“Generen coneixement de manera col·lectiva i el posen al servei de la societat, no de l’individu”

24/01/2020

La Victoria Reyes-García, Història UAB ‘94, fa més de 20 anys que estudia les comunitats indígenes. Va viure quatre anys amb la comunitat tsimane, a l’Amazones bolivarià, i des del 2006 és professora d'investigació ICREA, associada a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la UAB.

Recentment ha rebut una beca Proof of Concept de l’ERC per crear una Xarxa Indígena d’Observació d’Impacte del Canvi Climàtic, orientada a portar el coneixement i les perspectives indígenes als fòrums sobre canvi climàtic.

Per què vas escollir estudiar Història? 
Sóc de Nou Barris, un barri obrer, i m’interessava molt el tema dels moviments socials i la lluita obrera, i és per això que vaig decidir fer Història. Els meus professors del batxillerat estaven escandalitzats perquè jo era molt bona estudiant, i tothom em va dir que havia de fer alguna Enginyeria, però a mi m’interessava molt la part social. Treballava i estudiava per les tardes, en un ambient diferent amb persones més grans amb molts interessos i va ser molt enriquidor.  

Com vas anar enfocant la teva carrera cap a la investigació?
Mentre estudiava estava molt vinculada a moviments socials, i vaig fer una classe d’Història Econòmica impartida per Joan Martínez Alier, una figura referent dins l’Economia Ecològica. A partir del segon any, vaig compaginar els estudis amb la feina d’assistent d’investigació amb aquest professor, i així vaig entrar en contacte amb el món de la recerca.

I un cop vas acabar Història?
Quan vaig acabar, el Joan Martínez Alier va agafar un any sabàtic i se’n va anar a Equador i em va dir que hi anés a fer un màster. Hi vaig fer un màster en Estudis Amazònics i vaig començar a interessar-me per temes indígenes. Estava implicada en un projecte sobre com les dones utilitzen els recursos naturals de manera diferent als homes en els contextos amazònics i la persona que dirigia el projecte, l’antropòloga Marianne Schmink, em va oferir la possibilitat d’anar als Estats Units a fer el doctorat en Antropologia. Allà a la Universitat de Florida vaig conèixer altres professors, i un d’ells tenia un projecte a l’Amazones de Bolívia.

Quina va ser la teva línia d’investigació al doctorat, finalment?
Vaig fer la tesi estudiant què passa amb el coneixement indígena quan les comunitats comencen a tenir accés a l’economia de mercat, a comprar coses, a vendre els seus productes, i deixen de ser autosuficients. També vaig estudiar els canvis en la seva economia, la salut o l’alimentació. Allà als EEUU vaig conèixer al meu company, ell és agrònom, i va decidir deixar-ho tot i venir a Bolívia amb mi a viure amb els tsimane, un grup indígena que viu enmig de l’Amazones. Finalment, ens hi vam quedar quatre anys, les meves filles grans van néixer allà.

Com és el dia a dia estudiant una comunitat indígena? Com et guanyes la seva confiança?
Són processos molt llargs, al final sí que parlàvem una mica l’idioma, però normalment treballes amb un traductor. Primer has de tenir els permisos a nivell de la nació, després has de parlar amb l’organització indígena, ells t’aconsellen i vas a una comunitat on has d’explicar què vols fer i demanar permis per fer-ho . Si finalment et diuen que sí i tu t’hi trobes bé, comença un procés de buscar on viuràs, amb una família o a vegades et pots fer una casa, perquè són construccions molt senzilles, a nivell de materials. 

I un cop establert, quin és el primer pas?
Els primers mesos te’ls passes anant al riu, parlant amb la gent, fent entrevistes per entendre com viuen, com mengen, què fan, perquè no pots fer cap investigació si primer no tens el context i quan ja, després de tot aquest temps, et sents còmode, te n’adones que han passat sis mesos. Després d’aquest període, sí que pots començar a fer una recerca més estructurada i a saber posar les preguntes. És un procés llarg i no està fet per tothom, et sents sol, perquè ningú parla com tu, perquè la gent fa coses que no entens. Però és molt enriquidor, perquè acabes coneixent-te també a tu mateix i on estan el teus límits. Són societats que a vegades han estat molt abusades, i quan vas allà no saben si també vols prendre’ls les terres. Si el caràcter acompanya, pots fer molts bons amics, jo he tornat ara al lloc on vaig fer la meva tesi fa 20 anys i la gent quan em veu es posen contents i jo també de veure’ls. 

En quina situació es troba aquesta comunitat?
Quan jo vaig arribar-hi fa 20 anys era un grup de caçadors-recol·lectors, vivien en una àrea protegida, i tenien una mica d’agricultura, molt senzilla. Només s’hi podia arribar en canoa, la majoria de la gent no parlava castellà, només la seva llengua indígena, però amb el temps, hi ha hagut un procés d’integració en el mercat, en el sentit, per exemple, que el govern ha posat escoles. Això no està malament, però són unes escoles on s’hi ensenyen coses que a vegades estan una mica descontextualitzades. Per altra banda, les empreses d’extracció de fusta han arribat i contracten a la gent per fer feines per diners, l’agricultura ja no la fan de subsistència, venen més, s’hi ha construït una carretera i hi ha cobertura de mòbil. En 20 anys hi ha hagut uns canvis molt grans, han passat d’una situació d’auto subsistència, de ser un grup cultural molt fort, a estar molt exposats.

Heu dut a terme algun projectes de desenvolupament amb aquesta comunitat? 
Sí, és molt important conservar el territori per conservar la seva identitat. Per mantenir la seva forma de vida necessiten un territori, sinó, per exemple, no podrien caçar. Llavors, un dels projectes que vam fer, va ser ajudar-los a mapejar el territori de forma que quan el govern vol portar colons o donar aquestes terres, ells puguin demostrar que utilitzen aquest territori i que és seu. Hem fet projectes d’introducció d’algunes varietats agrícoles que compaginen bé amb la seva agricultura, per exemple, quan s’acaba un cultiu, posar-ne un altre de cicle curt d’aliments per les gallines. Però el principal objectiu del nostre grup és la recerca, no el desenvolupament, tota la recerca que he fet contribueix a posar en valor el coneixement indígena. En els últims 20 anys hi ha hagut una revalorització del coneixement indígena a nivell polític i social.

I actualment, treballes a l’Institut de Ciències i Tecnologia Ambientals (ICTA).
Va arribar un moment en el qual ens van dir: “Heu de sortir d’aquí, perquè si no us hi quedareu tota la vida” i nosaltres també volíem agafar una mica de distància. Vaig aconseguir una plaça com a investigadora ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats), i això hem permet estar aquí assentada, però també em dóna flexibilitat per la meva vida personal. La institució que m’acull és l’ICTA, perquè tot i que jo sóc antropòloga i la meva recerca és amb grups indígenes, també està relacionada amb temes ambientals, i aquí hi ha una diversitat que em permet relacionar-me amb gent d’altres disciplines. Els últims anys la meva recerca l’han finançat primer un projecte de l’ERC (European Research Council) per estudiar precisament com l’estratègia local ha ajudat l’adaptació al medi ambient, i ara fa un any i mig o dos anys vaig guanyar un altre per estudiar els efectes del canvi climàtic en els grups indígenes amb una perspectiva global. A més, treballo com el coneixement indígena podria ajudar-nos amb els impactes del canvi climàtic.

A quines conclusions heu arribat?
L’adaptació dels humans al medi ambient és una adaptació física, hem après a caminar de peu, a utilitzar el polze, el nostre cos ha evolucionat, però hi ha una part dels antropòlegs que diuen que també hi ha hagut una adaptació cultural, hem evolucionat a una cultura que ens ajuda a adaptar-nos i part d’aquesta cultura es transmet socialment. Amb l’estudi volíem analitzar quin és el paper del coneixement tradicional en aquest procés d’adaptació. En la nostra societat si tens més estudis, guanyes més, la pregunta era; en el cas dels indígenes, si tens més coneixements de plantes medicinals, tens millor salut? 

I quina va ser la conclusió?
Vam veure que si una persona té més coneixement de caça, per exemple, efectivament caça més, però aquesta persona no té una millor alimentació o salut, no està relacionat, perquè allò que caça, ho comparteix. Una de les conclusions d’aquest estudi és que el fet de compartir coneixement és el que fa que la societat s’adapti. És a dir, no només és important generar coneixement, sinó també la manera en la qual aquest coneixement es posa a l’abast. En la nostra societat generem coneixement a mode de patent “aquest és el meu coneixement”, en canvi, aquestes societats indígenes primer generen coneixement de manera més col·lectiva i després es posa al servei de la societat, no tant al servei de l’individu. Analitzem, doncs, que hi ha altres maneres de generar coneixement que beneficien més a la societat i no tant a l’individu.