Entrevista a Jaume Clotet Planas, Alumni de Periodisme'06

05/11/2025

Jaume Clotet Planas, periodista i historiador, alumni UAB de Periodisme’96. Acaba de publicar La calavera de l’apòstol, la segona part d’una trilogia que va estrenar amb La Germandat de l’Àngel Caigut, guanyadora del 56è Premi Josep Pla de prosa. Analitza l’actualitat a diversos mitjans de comunicació i és consultor de comunicació per a empreses i institucions.

 

- Quan eres petit, què volies ser de gran?

Volia ser moltes coses, com ara. Les que més m’agradaven eren pilot d’avió o enginyer aeronàutic. M’atrauen els avions i els helicòpters, també m’agradava l’arquitectura i ho vaig intentar fer ciències pures, però em vaig estavellar amb les meves limitacions, no era gaire bo amb la física, la química ni les matemàtiques. Al final vaig triar periodisme.

 

- Què t’atreia del periodisme?

Des de petit m’encantava llegir el diari, mirar les notícies i seguir els informatius. Tot m’interessava. 

 

- Què et va fer triar la UAB?

Era l’única opció, només es podia fer periodisme a l’Autònoma. En principi no entrava, però aquell estiu la UAB va incrementar 20 o 30 places i vaig entrar. Si no hauria anat a fer Dret a la Pompeu. Li estaré eternament agraït a aquella ampliació de places.

 

- Quin record tens d’aquella època?

Vaig fer BUP i COU a La Salle Bonanova. Passar de la disciplina dels germans de La Salle a la disbauxa de la UAB va ser un canvi important, era un altre món. No anava gaire a classe, però treia bones notes. Vaig entrar de rebot i em va tocar anar de tardes. Recordo molt la gespa, estar al bar, el quiosc i fer pràctiques als platós. M’ho passava molt bé.

 

- T’imaginaves sent escriptor?

En aquests moments no em sorprèn res! He canviat de feina unes 14 vegades i de pis també. Quan una cosa m’avorreix em resulta molt difícil seguir. Hi ha feines de les quals he marxat, unes altres que han anat molt bé i altres que m’han fet fora. Si les novel·les no haguessin anat bé, no faria una trilogia, però tampoc estaria enfonsat.

 

- Tens la sensació d’haver viscut moltes vides professionals?

He fet moltes feines. M’apunto fàcilment a un bombardeig, m’agrada provar coses noves, soc zero conservador i m'interessa pràcticament tot. Més enllà del periodisme m’apuntaria a fer vi.

 

- Què enyores de les diferents etapes professionals?

Dels mitjans no enyoro res, m’ho passava millor sent corresponsal pelat que sent cap de secció, perquè sovint havies de donar males notícies als teus companys. El que sí que m’agradava era el contacte amb els periodistes quan estava a la banda institucional.

 

- Gaudeix de bona salut la comunicació política a Catalunya?

Té més salut que la de Madrid, que és bastant diferent. Allà és més agressiu, sembla que has de ser d’un bàndol o d’un altre. Aquí els periodistes són més objectius. Hi ha periodistes catalans que et pot agradar més o menys el que opinen, però són rigorosos i te’ls creus. En altres llocs potser no passa tant.

 

- Com vas arribar a la comunicació política?

Per casualitat, estava de corresponsal al País Basc i en Joan Puigcercós em va dir que buscaven a un periodista pel primer tripartit, si m’interessava.

 

- Com recordes la intensitat dels anys com a director general de comunicació de la Generalitat durant l’etapa del procés?

M’agrada molt aquest tipus de feina, quan hi ha coses per explicar. Amb un govern com el que d’ara, de carril, per explicar temes ordinaris, no m’interessaria tant.

 

- Hi tornaries?

Per fer segons què i amb segons qui, sí. És una feina fàcil si tens sentit comú. Quan estava al Govern aplicava unes premisses bàsiques: no mentir, no intoxicar als periodistes i una relació de confiança. Treballava pels polítics però amb els periodistes, per vosaltres polítics però amb periodistes.

 

- Com portes les crítiques als opinadors que saben de tot en funció de l’actualitat?

A les tertúlies on participo els demano que no em convidin quan s’hagi de parlar de temes que no domino. No vaig a fer teatre, no ho necessito i crec que fer-ho seria un engany. Abans els tertulians parlaven de tot, però hem notat canvis, cada cop més es demana l’opinió a persones expertes.

 

- Què ha suposat guanyar el premi Josep Pla amb La Germandat de l'Àngel Caigut?

Guanyar-lo fa il·lusió i la projecció és evident. L’editorial em va dir que em canviaria la vida. Jo no era del tot conscient, però sí, me l’ha canviat. Com va anar bé he fet el segon, La calavera de l’apòstol, i per Sant Jordi sortirà el tercer, L’espasa del rei. Tinc la intenció de continuar escrivint de tant en tant, no a llibre per any, i tampoc faré el que no vulgui.

 

- Per què el Josep Pla?

Per tenir un mètode de treball i una data de lliurament, si no hauria pogut estar dos anys escrivint-lo. M’encaixava la data i vaig presentar-m’hi.

 

- Com t’organitzes per escriure?

Quan he estat tot el dia treballant en altres coses, posar-me a escriure encara que siguin dues hores, em relaxa. És una feina amb la qual gaudeixo molt. I el que més m’agrada és anar a llocs a parlar amb lectors, bibliotecaris, llibreters… sobretot a llocs petits on no sol anar mai ningú, m’hi estic hores, és molt agraït.

 

- Fins a quin punt ha influït que siguis historiador per triar l’argument de la trilogia?

M’agrada fer coses divulgatives, parlar d’història i aprendre, llegir coses que no sabia. No sabria escriure sense parlar d’història o de Catalunya. Crec que part de l’èxit es deu al fet que tot passa a prop de casa, hi surt un monjo de Montserrat i una Mossa o Sant Pere de Rodes.

 

- Com a lector, què t’agrada?

Llegeixo molt assaig, història i si és novel·la escrita que l’hagi escrit algú de l’època. He llegit tot Jules Verne, molt Dickens, i ara estic amb Eugeni d’Ors i La ben plantada, que explica la realitat de fa un segle. Prefereixo que me l’expliqui qui la va viure.

 

- També has estat vinculat a la comunicació universitària. Què poden fer les universitats per mostrar tot el seu potencial més enllà del pur màrqueting?

És difícil. Les universitats solen ser un circuit tancat i permeable amb poca mobilitat amb la resta del món professional, les publicacions científiques no arriben a la resta de la societat i els estudiants es converteixen en una mena de clients. Hi ha un excés d’oferta d’universitats, públiques, privades i centres estrambòtics mentre la població en edat estudiantil s’està reduint molt. Es converteix en una pugna per l’estudiant, és el món al revés.

 

- És un moment en què sembla que tothom pot ser periodista i la premsa escrita intenta atraure nous públics. Com creus que evolucionarà la professió?

El periodisme s’ha suïcidat, és l’única professió que regala el que fa. No s’ha fet autorespectar, ni tan sols hi ha col·legiació. Ens hem desprestigiat tots plegats, hi ha una degradació dels continguts, a vegades falta rigor, es barreja l’opinió amb la informació, hi ha biaixos informatius… i tot això lligat a la precarietat del sector. 

 

- Remuntarà?

No. Quan s’ha perdut l’hàbit de llegir el diari és molt difícil. Rebem una allau d’informació que costa pair-la i encara costa més que algú agafi un diari i li dediqui mitja hora per fer-se una idea del que passa al món o mirar-se un informatiu llarg.