“Ens hi juguem la democràcia, els valors, en quina mena de país volem viure”

29/07/2020

Karma Peiró, Ciències de la Informació UAB ‘92, ha estat vinculada al món d’Internet i de les noves tecnologies des dels anys 90. Ha treballat en les primeres revistes digitals i en mitjans públics i privats catalans, i va ser la directora de NacióDigital. Ha sigut docent universitària i ponent a congressos sobre noves tecnologies, big data, dades obertes, intel·ligència artificial, temes sobre els quals escriu habitualment al seu blog. El 2019 va rebre el Premi DonaTic Divulgació de la Generalitat.

Fa un any, va publicar el webdoc ‘Desprotegides, malgrat tot’ sobre la violència contra les dones, i el febrer va presentar l’informe “Intel·ligència Artificial. Decisions Automatitzades a Catalunya”, publicat per l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades del qual nés coautora. Parlem sobre la seva trajectòria i els reptes que tenim com a societat amb l’arribada de la intel·ligència artificial.
 

Com va ser la teva experiència estudiant a la UAB?
El pas per la facultat fantàstic, vaig fer grans amics. A més, vaig tenir l’oportunitat de fer una estada en un altre país, una gran experiència que em va servir per entendre com altres estudiants de la meva edat estaven aprenent la professió. 

Quins van ser els teus primers passos professionals?
Quan estava a quart, vaig començar a treballar a mitjans locals, sobretot televisions i ràdios perquè jo volia aprendre de tot. I el 1995 vaig entrar a treballar a Servicom, el primer proveïdor d’Internet a Espanya. Van venir experts d’Estats Units a explicar-nos els usos, i la meva tasca com a periodista era llegir-me els continguts que hi havia en unes pàgines molt estàtiques en blanc i negre, traduir-ho al català o castellà, i poder-ho oferir als membres connectats a Internet aquí a Catalunya. Era una feina molt pionera i de la qual em sento molt orgullosa perquè he pogut veure tota la trajectòria dels mitjans i especialitzar-me en Tecnologies de la Informació i la Comunicació. Ara tinc un mapa mental de com ha anat evolucionant Internet.

I et vas especialitzar en el món on-line, que estava naixent aquí.
Sí, vaig aplicar les tècniques que havia après aquell any a la revista WEB, la primera revista del grup Godó que publicava temes del que passava a dins d’Internet. Després, vaig treballar a la revista en.red.ando, una revista on-line pionera. I durant la meva etapa com a directora de Nació Digital vam rebre el Premi Nacional de Comunicació, que concedeix cada any la Generalitat, l’any 2016, a més de finançament de la Digital News Initiative de Google per crear una eina de visualització de dades que ajudés als periodistes de la redacció a implementar gràfics a les notícies.

Com ha evolucionat la credibilitat de la informació a Internet? 
Estem en un moment crític per les fake news, la desinformació està fent bastant de mal a la credibilitat de la professió i als periodistes. La tecnologia ha ajudat molt a viralitzar o promoure els bulos, és molt més fàcil a través dels algoritmes i a través dels bots expandir un rumor o una mentida, i que moltíssima gent se la cregui. 

Què hem de fer?
Verificar, i en això és important el factor temps. Com a societat, estem acostumats a tenir moltes entrades de missatges, moltes fonts d’informació, tenim accés a moltes xarxes, estem constantment mirant titulars o 140 caràcters en comptes d’aprofundir en les temàtiques i això ens fa menys crítics i fa que ens puguem empassar més desinformació en comptes de qüestionar-la o verificar-la. I més com a periodistes, aquesta ha de ser la nostra missió.

Què ens hi juguem com a societat?
La democràcia, els valors, què volem ser, en quina mena de país volem viure, quina societat volem conformar, com volem que la tecnologia ens acompanyi. Perquè ara ens està passant que no sempre fem un bon ús de la tecnologia. Pots estar mirant el mòbil cada trenta segons i com Twitter no t’ofereix res nou, saltar a Instagram i després Facebook, a Whatsapp o Youtube, això és una acció addictiva de la tecnologia, perquè has d’aixecar la mirada, has de comunicar-te amb persones, has de relaxar-te llegint i processar-ho.

Tenim més dades que mai,  més facilitat per parlar amb gent, per trobar fonts, per contrastar, però les portades dels diaris estan plenes de notícies tractades des d’una perspectiva morbosa basada en casos personals. Per què?
La resposta ràpida seria perquè és molt més fàcil, i perquè moltes vegades s’ha de fer tot a l’instant, perquè si no sembla que no som competitius. Una notícia ben contrastada i analitzant dades, requereix temps. Un altre factor és la innovació, presentar un webdoc amb vídeos, amb fotografies de bona qualitat, amb gràfics interactius, adaptable al mòbil, i amb text, és de les tasques més acurades que es fan. Actualment a Europa s’estan fent bastants, i aquesta seria l’aposta que hauria de fer el periodisme de qualitat. Als mitjans, s’ha d’apostar per tenir diferents equips treballant a diferents ritmes, un equip seguint el minut a minut de les xarxes, però també un equip més pausat amb temps per aprofundir en les temàtiques. 

Un exemple del que comentes, fa un any vas presentar el webdoc ‘Desprotegides, malgrat tot’ sobre la violència de gènere, realitzat conjuntament amb Xaquín González Veira, Rocío Minvielle i Francina Cortés. 
Mai s’havia proposat dimensionar la quantitat de dones que aquí a Catalunya patien cada any violència masclista i nosaltres ho vam aconseguir; 75.000 dones, és molt greu. És un format innovador, una altra manera de presentar la informació, vam voler demostrar que un webdoc amb dades, interactius, pot arribar molt bé a la gent.

Ets la coautora de l’informe “Intel·ligència artificial. Decisions Automatitzades a Catalunya” de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades (APDCAT) sobre algorismes, presentat aquest any. En què consisteixen els algorismes?
Els algorismes s’entrenen amb dades massives, grans volums de dades, milions i milions, i a partir d’aquí prenen decisions de manera automatitzada. El 2018 vaig tenir l’oportunitat de col·laborar en un informe europeu: “Automating society”, de l’ONG Algorithm Watch, una radiografia de com s’estaven aplicant els algorismes en 12 països i em van dir que m’encarregués d’Espanya. Vaig descobrir que, per exemple, la Policia Nacional estava fent servir un programa per detectar denuncies falses, i hi ha moltes altres aplicacions en l’àmbit dels recursos humans, de les empreses, la banca, etc. Hi ha algorismes que ajuden a decidir sentències als jutges, en funció de molts altres casos, per exemple.

Fins aquí sembla perfecte, perquè tenen la capacitat d’analitzar moltes dades objectives, i poden prendre decisions més justes, sense que hi intervingui una persona que pot tenir prejudicis.
Exacte, però moltes vegades aquestes dades que els introduïm per entrenar-los tenen biaixos dels anys anteriors. Per exemple, Amazon va descobrir ara fa uns anys, que un algorisme que estava aplicant per fer selecció de personal en la plaça de desenvolupadors de programari, només agafava homes i era el 2014. No hi havia dones preparades per ser desenvolupadores? Sí, però l’algorisme les rebutjava, perquè les dades amb el qual l’havien entrenat eren de dècades anteriors. Totes les dades tenen biaixos. I hi ha un segon problema, les caixes negres. Aquests algorismes estan configurats de manera que aprenen automàticament a partir de l’ús, de manera que qui els ha creat, en un moment, ja no sap per què ha pres aquesta decisió. Això fa que no es pugui donar una explicabilitat de com ha pres aquella decisió. Això és una part de la intel·ligència artificial que s’anomena aprenentatge profund, significa que va aprenent pel seu compte. Cal fer entendre a la gent, que segurament en moltes de les accions que fa cada dia hi ha un algorisme que està decidint. Per tant, si en alguna resposta que rep per part d’una entitat pública o d’una empresa privada, no hi està d’acord, pot preguntar si un algorisme ha decidit automatitzadament, i té dret a que sigui revisada i també a demandar.

Tenim varis problemes, doncs, els biaixos i les caixes negres.
I encara hi ha un tercer, la responsabilitat. Imagina quan arribin els cotxes autònoms. Si hi ha un accident perquè en la programació no van tenir en compte que el cotxe pogués reaccionar a l’imprevist d’un nen que corre darrere d’una pilota, o un gos que passa corrent pel davant… de qui és la responsabilitat? De qui ha programat l’algorisme, del fabricant del cotxe, de l’assegurança del vehicle, del propietari? Hi ha moltes incògnites encara per resoldre, però la intel·ligència artificial ja la tenim aquí i aquests algorismes s’estan aplicant. I aquest moment em té bojament apassionada perquè crec que és molt important divulgar la complexitat de la tecnologia actual. Perquè tothom pugui entendre el funcionament del món que vindrà en les properes dècades.