excel·lència, sinó també com a motor de transformació. 

Si pogués transmetre un missatge a la comunitat universitària i al conjunt del territori, quin seria? 

El missatge hauria de ser no tenir por al nou, a canviar, a afrontar nous reptes. Als països mediterranis hi ha una tendència a tancar-nos i no obrir-nos a la hibridació cultural en la recerca, ens costa sortir a fer estades fora i això s’ha de canviar.  Passar una temporada “out of the box” pot ser molt enriquidor i reforçar el creixement personal de l’estudiant. Així mateix, les institucions i universitats han d’afavorir i tenir les portes obertes a rebre el personal. Les universitats han de ser espais vius, amb capacitat per evolucionar i liderar. I això només és possible si no tenim por de sortir de la nostra zona de confort i de pensar diferent. 

No hem de tenir por del canvi, ni de la complexitat, ni de la diversitat. A l’ICTA conviuen persones de més de 20 nacionalitats, i això és una riquesa immensa. Necessitem una universitat oberta, internacional, que aposti per la col·laboració i que estigui disposada a mirar el món sense prejudicis.