Trajectòries en recerca

“Has de descobrir què t’agrada i perseguir-ho. Hi ha moltes vies per aconseguir-ho, un bon expedient ajuda però no és l’única manera d’arribar-hi”

Virgnia Pelayo Malet és etòloga, assistent d'investigació al Programa Gente y Fauna i treballa al Centro de Rescate y Santuario Las Pumas de Costa Rica. Grau en Biologia (UAB) i màster en Etologia, Conducta Animal i Etologia (Universidad de Córdoba). 

Des que és petita sap del seu amor pels gran felins. Fa la tesina al Zoològic de Barcelona on després hi treballa com a becària un any i mig, ocupant-se entre altres coses dels programes d’enriquiment ambientals de tots els mamífers que no siguin primats ni cetacis. També treballa com a professional independent en etologia de gossos i gats. El 2016 fa un viatge a Costa Rica fent de voluntària com a etòloga i s’enamora del país, on s’hi instal·la el 2017. Des de llavors treballa amb fauna silvestre i felins silvestres, en rehabilitació i conservació de felins en centres de rescat i alliberament. Des de març 2020 també està al programa Gente y Fauna com a assistent d’investigació, treballant a comunitats on hi ha presència de jaguars i pumes, per una banda fent recerca amb l’estudi de felins, i per l’altra amb una acció més social que busca incentius de benestar amb les comunitats on hi ha vaques per promoure aquesta coexistència amb els felins. 

“Què m’apassiona? És una pregunta important si vols dedicar-te al camp de la recerca. Sovint fins que no ho trobes no ho saps, però pots anar descobrint què no t’agrada”

Martí Cabanes Creus lidera un subgrup de recerca dins de la Unitat de Vectorologia Translacional al Children's Medical Research Institute de Sydney. Grau en Biotecnologia (UAB), màster en Biotecnologia Aplicada (Uppsala Universitet) i doctor en Teràpia Gènica de la University College London.

El segon any de màster el dedica a la recerca fent una estada al Salk Institute de San Diego, on coneix el seu mentor del doctorat que aleshores comença el seu laboratori a Austràlia. Fa el doctoral entre UCL de Londres i el laboratori a Austràlia i quan l’acaba treballa com a postdoc sponsored research pel Children’s Medical Research Institute, que s’interessa per la seva recerca. Explica convençut que no passa res si no saps què vols fer amb la teva vida, a mesura que vas provant coses vas tenint més idea del que t’agrada. “La investigació acadèmica m’agrada però sempre tinc el dubte de si moure’m a la biotech. Sobre viure aquí o a l’estranger… Quan feia la carrera tenia clar que volia marxar i des que vaig marxar m’agradaria tornar”, conclou. 
 

“La recerca m’agrada molt però he tingut moments de dubte, qüestionant-me si seguia. A vegades és difícil saber què vols”

Laura Medrano González és investigadora postdoctoral a l'Institut Oncològic de Catalunya. Grau en Genètica (UAB), màster en Ciències (Imperial College London). Doctorada en Immunologia i Biologia Cel·lular al Queen Mary University of London. 

Reconeix que li hauria agradat haver accedit a una Jornada com aquesta quan estava estudiant. Tenia clar que volia marxar a fora i es decideix per un Erasmus Practicum –permet convalidar les pràctiques en lloc de les assignatures– a la University of Glasgow. Creu que és important anar acumulant experiència a laboratoris per conèixer diferents dinàmiques i anar descobrint el que realment t’agrada. Després d’un màster en Science Immunology a l’Imperial College of London i de fer el doctoral a la Queen Mary University of London, portava 7 anys a l’estranger i volia tornar. Explica que totes les experiències són diferents en funció dels teus caps, els projectes que duguis a terme i si has pogut publicar. Al llarg dels anys ha anat veient com els conceptes que estudiava a la universitat i les tècniques que ha anat aprenent acaben tenint un aplicació. Ara com a investigadora postdoctoral a l’IDIBELL està contenta amb la recerca que fa i se sent com a casa.  

“El món de la recerca és exigent i desgastant. Si continues a l’acadèmia s’ha de ser d’una pasta especial, val la pena tenir-ho en consideració”

Eduard Vico Otón és investigador postdoctoral a l'Escola Politècnica Federal de Lausanne (EPFL). Grau en Microbiologia (UAB), màster en Ciència (University of Aberdeen) i doctorat a la University of Nottingham. 

Sempre ha sabut que volia ser microbiòleg i fer un doctorat centrant-se en la part més acadèmica de la investigació. El seu pla és fer el doctorat als Estats Units, perquè és una gran potència a nivell de recerca, però acaba fent el màster de microbiologia ambiental a Escòcia. Després d’acabar el doctorat a Anglaterra, torna a casa per seguir buscant feina com a investigador postdoctoral: “La situació a Espanya és bastant precària i els recursos són molt limitats. Aquí busco una recerca més industrial i com a postdoc un laboratori que m’interessi, pensant també en estar a un país –Noruega o Suïssa–, on pugui practicar el muntanyisme”, sent el primer cop que no se centra exclusivament en els seus interessos professionals, per trobar un equilibri entre la vida professional i personal. Acaba trobant una posició a Suïssa, on gràcies als recursos econòmics que hi ha, té llibertat creativa per explorar els projectes en base científica que siguin el més interessant possible. 
 

“Si no coneixes persones que han fet aquesta trajectòria, jornades com aquestes són molt útils, m’hauria agradat tenir-les quan estava a la carrera”

Oriol Pavón Arocas és investigador predoctoral en Neurociències al University College London. Grau en Ciències Biomèdiques (UAB) i màster en Neurociències (LMU Munich). 

Tenia clar que a Espanya no hi havia gaires oportunitats per manca de recursos econòmics i beques i no sabia ben bé què fer però l’últim any de carrera busca un màster per anar a l’estranger. D’entrada la seva trajectòria acadèmica fa goig –grau en Ciències Biomèdiques a la UAB, màster de 2 anys a Munich on aprofita per fer un Erasmus Practicum primer a Amsterdam i després a Oxford per acabar fent el doctorat al University College of London–, però considera que no seria honest deixar que algú pensi que tot ha sortit rodó: “Canviar cada tres mesos de ciutat, fer un any sabàtic a Barcelona pensant en el futur abans de ser doctorand, quan ningú a la teva família ha fet un doctorat i no saps com és la trajectòria acadèmica si et dediques a la recerca, no és precisament fàcil”, reconeix. En aquests anys ha après que el camí tradicional de grau, màster, doctorat, primer postdoctorat i potser un segon també amb publicacions d’alt impacte per aconseguir ser investigador principal del teu propi grup i acabar sent professor, és una opció però no l’única, “hi ha moltes altres alternatives”, assegura. 

“Cadascú ha de fer el seu propi camí i no ha de tenir por al canvi”

Eloi Parladé Molist és investigador postdoctoral a l’Institut de Biotecnologia i Biomedicina (IBB - UAB). Grau en Microbiologia i màster en Microbiologia Aplicada (UAB), ha treballat a la indústria farmacèutica i alimentària com a microbiòleg, i és doctor en Microbiologia de la UAB. 

Ha fet una mica de tot, amb un peu a la indústria i un altre a la recerca i creu que encara no té clar què vol fer. “Mai he sabut quina era la meva vocació i el que m’agradava no m’ha acabat definint un camí clar”, admet. Durant la tesi té curiositat per marxar als Estats Units i té l’espina clavada de no haver fet un Erasmus. Aprofita i l’últim any de doctorat fa una estada a la University of California Davis, on aprèn la branca de la bioinformàtica i descobreix que potser això sí que li agrada de veritat. No descarta en un futur fer de programador, “mentre m’agradi i em senti còmode, endavant! No hem de tenir por a deixar-nos a la sort del que ve”. Assegura que tant si et dediques a la recerca o a l’empresa és amb els contactes que fas que acabes teixint el teu futur. Coincideix amb la resta de companys que la recerca sovint va lligada a contractes curts, alguns precaris, i altres no tant. 
 

Al llarg de la conversa es plantegen preguntes habituals com què estudiar, si és necessari fer un màster, quan hauria de començar a cobrar, si marxo a l’estranger com trio el país, i si marxo, podré tornar? Fins a quin punt és important l’expedient acadèmic? El doctorat és estudiar o treballar? Cal vocació per dedicar-se a la recerca? Quines diferències hi ha entre dedicar-se a la recerca o treballar a la indústria? O com sabré si m’agrada prou la recerca i m’hauria de dedicar a ella? 

L’EXPEDIENT
Els ponents coincideixen en què saber idiomes i tenir experiència a laboratoris sempre suma. També cal saber fer entrevistes presencials i en línia, sol·licitar màsters, beques i llocs de feina acompanyats de bons currículums, cartes de motivació i de referència. “Hi ha coses que ningú t’explica. Darrera una beca o una feina que aconsegueixes hi ha moltes negatives de sol·licituds denegades i laboratoris que no t’accepten, que suposen un desgast important”, recorda l’Oriol Pavón. En funció del laboratori i el país els requeriments i les expectatives canvien, l’expedient és important però no ho és tot encara que a Espanya està molt present. “Sovint hi ha tanta demanda i tan poca oferta que no saps ni què necessites. Per aconseguir els teus objectius has de ser flexible i treballar molt dur. Pots tenir un expedient excel·lent però si no treballes bé, amb passió i li dediques hores, preferiran al que tingui aquestes qualitats encara que l’expedient no sigui tan bo”, assegura la Virginia Pelayo. En Martí Cabanes considera que a països com Espanya, que compta amb una quantitat de recursos i de beques limitats, és molt diferent d’altres llocs o si són grups de recerca amb un bon finançament, que possiblement valoren més les ganes, els coneixements i l’experiència que l’expedient. Quan hi ha pocs recursos les notes són l’eina més fàcil per fer una selecció encara que hi ha maneres de compensar-ho: “Insistir, posar-hi passió, treballar bé, demostrar que la feina t’interessa i a on vols arribar, una bona carta de recomanació, tenir experiència… Sense nota és més difícil però s’hi pot arribar”, assegura l’Eloi Parladé. Per la Laura Medrano la clau està en sol·licitar el que t’agrada i insistir. I quan ja estàs fent recerca és imprescindible estar a gust amb l’entorn i la persona responsable del grup.

LES PRÀCTIQUES
Si tens clar el tema que t’agradaria fer pots buscar articles sobre allò i a partir d’aquí triar els grups de recerca que més t’interessen. En canvi si saps quin grup t’agrada però no la temàtica intenta encaixar-hi en algunes de les àrees que treballen. Es tracta de combinar tots els elements que entren en joc. “Enviar un mail definit amb una carta de presentació i el currículum, on t’ofereixes per anar-hi uns mesos per fer un estada pot ser una bona opció”, recomana la Laura Medrano. 

LA FEINA
En qualsevol cas, tothom insisteix en la importància de fer el teu propi camí, cadascú ha de decidir el que fa amb la seva vida i canviar de direcció no és cap fracàs. La Virginia Pelayo, que sempre ha tingut un peu a la indústria i un altre a la recerca, diu que tot no és ideal,”depèn del que vulguis i dels objectius personals”. Per l’Oriol Pavón pensar que dedicar-se a la ciència és una vocació és una trampa que implica dedicar-hi moltes hores amb poques recompenses: “Hauríem de tenir bons sous i uns horaris raonables, enlloc de tenir expectatives insanes per publicar més i ser el millor. Totes les feines són sacrificades segons com t’ho prenguis, però no està de més parlar amb algú que hagi provat els dos móns”, proposa l’Oriol. 

Moure’s per diferents laboratoris, conèixer altres dinàmiques i treballar amb diversos caps és enriquidor i ajuda a saber què és el que vols. Conclouen que a Espanya hi ha menys oportunitats, menys beques, centres i laboratoris però tot hi així, i en funció de l’àrea de recerca que es tracti, es pot fer recerca de qualitat.