"Cal que la gent s'impliqui i es faci sentir, perquè sinó des de les institucions només sentim els grans poders"

05/05/2021

Ismael Peña-López, Economia UAB ’96, va treballar durant molts anys en gestió universitària a la UOC, on després va ser professor en les àrees d’impacte de les tecnologies, administració electrònica i ciberdret.

Actualment és director general de Participació Ciutadana i Processos Electorals de la Generalitat de Catalunya. Parlem amb ell de la seva trajectòria, de la relació entre les TIC i la democràcia i de les darreres eleccions en temps de COVID-19, entre d’altres temes.  

 

Et vas titulat en Economia a la UAB el 1996, perquè vas escollir aquesta titulació a la UAB? 
M’agradaven les matemàtiques, però jo venia del món dels escoltes i volia tenir un impacte social. La idea del campus m’agradava molt i va coincidir que es va crear una línia d’autobús que anava de Mataró al campus de l’Autònoma directe. No va ser vocació, va ser tot una mica casualitat.

Com va ser la teva experiència a la Universitat? 
L’Autònoma em va canviar molt la manera de veure el món. Va significar conèixer gent que pensava diferent a mi, amb una extracció social o un àmbit cultural molt diferent al meu. Al campus hi havia molta vida, vaig trobar gent que estaven molt interessats en música, que assajaven a uns locals que hi havia a Medicina. Vaig aprendre a tocar el saxo i tocava amb una gent de Barberà del Vallès que no coneixia de res i amb qui vaig coincidir a classe. 

I un cop acabada la carrera, quins van ser els primers passos professionals?
La vivència de Bellaterra va fer que volgués emancipar-me. Mentre estudiava, vaig fer unes oposicions d’administratiu a l’Autònoma, una prova pilot basada en competències, i a cinquè ja compaginava estudis i feina. Vaig estar quatre anys a la secretaria de la Facultat de Polítiques, i vaig conèixer a gent molt potent. Primer les meves companyes de feina, unes màquines. Després, Arcadi Oliveres, Raül Romeva, Rafael Grasa, Joan Subirats, Quim Brugué, amb el mateix esperit que portava jo de transformar el món. Experts en polítiques públiques, amb experiència en l’exclusió social, el desenvolupament local... i això em va portar a voler fer el doctorat en Economia. 

I en quin moment, es creua en la teva vida la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)?
Vaig estar els 2 anys de doctorat, i vaig tenir un moment de crisi important. Com jo no estava a l’Acadèmia ni estava dintre d’una beca doctoral, no se’m va obrir cap porta i em va ser impossible trobar un director de tesi. Això em va frustrar molt, vaig aturar la tesi, i just en aquell moment em va sortir una feina a la UOC, era el 1999. 

Hi treballes durant 18 anys. Quins van ser els primers projectes?
Quan hi entro, és una universitat molt petita, érem 200 persones, estava encara definint el seu model. En aquell moment, hi havia molt poca gent al món que hagués tocat temes d’internet i aprenentatge i jo a la UAB havia treballat amb el Centre d’Estudis Olímpics i utilitzàvem molt Internet. Vaig estar un temps treballant a la gestió acadèmica amb un component molt innovador i per aquest coneixement de la tecnologia, de l’impacte social, de la transformació i de les organitzacions vaig entrar durant cinc anys a dirigir el programa de cooperació al desenvolupament. El 2001 era un tema molt innovador, no hi havia pràcticament res a Espanya de transformació social amb la tecnologia. Vam estar reconeguts amb un informe de Nacions Unides com una de les experiències mes interessants de voluntariat online de les primeres que va haver-hi en tot el món.

En una segona etapa a la UOC, hi treballes com a professor. Com va ser aquest canvi?
Sí, amb la meva feina, vaig aprendre moltes coses sobre l’impacte de la tecnologia en el desenvolupament, i tenia ganes de posar per escrit tot el que havia après. Vaig fer la tesina que tenia pendent i després vaig proposar al rector de la UOC de fer la tesi ja com a professor. Vaig entrar com a professor a la Facultat de Dret i Ciència Política amb el compromís de fer la tesi, i va ser una de les primeres tesis sobre bretxa digital i impacte de noves tecnologies a les institucions, el 2009. La tesi parla de desenvolupament i com el mesurem. I influït per la part de les noves tecnologies i l’educació, em vaig anar centrant en les institucions que porten aquest desenvolupament. Poc a poc, vaig acotant fins arribar a la meva especialitat que són els moviments socials, l’empoderament ciutadà. No és tant com han de canviar els governs, sinó quines eines han de donar als ciutadans perquè ells prenguin les regnes del seu desenvolupament, i això et porta ràpidament, al que és govern obert, transparència i participació ciutadana.

Un moment clau per tu va ser el 15M.
Sí, a mi m’agrada dir que jo vaig donar cobertura aèria al 15M, no vaig ser un impulsor, ni vaig estar acampat, tot i que vaig participar en assemblees. El meu paper, conjuntament amb altres companys, va ser des de l’Acadèmia explicar què estava passant, quin impacte podia tenir, intentar que l’agenda pública ho comprengués. Jo crec que va ser, i encara ho afirmo avui, deu anys després, un punt d’inflexió de la democràcia a Espanya. Hi ha una tempesta perfecta, s’ajunta una democràcia jove, comparada amb la resta d’Europa, amb un moment de maduresa d’utilització de la tecnologia i, per últim, uns moviments socials que venen de la crisi del 2008 o anteriors, que han estat molt desatesos. Va ser un moment cabdal, l’impacte que ha tingut en termes de transparència i de dades obertes és al·lucinant, no hi ha marxa enrere, és impossible. Això no vol dir que sigui indolor, ni que sigui la ortodòxia o  la nova hegemonia, encara queda molt per recórrer.

Per la teva àrea d’expertesa, el teu posicionament i implicació, el 2018 et nomenen director general de Participació Ciutadana i Processos Electorals de la Generalitat de Catalunya. 
L’Ernest Maragall em diu que volen tornar a muntar la Direcció General de Participació Ciutadana, que havia funcionat durant els dos governs del tripartit. Però el món havia canviat radicalment. Com hauríem de fer-ho? A més, en un moment on tenim molt populisme, feixisme, molta antipolítica. Què hauríem de fer per combatre aquesta antipolítica i aquest feixisme? Amb la participació i sobretot amb les noves tecnologies.

I quins son els reptes principals de la Direcció? 
Jo diria que n’hi ha tres. Primer, crear la Direcció i explicar tant al món com al propi Govern què fem, quina missió té, quina estratègia de desplegament a mitjà i a llarg termini. El segon és més polític, el gran repte d’aquesta legislatura ha estat recuperar la confiança en la governança, desprès d’un 155, desprès d’un primer d’octubre, inhabilitacions a presidents, amb dos partits al Govern que han tingut les seves diferències, amb un Parlament totalment atomitzat que li ha estat molt difícil construir res. Aquí ha estat molt difícil la tercera pota que és com fem un nou model de participació, com transformem l’administració i les institucions publiques perquè la ciutadania conflueixi o concorri amb els governants. 

Com estem a nivell de participació ciutadana a Catalunya?
Actualment, hi ha més de 100 municipis que utilitzen de forma regular plataformes de participació ciutadana, ja sigui per convocar els ciutadans o gestionar els processos participatius. Gairebé el 100% d’ells fan servir plataformes de transparència i dades obertes, i més o menys un 15% d’ells fan pressupostos participatius a l’any. Això és una cosa que fa 10 anys era impensable. I penso que una de les diferències que hi ha a Catalunya amb la resta d’Espanya és que el consens tan tècnic com polític és tan ampli, que no s’ha fet de la participació una cosa partidista com ha passat a d’altres municipis on els canvis de govern ho han posat en crisi. Hi ha hagut un canvi molt bèstia, i això està fent gairebé inevitable una transformació de l’administració, a  mi se’m faria molt estrany pensar que aquesta tretzena legislatura no hi haurà un canvi profund  en l’administració de la Generalitat perquè la pressió que hi ha en aquests moments és molt gran. I crec que tant el 15M com l’independentisme han fet que la ciutadania tingui un paper molt més fonamental en el policy making i en l’agenda setting i faci molt inevitable aquest canvi.

Què suposa per la ciutadania participar en un procés participatiu i decidir sobre algun tema de forma col·lectiva? 
Hi ha dos objectius molt diferents en la participació, un és instrumental i l’altra és estratègic. L’instrumental és que la ciutadania ajudi a l’administració a millorar la idea o projecte que ja tenia i fer-lo més eficaç i més eficient, perquè adreci millor les necessitats de la ciutadania. I d’altra banda, els problemes són cada cop més complexos, més difícils de gestionar i de diagnosticar fins i tot. I fer-los participatius, ajuda a legitimar la decisió. I aquí tenim un altre problema que arrosseguem del passat, l’allunyament de l’administració o dels polítics de la ciutadania, fruit de com seleccionem els polítics dins del partits, i com es pleguen a una política més comunicativa i més de relat i menys executiva, i que porta a la negació de la política i de les institucions, a l’anti política que acaba amb populisme i feixisme. 

Què es guanya, doncs, amb aquesta part més estratègica?
Recuperar el ciutadà perquè enforteixi les institucions. No és tan important participar, sinó que la gent comprengui les decisions públiques, i al revés, que el polític comprengui que allò que ell creia que era una diagnosi certera, és al revés, aquell problema tan senzill és molt més complicat. Un dels candidats a les eleccions al Parlament de Catalunya va dir al programa ‘Els Matins’ de a TV3, que el pressupost de la Generalitat eren vint i escaig milions d’euros, amb això no  funcionen ni 10 escoles durant un any, el pressupost és més de 1000 vegades més. Cal que la gent s’impliqui, es faci sentir, es manifesti, perquè sinó des de les institucions només sentim els grans poders i això fa que les diagnosis siguin dolentes, que la gent estigui desencantada. És un tema molt més de comprensió mútua que no pas de trobar les solucions.

Parlaves de populisme i de feixisme. Per primera vegada una força política d’extrema dreta ha entrar al Parlament català. Més participació ciutadana i més comprensió de les decisions col·lectives és igual a menys feixisme i menys populisme? 
He viscut molt malament aquesta entrada de l’extrema dreta al Parlament, perquè el feixisme és la negació, no només d’allò col·lectiu, sinó de l’individu. Nega el dret a ser persones a molta gent i el fet que entri a les institucions fa que s’institucionalitzi aquest discurs de que hi ha gent que no son ciutadans, quan se suposa que les institucions públiques haurien de fer tot el contrari, vetllar per la garantia dels drets i l’exercici dels drets. Jo crec que hi ha molts àmbits que hem de decidir col·lectivament, sobretot perquè tenim una altra amenaça a més del feixisme, que són les gran corporacions, que perseguint interessos legítims, el que fan és prendre decisions que afecten allò col·lectiu. S’estan comportant com grans estats, i de facto, prenen decisions  que haurien de prendre els estats de forma democràtica. Per combatre aquests grans poders que estan traient poder als estats el que estem fent és portar un cavall de Troia dins de casa que és el feixisme, que acaba de debilitar, aquest cop de de dintre, les institucions que havien de combatre aquestes grans corporacions. Per mi, l’entrada de Vox és aquesta doble preocupació, treu poder de decisió i d’actuació a les institucions, i a més, les debilita enfront d’un altre gran poder que ens pot dur a un règim més o menys feudal en relativament pocs anys, com està passant amb les grans plataformes globals.

La teva Direcció té un segon vessant, la de Processos Electorals. Com han sigut les eleccions en un context de pandèmia?
El món havia canviat completament. Tot el procediment habitual saltava pels aires, no valien moltes coses de les que teníem preparades de sempre i vam haver-les de reinventar quasi de 0. Comencem a reinventar-ho al maig o juny, veient el que està passant al País Basc i Galicia, i a partir de setembre o octubre el comencem a desplegar a tota màquina. Però de nou tot salta pels aires amb la tercera onada, que fa que vulguem ajornar les eleccions, el recurs del TSJC, i el  rebuig social que hi ha. 

A la societat se’ns planteja escollir entre salut i democràcia, i són dos temes molts susceptibles.
La nostra màxima preocupació al juliol era com aconseguir que l’endemà de les eleccions aquí no hi hagués un greu conflicte civil perquè ningú acceptava els resultats i tothom ho impugnava d’una manera o d’una altra. Hi ha un fals dilema sobre salut i democràcia, a tota la resta de països del món, el que es fa és eliminar el dilema, la salut és el primer sí o sí. Però tot i que hi hagi aquesta supeditació, s’han de fer compatibles els dos, perquè la democràcia o l’economia són de primer ordre. El que passa a tot el món, menys a Espanya, és que quan els tribunals habiliten al Govern per fer unes eleccions, fan alhora les accions que facin falta per poder fer allò de forma segura, per exemple, habilitant el vot subrogat a tercers, les urnes mòbils o el vot en dies anteriors per distribuir la gent, però aquí no. 

Quina és la valoració que fas del procés electoral?
Crec que va funcionar bé, perquè tot i que hi va haver molta cridòria a xarxes, la resta dels actors, les administracions, els ciutadans i els mitjans de comunicació van fer un acte de responsabilitat molt important. Tenim dades per afirmar que no hi va haver un impacte en la sanitat pública, cap canvi en la tendència dels contagis. Van poder votar el 52%, potser sembla poc, i segurament ha tingut un impacte negatiu, però no és més gran que el que han tingut altres països. La gran crítica és que no calia tensionar tant a la societat. Després d’escoltar a la televisió les notícies sobre gent morint, dir-los que han d’anar a votar, no és el millor per una campanya electoral o per una democràcia. A més del desgast que hi ha hagut a l’administració. 

El vot electrònic hagués pogut ser una solució. Estem caminant cap a aquesta possibilitat en algun moment? 
Sí i no. Hi havia una proposta de llei catalana de vot electrònic per expatriats a la 11ena legislatura que en el moment que hi ha el 155 decau, es torna a portar al Parlament a la 12ena legislatura, a l’octubre de 2018, i no es tramita. No s’aprova bàsicament per dos motius, perquè no hi ha quòrum al Parlament per discutir pràcticament res, i l’altra, per por, és una llei que encara en molts àmbits pot voler-se relacionar amb un 1-O i pot agafar-se de coartada per, novament, reprimir durament el Parlament. La Llei del Règim Electoral General (LOREG) té dues parts, una són qüestions que només poden decidir-se al Congrés per tot Espanya, però hi ha una altra part que dona molt de marge a les lleis electorals de cada comunitat autònoma, però  Catalunya és l’única que no en té. Crec que és urgent posar-se a treballar en una llei electoral catalana, com a mínim la part de procediment. I així, podríem decidir si podem votar en diferents dies, votar electrònicament o digitalitzar, per exemple.