Entrevista a Clàudia Soriano, alumni del grau en Física ‘20 i del doctorat en Física '26

01/09/2026

Clàudia Soriano Guerrero, alumni del grau en Física ‘20 de la Universitat Autònoma de Barcelona i del doctorat en Física ‘26. Guanyadora del Premi Sant Jordi de Ciències Físiques de l’Institut d’Estudis Catalans, concedit a la millor tesi doctoral o treball d’investigació en l’àmbit de les ciències físiques. És investigadora postdoctoral a la University of Southampton i la seva recerca se centra en l’estudi d’atmosferes i camps magnètics d’exoplanetes. Ha estat inclosa en la llista Forbes 30 Under 30 Spain 2026.

- Què vas pensar quan et van dir que ets una de les 30 joves menors de 30 reconeguda per la revista Forbes?
 Em va sorprendre, els perfils científics no són els més habituals en aquests reconeixements. 

- Ja és hora que tingueu visibilitat…
 Un dels grans problemes és que no hi ha referents científics. M’agrada fer xerrades de divulgació, i vaig a escoles i instituts. Em trobo a nens i nenes que volen ser youtubers, futbolistes, advocats, infermers, però rarament diuen científics o enginyers. Si no veuen científics és difícil que puguin aspirar a ser-ho. 

- Quins han estat els teus referents?
 Ara, Sara García Alonso està promovent la visibilitat dels científics i és tota una referent femenina, però jo no en vaig tenir cap a casa ni al meu entorn. Sabia de Neil Armstrong, Stephen Hawking i de dones Marie Curie, que em quedava molt lluny.

- Ets conscient que tu també ets una referent?
 Sí, és una responsabilitat, et converteixes en un referent de persones que estan al darrere fent recerca. Responsabilitat i ganes perquè falten referents científics. Quan tinc la possibilitat participo a xerrades, pòdcasts o entrevistes. Aprofito les oportunitats que em permeten donar visibilitat a la recerca o al sector com a tal.

- Recordes quan et vas interessar per l’espai?
Des de sempre m’ha fascinat moltíssim. Era la típica que per Reis demanava joguines interactives que clicaves i apareixien planetes, i, de més gran, llibres. Al batxillerat vaig participar en unes jornades de física i matemàtiques que s’organitzaven al campus de la UAB. Sempre buscava el camí per apropar-me a la física i sobretot a l’espai.

- Què diries que ha estat més present a la teva carrera fins ara?
La feina és essencial. Per més ganes i empenta que tinguis, si no treballes, no surt. Les carreres de ciències en general, i la física en particular, les fas perquè t’agraden, per tant, la vocació sempre està present. La sort també entra en joc, quan surten les beques o busques una posició que encaixi amb el que t’interessa. Tot és important, sobretot les ganes i la feina.

- Per què vas decidir fer física?
Va ser clarament per l’espai. Som molts els que decidim fer física arran de la fascinació per l’espai. Abans d’entrar vaig dubtar si fer enginyeria aeroespacial, però és més aplicat a les missions, coets, satèl·lits, i preferia conèixer la base teòrica sobre com funciona l’univers.

- Ha estat com t’esperaves?
Sí. La veritat és que la carrera és tan àmplia que aprens una mica de tot. Al màster ja vaig anar acotant cap a l’espai i amb la recerca vas convertint-te en experta d’un tema més concret.
 

- Per què vas triar la UAB?
Segurament per proximitat, soc de Vilafranca, i perquè ja coneixia el Campus de les jornades que vaig anar durant el batxillerat.

- Com recordes els anys al campus? Hi has estudiat a dues etapes bastant diferents.
Recordo el grau com una època de creixement, tant de coneixement com a nivell personal. Tens 18 anys, surts del teu nucli més proper, comences a conèixer més món i a viure experiències noves. No ho vull idealitzar, no va ser un camí de roses, vaig suar molt. Amb la perspectiva dels anys, contenta d’haver acabat aquesta etapa i orgullosa d’haver-la passat.

- I el doctorat?
Vaig fer el màster durant la covid, que va ser una època complexa, i quan vaig tornar al campus pel doctorat, a l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE), estava reticent, tenia molt present tot l’esforç de la carrera, però va ser completament diferent perquè anava a treballar i tenia un sou. Els anys de l’ICE també van ser intensos i diferents, va ser una època d’aprendre com funciona la recerca i profunditzar en els hot jupiters.

 

- És en el que es va centrar la teva tesi, els hot jupiters?
La tesi se centrava en els exoplanetes, els planetes que estan fora del sistema solar, que ja se n’han conegut uns 6.000. Dins d’aquests 6.000 hi ha una gran varietat i un dels subgrups són els hot jupiters, els exoplanetes gasosos que estan molt a prop de la seva estrella. Si la Terra triga 365 dies a fer la volta al voltant del Sol, els hot jupiters només necessiten dos o tres dies per fer la volta. Tenen unes temperatures molt elevades, atmosferes turbulentes i dinàmiques, vents intensos… A la tesi vaig estudiar la seva atmosfera amb simulacions, no amb observació telescòpica, simulava l’atmosfera per estudiar els efectes magnètics.

- Què diries als joves que s’estan plantejant estudiar Física?
És una carrera que té la fama de difícil, però si treballen, tenen ganes i determinació, te l’acabes traient. És important tenir curiositat, que sempre intentin respondre a les seves preguntes i en generin de noves. També que no els limitin els estereotips, a les classes de física hi ha perfils molt diferents.
 

- Sempre vas tenir clar que et voldries dedicar a la recerca?
Sí. M’agradava l’espai, que té dos vessants, la part més gran dels astres, planetes, l’univers, les galàxies, i la part més petita de física de partícules, com s’ha creat l’univers, de què està feta la matèria. Vaig fer les pràctiques externes sobre galàxies i el TFG sobre el més petit, per saber si m’agradava prou. Amb el màster en astrofísica ja vaig tenir clar que m’agradaven més els astres. Després del màster la inèrcia em portava a fer el doctorat, però vaig tenir un temps de reflexió per adonar-me si ho feia perquè tocava o perquè realment m’agradava la recerca acadèmica, i sí, vaig decidir tirar cap aquí.

 

- Com és l’experiència del postdoctorat?
 Fa poc més de mig any que estic en aquesta nova etapa a la Universitat de Southampton. He marxat a l’estranger per obligació, si no marxes fora almenys dos anys després és més complicat estabilitzar-te. He trobat un grup de recerca amb el que estic molt a gust. A la tesi havia fet simulacions locals dels hot jupiters, i ara faig simulacions globals, com les que es fan per estudiar el clima a la Terra.

 

- I després?
Tinc un contracte de tres anys. La idea és aconseguir una beca i tornar a Catalunya. 

 

- Hi trobes algun inconvenient a la carrera científica?
Haver de marxar tant sí com no a l’estranger. Amb la possibilitat que tenim de connectar-nos, no crec que sigui necessari que la vida professional condicioni tant el vessant personal. Amb la internacionalització es perden molts perfils pel camí. La manca d’estabilitat és una altra batalla perduda. Sovint no s’aconsegueix una plaça fixa fins als quaranta anys, i això genera una inestabilitat econòmica i laboral important.
 

- Et preocupa?
M’inquieta. Al final perdem molt temps buscant finançament, sol·licitant una nova plaça, i no és només el temps, també la preocupació que suposa.

 

- Què pot aportar a la societat conèixer les atmosferes i els camps magnètics d’exoplanetes?
El simple fet de saber, conèixer i descobrir és fantàstic. Originàriament, els models de clima que s’utilitzaven per als exoplanetes es basaven en els models terrestres. Ara hem creat un projecte des de zero amb les lleis bàsiques de la física que serveix per a tots els planetes, inclosa la Terra, i permet estudiar el clima des de la física més bàsica i fonamental.

 

- En els pròxims anys, quines creus que seran les fites més importants relacionades amb l’espai?
El primer exoplaneta descobert és molt recent, del 1992. Els últims anys han estat una etapa de descobriment, però ara estem entrant en una nova era: la de la caracterització de les seves atmosferes. Quan un planeta passa per davant de la seva estrella, una petita part de la llum travessa la seva atmosfera abans d'arribar fins a nosaltres. Cada molècula absorbeix la llum d'una manera diferent i deixa una mena d'"empremta dactilar". Això ens permet identificar si a l'atmosfera hi ha vapor d'aigua, oxigen, diòxid de carboni, metà o altres gasos. Algunes combinacions d'aquests compostos podrien ser indicadors d'activitat biològica, les anomenades biosignatures, tot i que, per si soles no demostrarien l'existència de vida.

 

- Viurem una cursa espacial?
Sí. Després de la cursa espacial dels anys seixanta entre els Estats Units i l'antiga Unió Soviètica per arribar a la Lluna, estem vivint una nova cursa espacial. Ara hi participen diverses potències i també empreses privades. Un dels grans objectius és tornar a portar humans a la Lluna i establir-hi bases permanents que serveixin com a plataforma per a futures missions. Si el desenvolupament tecnològic continua al ritme actual, és possible que en les pròximes dècades veiem els primers viatges tripulats a Mart i, més endavant, els primers assentaments humans.

 

- Et preocupa com es legislaran tots aquests espais?
 La legislació està molt verda. Caldria una llei universal que complissin tots els països, però costarà arribar a un consens, els interessos dels països són molt diversos. És necessari que els països intentin arribar a un acord comú sobre la regulació de l’espai, si no, serà un caos.