Roger Sabà: "Els mitjans públics continuen representant la discapacitat des de la llàstima i l'estereotip"

En un context en què els mitjans de comunicació tenen un paper clau en la construcció de l’imaginari social, la representació de la discapacitat continua marcada per la invisibilització i pels estereotips. Roger Sabà Riera, investigador predoctoral del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB, desenvolupa actualment la tesi doctoral La representació de la discapacitat als mitjans de comunicació públics a l’Estat espanyol, un doctorat industrial en col·laboració amb la Fundación ONCE i dirigit per la professora Mercè Díez.

La recerca analitza com els mitjans públics representen les persones amb discapacitat, quins discursos reprodueixen i quin paper pot tenir la comunicació pública en la reducció dels prejudicis capacitistes.

En aquesta entrevista, Sabà reflexiona sobre la manca de representació, els estereotips més habituals i la necessitat d’incorporar persones amb discapacitat tant davant com darrere les càmeres.

Si hagués de resumir la seva tesi en una sola idea, quin és el problema central que revelen avui els mitjans públics quan parlen de discapacitat?

El més visible continua sent la invisibilització. Les dades continuen mostrant una discrepància molt gran entre el pes que té la discapacitat dins la societat i la presència real de persones amb discapacitat als mitjans públics. I alguns estudis fins i tot suggereixen que aquesta situació ha empitjorat en els últims anys. Però això és només la punta de l’iceberg. La meva tesi no se centrarà únicament en la qüestió quantitativa, sinó sobretot en la manera com es representa la discapacitat quan apareix als mitjans.

Quina és la pregunta principal de la seva investigació?

La pregunta central és com poden contribuir els mitjans públics a reduir els prejudicis envers les persones amb discapacitat. És a dir, com poden ajudar que les persones amb discapacitat tinguin una vida millor des del punt de vista de la representació social. La recerca se centrarà especialment en la forma que adopta aquesta representació, perquè el que sabem és que, a més de ser escassa, sovint és molt estereotipada i plena de prejudicis.

Quins són els estereotips més habituals que detecta en aquesta representació?

Les representacions continuen molt ancorades en visions tradicionals de la discapacitat. Moltes vegades la discapacitat es presenta des de la llàstima, com una eina per generar pena, o bé des de la narrativa de la superació i la inspiració. La persona amb discapacitat apareix convertida en objecte d’inspiració o de compassió, però no com una persona complexa amb una vida normalitzada. Aquest tipus de representacions no han evolucionat gaire en els últims anys.

Per què considera important incorporar persones amb discapacitat dins dels mateixos mitjans?

Perquè el contacte directe ajuda a reduir prejudicis. Quan hi ha professionals amb discapacitat treballant dins dels mitjans, poden detectar representacions problemàtiques o estereotipades abans que arribin a pantalla. A més, això també contribueix a generar referents. Ara mateix hi ha una manca molt clara de persones amb discapacitat amb presència visible dins dels mitjans i de la indústria audiovisual.

Què és el fenomen del 'cripping up'?

És el fet que personatges amb discapacitat siguin interpretats molt sovint per actors sense discapacitat. És una pràctica completament normalitzada i assumida amb naturalitat dins la indústria audiovisual. Des dels estudis sobre discapacitat, sovint es compara amb pràctiques com el blackface. És a dir, avui ningú entendria que una persona blanca interpretés un personatge racialitzat sense qüestionar-ho. En canvi, amb la discapacitat encara es considera normal que qualsevol actor pugui interpretar una persona amb discapacitat simplement simulant-la.

Quines conseqüències té aquesta pràctica?

Genera representacions poc realistes i perpetua la manca d’oportunitats per a les persones amb discapacitat dins del sector audiovisual. Moltes vegades es justifica dient que no hi ha actors amb discapacitat preparats o amb talent suficient, però això és un peix que es mossega la cua. Si no es fan càstings inclusius ni s’obren oportunitats reals, aquesta manca de referents continuarà existint.

La seva recerca també posa el focus en la presència de persones amb discapacitat darrere les càmeres. Per què és rellevant?

Perquè la diversitat no s’hauria de limitar només a allò que es veu en pantalla. També és important qui escriu els guions, qui decideix els continguts i qui ocupa espais de responsabilitat dins dels mitjans públics. Probablement, les persones amb discapacitat estan infrarepresentades no només davant de les càmeres, sinó també dins les estructures professionals i directives dels mitjans. I això té conseqüències directes sobre les narratives que es construeixen.

Quin és l’objectiu final de la tesi?

L’objectiu és proposar un marc de bones pràctiques perquè els mitjans públics representin millor la diversitat real de la societat. Els mitjans públics tenen obligacions de servei públic i haurien de garantir no només l’accessibilitat dels continguts, sinó també la incorporació de persones amb discapacitat com a professionals, responsables de continguts i veus pròpies.

Redactor: Sergi Pérez Estévez